Una casa de poble. Un aniversari. Un dinar familiar. Així comença La truita, l'obra que el Teatre Poliorama presenta per al Grec Barcelona, escrita pel dramaturg francès Baptiste Amann i dirigida per Ferran Utzet. Es tracta d'una comèdia que compta amb un elenc de luxe capitanejat per la parella de pares, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, acompanyats per Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch com les tres filles del matrimoni i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati com les parelles de les filles.
L'obra comença amb la presentació dels personatges. D'una banda, tenim els pares, una parella passada la seixantena que ha decidit donar un rumb nou a la seva vida mudant-se a un poble i arrencant un negoci familiar amb una fleca ecològica. D'altra banda, les dues primeres filles, interpretades per Sara Espígul i Miranda Gas, mares primerisses i amb una vida "estable" i "normal" (entre cometes, per descomptat, perquè què és l'estabilitat?, què és la normalitat?).
Ambdues venen acompanyades per les seves parelles, Arnau Puig i Marc Bosch, dos personatges molt diferents entre ells, però que intenten encaixar amb la seva família política. La tercera filla, interpretada per Júlia Bonjoch, és la més diferent de tots ells: una noia viatgera, sense lligams, artista i lesbiana.
Aquesta primera part en la qual es coneixen els personatges és molt amena, original i entretinguda. Es van presentant les diferents parelles des de diferents perspectives: quan estan soles, quan estan amb les seves parelles i quan estan en família. El públic és testimoni dels pensaments i idees que tenen els personatges, un recurs que li aporta veracitat a la història, naturalitat i aconsegueix generar empatia. Un clar exemple té lloc amb la presentació del personatge interpretat per Sara Espígul quan, en la primera escena del cotxe, escoltem els seus pensaments en relació a l'avorriment que li genera la seva parella. Un moment divertit, brillant i ple de naturalitat.
Una estructura fresca i cronològica
La truita s'estructura en tres parts, les tres parts típiques d'un menú de menjar: entrant, segon plat i postres. I ja, en els entrants, comencen a esclatar els primers conflictes familiars. Uns conflictes que, al principi, s'apaivaguen en nom de les bones formes, per intentar que el dinar surti bé i per crear una sensació d'harmonia familiar que, encara que sigui falsa, pugui generar aquesta il·lusió momentània de "família feliç" que moltes famílies desitgen projectar. Però les filles pateixen el cansament de la maternitat, el pes de les responsabilitats i el desgast de la maduresa, i els nervis estan a flor de pell.
El primer esclat ve de la mà de l'aliment que dona nom a l'obra: la truita. La filla interpretada per Espígul porta una truita al dinar familiar perquè s'ha fet lacto-pesco-vegetariana, és a dir, no menja carn, però sí que menja peix i lactis. Això significa que rebutja el fricandó cuinat per la mare, el clàssic plat familiar que ha preparat tota la vida.
La mare (Vilarasau) es pren aquesta decisió com una ofensa, però, amb la boca petita, decideix acceptar aquest canvi de tornes i cuinar-li la truita a la seva filla. Però el conflicte ja està servit, com els entrants del menú: la tensió, els retrets i els malentesos familiars comencen a entreveure's entre les estovalles de la taula.
Interpretacions molt naturals i creïbles
Un dels punts més forts de La truita és el seu elenc. En escena ens trobem amb una família de veritat: amb les seves manies, els seus (mals) costums, els seus retrets, les seves relacions viciades... Es reflecteix molt bé la relació entre mare-filla, una relació de dependència emocional, però amb un conflicte constant que fa que cada frase, acció o gest pugui malinterpretar-se; aquesta relació que es mou, a vegades, entre l'amor i l'odi, o l'amor i el tedi.
Estem davant un retrat costumista d'una família en la qual la mare s'encarrega d'organitzar-ho tot. Està tan acostumada a portar casa seva i la família que, al final (i de manera inconscient), no deixa que ningú intercedeixi, que ningú canviï la seva estructura. Les filles i els cunyats (sobretot el que encarna Marc Bosch) volen trencar amb aquesta sintonia, però la mare està incòmoda quan perd el control. El pare (Jordi Bosch) apareix com la figura d'etern absent, l'ombra de la casa; una persona que viu allà, que ajuda a fer la vida més agradable, però que passa per la vida de puntetes.
Les filles, influenciades per la figura de la mare, volen acontentar-la, volen que se senti orgullosa d'elles, del seu treball, de la seva vida, de les seves filles... Però estan perdudes en la vida: estan perdudes sense la seva mare. Volen ser lliures, independents, però no saben com fer-ho i esperen que siguin els seus pares els que continuïn salvant-lis les castanyes del foc, encara que ja hagin superat la quarantena. Per això, els ho retreuen tot als seus pares, perquè són culpables i no ho són al mateix temps: han volgut educar-les amb llibertat, amb una infinitat d'opcions al davant, però sense renunciar a l'estructura burgesa i a un model de família i de vida molt definit. Elles, ara mares primerenques, no saben com ser mares, com ser dones ni com ser felices.
