Leticia Martín Ruiz és el clar exemple de com la gestió de despatx i la passió per la cultura es poden retroalimentar sense perdre rigor. Historiadora de l'art, musicòloga, exdirectora de producció del Gran Teatre del Liceu i antiga crítica musical, Martín Ruiz afronta aquest estiu el repte majúscul de liderar la 50a edició del Grec Festival de Barcelona com a directora artística i de gestió; un doble lideratge inèdit en els cinquanta anys del festival.
Parlem amb ella per conèixer els detalls d'un festival que evita les etiquetes polítiques per centrar-se en el que realment importa: cuidar la seva comunitat i emocionar la Barcelona d'avui dia.
— Ets historiadora de l'art, musicòloga, gestora, has treballat a la Fundació SGAE, als Teatros del Canal i has exercit la crítica musical. Quina de totes les "Letícies" del teu currículum ha pesat més a l'hora de dissenyar aquest 50è aniversari?
— Crec que, amb el pas del temps, les "Letícies" es van acumulant; no n'hi ha una que guanyi l'altra. Sí que és cert que hi ha un bagatge musical, però també vaig tenir una productora de teatre molt petita. Per a aquest aniversari, la visió fonamental ha estat la d'entendre que el festival és molt més que una entitat pública: és un esdeveniment que té vinculacions de tota mena amb el públic, amb les institucions i amb la ciutat. No ha pesat més una faceta que l'altra.
— El Grec va néixer el 1796, en un moment de rebel·lia, col·lectivitat i somnis. Mirant el panorama internacional d'aquest 2026, que tu mateixa has definit com un dels més complexos dels darrers temps, creus que la cultura actual ha perdut part d'aquella ràbia o el Grec continua sent un espai de resistència política?
— Cal posicionar-se, cal tenir aquesta energia i cal pensar en els mateixos terminis que el 1796. El que tinc clar és que no podem ser indiferents. Tant la programació com l'actitud com a festival, i també com a persona, han de respondre a això. És important recordar que tenir una opinió, manifestar-la i defensar-la forma part de les obligacions tant del programador com del creador. I el Grec dona peu a que tot això pugui succeir: obre l'espai perquè molts creadors, amb diferents llenguatges i des de diferents posicions, puguin parlar i posar diverses opinions sobre la taula.
— Al llarg d'aquests cinquanta anys, el festival ha anat en paral·lel amb les transformacions de la mateixa Barcelona: de la Transició a l'obertura olímpica, i ara a una ciutat hiperconnectada i globalitzada. De quina manera la programació d'aquest any actua com un mirall de la Barcelona d'avui dia?
— Quan mires la programació veus que hi ha algunes qüestions que són realment molt contemporànies. Per un costat hi ha la identitat, sigui de gènere o de raça, que està molt present en moltes de les creacions. Per un altre costat, el món que deixarem als nostres fills o el món que deixarem al futur: els temes d'ecologia, però també de política, hi estan presents. I també hi ha la reflexió sobre aquests darrers anys, sobre la Transició o sobre diferents moments polítics de la història.
Ser un festival significa tenir aquesta varietat de nacionalitats, de presència femenina, masculina, queer, de diferents racialitats... tenim Àfrica, tenim Àsia... I això ofereix una visió bastant global del món complet. I de Barcelona també, perquè Barcelona és una ciutat molt avantguardista i hi ha moltíssims artistes locals que fan la presentació dels seus nous projectes al festival.
— Aquest any hi ha una gran presència de propostes gratuïtes a la programació, començant pel concert a la Sagrada Família i seguit per intervencions als museus o a la Model. Quina línia estratègica hi ha darrere d'aquesta aposta per la gratuïtat en el moment de celebració del 50è aniversari?
— No hi ha més espectacles gratuïts que altres anys. El cicle Creació i Museus, que és aquesta iniciativa d'activitats que tenim amb les fàbriques de creació i amb els museus de la ciutat, té ja deu o onze anys i sempre ha estat gratuït. El cas del concert a la Sagrada Família està més en la línia del que vaig dir des del primer moment: m'agradava pensar que, almenys, una proposta important del festival estigués fora de Montjuïc i fos gratuïta. És un plaer poder comptar amb la col·laboració de la Sagrada Família, ja que és la primera vegada que treballem amb ells.
Però vull matisar que no soc especialment creient que la cultura hagi de ser gratuïta. Crec que el que és realment important és que sigui accessible, i els preus del Grec ho són molt. Som molt conscients que som un festival públic; per això els preus són molt baixos i hi ha molts tipus de descomptes per a joves, biblioteques, gent gran o diferents col·lectius. La gratuïtat no és necessàriament una bona opció.
— Començar el festival amb L'òpera de tres rals, una obra que llança frases com "¿què és pitjor, robar un banc o fundar-lo?", és molt contundent. Per què has triat precisament aquesta comèdia musical per obrir el festival?