La tercera filla (Júlia Bonjoch) encarna l'ideal de dona lliure, la que ha rebutjat el model de vida ofert pels seus pares per a convertir-se en artista i nòmada. No té residència fixa, no té una feina estable, però creu ser feliç per haver trobat un altre camí diferent a l'imposat per la seva família. Encara que, en el fons, ella també viu ofegada en les seves pròpies pors i en les seves pròpies ànsies de llibertat.
La confrontació generacional entre pares i filles està ben presentada per la tensió que es respira en l'obra, per la personalitat dels personatges i per les decisions que veiem que han pres en la vida. No són felices. Haurien de ser-ho, perquè ho tenen tot per a ser-ho, però no ho són. "Què és el que falla?", semblen preguntar-se les filles, "Qui és el culpable?", continuen qüestionant-se internament. La resposta se'ls presenta com un salvavides al qual agafar-se: "Els pares". Però els pares els faran veure aquesta injustícia, acceptant també la seva part de culpa en l'educació i criança, però defensant la seva postura i les seves decisions.
Girs poc orgànics i naturals
Però en l'obra ens trobem que els girs principals de la trama no respiren amb naturalitat. Començant pel tema central, la truita, l'assumpte que hauria de constituir el conflicte principal i que, en realitat, no succeeix sobre l'escenari. Es menciona constantment la truita, però no desencadena cap debat intergeneracional en el moment en què apareix. Més endavant, hi ha una espècie de “ressò” d'aquest conflicte, que en realitat no hem vist, i que s'utilitza per introduir l'enfrontament entre generacions. No és un debat natural, ni orgànic, ni versemblant; està introduït d'una forma una mica forçada per parlar d'allò de què es vol parlar.
Això també ocorre amb l'arc dels personatges. Al llarg de l'obra, ens trobem amb extensos monòlegs dels personatges; són intervencions que presenten la psique de cadascun d'ells, aprofundeixen en les seves pors, en els seus pensaments i la seva personalitat perquè es conegui millor les seves motivacions i objectius. Aquests parlaments fan que el ritme decaigui i que l'interès disminueixi.
Menció a part mereix l'anècdota interminable (que ha de durar uns quinze minuts, sense exagerar) sobre un accident que resulta una història totalment innecessària pel desenvolupament de la trama i de l'obra. Tots aquests elements provoquen que el ritme se'n ressenti, que la força del que succeeix en escena disminueixi i que la veritat dramàtica que s'havia aconseguit a l'inici de l'obra, s'esvaeixi.
Entre la comèdia i la tragèdia
La truita es presenta com una comèdia, però la veritat és que és una obra més tràgica que còmica. Encara que hi hagi situacions que ens dibuixin un somriure a la cara, el rerefons de l'obra és impactant i el missatge que es llegeix entre línies és molt tràgic. Sense ànim de fer spòiler, només diré que l'última part de l'obra és capaç de produir un nus a l'estómac, sobretot, amb l'explicació excessivament detallada i minuciosa del personatge interpretat per Tai Fati.
Això sí: hi ha algunes escenes de comèdia que estan molt ben resoltes. La més encertada té lloc a l'inici de l'obra quan Bosch divaga sobre la dispersió de la seva pròpia ment. Aquest és un moment brillant, ple de veritat, que serveix com a mirall i que ressalta una situació tan normal i humana que poques vegades s'esmenta. També veiem moments molt divertits entre els pares o les reaccions de les germanes que, com ja he apuntat més adalt, ajuden a perfilar bé aquest tipus de relació d'amor-odi que es viu en les famílies.
Però l'ambient de comèdia es trenca constantment per l'aparició de les discussions i els retrets que no deixen d'aparèixer en cada línia. Per rebaixar el to de disputa, s'opta per incloure dos recursos còmics tradicionals en les obres de comèdia, però que no encaixen bé amb la història i acaben generant una sensació d'estranyesa. Un d'ells és la inserció del moment musical, el moment karaoke; és una escena que es veu forçada, en la qual s'anima el públic a cantar i participar i que no té massa sentit dramàtic. L'altre recurs còmic que s'empra té lloc en l'escena de l'arc i la fletxa, l'esclat en forma de bogeria per part d'una de les filles (Miranda Gas); aquesta escena també acaba sent exagerada i passada de voltes.
Malgrat això, La truita és un retrat familiar molt ben filat que sembla retre homenatge al meravellós caos de la família. Perquè, encara que hi hagi disputes, confrontacions i retrets, la veritat és que, sense la família, seria molt més difícil tirar endavant i trobar el nostre propi camí.