— Primer, per tenir la possibilitat de fer una gran producció, local i en col·laboració amb el Teatre Lliure. Jo tenia clar des del primer moment que volia que la inauguració fos una coproducció amb ells, perquè totes dues institucions fem 50 anys, perquè la relació amb el Lliure és fantàstica i perquè tant el Julio (Manrique) com jo volíem fer algun projecte en comú.
La veritat és que, quan va caure sobre la taula el projecte de la Marta Pazos per a L'òpera de tres rals, va semblar perfecte. És una obra que ha estat present tant al Lliure com al Grec. A més, la Marta, tot i que no és de Barcelona, està molt vinculada a la ciutat perquè hi va estudiar; és una nova creadora, una dona amb una veu pròpia. I, a la vegada, l'espectacle recupera l'esperit de fa anys perquè hi haurà música en directe. I crec que el to de Brecht, malauradament, sempre està de moda: aquesta crítica a la societat capitalista, massa egoista o massa abocada a mirar-se el propi melic sense pensar en els altres, segueix estant totalment en boga.
— Per documentar l'aniversari del Grec, heu encarregat quatre curtmetratges a directors de diferents generacions i mirades: la Sílvia Munt, la Núria Giménez Lorang, en Jaume Claret i en Marc Salicru. Què buscaves amb aquesta barreja cinematogràfica?
— Som un festival d'arts escèniques i música, llenguatges que es caracteritzen pel fet que o estàs en el moment en què passa l'acte o te'l perds; són efímers. Jo el que no volia era fer el típic llibre d'aniversari ple de fotos. Crec que el llenguatge audiovisual actual ens connecta molt més amb la contemporaneïtat. Pensar en fer documentals d'autor, i no només un recull de notícies o imatges de l'arxiu, significava donar peu als creatius perquè fessin la seva proposta. D'aquesta manera es creeran peces que tindran vida pròpia: d'aquí a deu, quinze o vint anys, quan algú les vegi, reviuran immediatament la memòria del 50è aniversari del Grec. I volíem precisament això: fer un document perdurable.
— També hi haurà un mirall històric de la mà del crític Juan Carlos Olivares per revisitar moments clau de les edicions anteriors. Si tu poguessis viatjar en el temps a una sola nit d'aquests cinquanta anys de festival, quina t'hauria agradat presenciar en directe i per què?
— Te'n diré tres! La primera, sens dubte, seria la nit inaugural del 1976 impulsada per l'Assemblea d'Actors i Directors; tot el moviment que es va generar aquell estiu va haver de ser molt emocionant. Després, m'hauria agradat viure algun dels concerts de la Maria del Mar Bonet a la plaça del Rei, que crec que és una altra imatge molt representativa del Grec. I, finalment... no ho sé, potser l'Inferno de Romeo Castellucci al Teatre Grec, o la primera vegada que va venir la companyia Complicité, o els espectacles de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker... Hi ha hagut grans muntatges. Però si n'hagués de triar només una, seria la primera nit del 1976: m'encantaria poder mirar una estona pel forat del pany per veure com va començar tot això.
— El cartell internacional d'aquest 50è aniversari reuneix figures indiscutibles de l'escena contemporània. Com s'ubica i es relaciona actualment el Grec amb els grans festivals de l'estiu europeu, com Avinyó o Edimburg?
— Ens mirem cara a cara i compartim molts artistes, però no tenim el mateix pressupost. Quan vaig agafar les regnes del festival, aquest ja gaudia d'unes relacions internacionals molt bones. Ara estem en un moment en què, tant per la força d'alguns artistes catalans com de la resta de l'Estat, podem mirar enfora amb l'orgull ben alt: tenim una matèria prima que viatja per tot el món, de la mateixa manera que tenim el privilegi de rebre creadors internacionals que tenen el desig exprés de venir a Barcelona. Si ens comparem com a festivals, potser seríem com el germà petit, però tota la xarxa de festivals d'estiu internacional estem en contacte constant. Vivim un moment molt bonic.
— El teu projecte artístic posa l'accent a trobar nous públics i fórmules. Quan parles d'obrir el festival a noves mirades, en quin tipus de perfil estàs pensant i a través de quines línies els aneu a buscar?
— Sent realistes, el tema dels nous públics és el gran somni de qualsevol gestor, però a mesura que vas treballant te n'adones que, sobretot, cal cuidar el públic que ja tenim. Per això, l'any passat vaig posar l'accent en que el primer somni a complir era aconseguir que la gent que veu un espectacle, l'any següent decideixi anar-hi a dos. Trobar la manera que algú que s'apropa al Grec atret pel concert d'un músic que li agrada molt, de cop i volta, també vulgui descobrir una proposta de teatre. Això seria fantàstic.
Després, a través de les aliances amb altres institucions (com museus o fundacions), busquem connectar el públic de les arts visuals o dels museus amb el de les arts escèniques; és a dir, arribar a gent que ja té una curiositat de base. I finalment, amb l'ocupació dels espais públics, el meu objectiu és despertar la curiositat de tothom, fer créixer el desig de ser-hi i de viure una experiència diferent de la de cada dia. És cert que no som un festival massiu, de milers i milers de persones, però crec que aquestes experiències d'arts vives, on tens l'artista tan a prop, ofereixen un record molt especial a la gent.
— El 50è aniversari del Grec coincideix amb el centenari de la mort d'Antoni Gaudí i la finalització de la construcció de la Torre de Jesús. Com va sorgir la idea de crear aquesta aliança inèdita amb la Sagrada Família?
— El fet que coincidís el centenari de la mort de Gaudí amb el nostre 50è aniversari, sumat a aquesta idea d'arribar a llocs de la ciutat on mai havíem estat com a festival, va obrir la possibilitat de plantejar un concert. Vam començar a parlar amb els responsables de la Sagrada Família per entendre com calia enfocar-ho si volíem col·laborar. Des de la basílica ens van demanar que no fos el concert concret d'un artista concret, perquè no consideren que la seva funció sigui donar un altaveu individual, sinó més aviat plantejar un concert-esdeveniment; una proposta que parlés d'alguna cosa que es pogués posar en relació amb el mateix espai.
També és cert que era obligatori que una part del programa fos música sacra o litúrgica. Per això vam treballar en una curadoria de la mà de Josep Prats, director d'Espurnes Barroques, que va fer un primer dibuix conceptual: parlava de la torre com a arbre, de la llum jugant amb el símbol de la claredat que entra per les finestres, i feia paral·lelismes entre la Sagrada Família, Montjuïc, Montserrat i els materials de la natura. A partir d'aquí, vam començar a pensar en un repertori amb aquest contingut sacre de la mà del Cor Cererols, i hi vam sumar la Maria Arnal i la Lídia Pujol com a representants de la música d'avui dia, amb un esperit absolutament laic però molt respectuós amb la resta de l'espai. Trobar aquest equilibri en el programa és el que va generar la confiança mútua i ha fet possible el concert.
— És una gran cirereta per al festival, i més en aquest precís moment de l'any 2026 en què la Sagrada Família està en el focus de tot el món amb la inauguració de la torre i la consagració del temple.
— Sí, tot el que està passant al voltant del temple és al·lucinant, però vull concretar que el nostre serà un concert en un format petit. El Cor Cererols tindrà uns vint membres, i després hi haurà la Maria Arnal amb un parell de músics i la Lídia Pujol amb un parell de músics més. Serà una proposta d'una hora o una hora i deu de música contínua on els intèrprets aniran entrant i sortint. Una cosa petita. Però l'emoció d'estar dins de la Sagrada Família escoltant aquesta música serà molt gran.
— Passem a una altra proposta. L'espectacle ASIA – Heavy-Metal a la Model i al MACBA recupera una acció clandestina de Carles Santos i Pere Portabella. Què busca el Grec en posar el focus precisament en aquest lligam entre avantguarda artística i resistència política del nostre passat recent?
— De manera conscient o inconscient ens hem trobat que moltes de les propostes d'aquest estiu estaven vinculades a aquest període de la Transició, moments en què els artistes tenien una veu clarament prereivindicativa. Aquest projecte de la violinista ASIA a la Model és una coproducció amb el MACBA, que també està d'aniversari i fa 30 anys. Per això unim els dos espais: a la Model farem aquesta acció performativa de l'ASIA i a la capella del MACBA tindrem els Los Volubles amb el seu projecte Democràcia Total.
És natural que els artistes de les generacions més joves estiguin interessats en el que va passar al món durant aquells anys. Sobretot perquè, de manera bastant trista, estem en un moment en què la democràcia està en crisi i els governs autoritaris broten arreu. Recordar que ja hem passat per moments complicats ens ajuda.
— El concepte de "memòria històrica", doncs, torna a ser clau.
— El concepte de "memòria històrica" em sembla que està massa carregat de política, és una expressió que no m'agrada utilitzar. Fujo directament de determinades paraules de manera conscient perquè crec que estan atrapades per una línia política o molt connotades. I aquesta no és la nostra intenció. No volem connotar res sota un esperit concret més enllà de la pura reivindicació de la llibertat, de la lluita i del dret a tenir una veu pròpia.
— A la programació d'aquest any, creadors locals com en Llàtzer Garcia, la Núria Guiu o la Lorena Nogal comparteixen cartell amb grans noms internacionals. Fins a quin punt el Grec serveix perquè el nostre teixit artístic dialogui i es projecti cap a l'exterior?
— És una de les seves funcions principals. El Grec, tal com jo l'entenc, es desplega almenys en tres branques. Per un costat, la internacional, que dona la possibilitat al públic de Barcelona de veure programacions que d'una altra manera no vindrien a la ciutat. Per l'altre, el suport als creadors locals: gràcies a aquest entorn internacional, els ajudem a fer el salt i a arribar a altres llocs, ja sigui mitjançant la coproducció o fent d'altaveu i intercanviant informació amb programadors d'arreu. I la tercera branca seria la creació d'una xarxa institucional de col·laboració tant local com nacional i internacional. És una obligació de primer ordre del festival posar en contacte el talent d'aquí amb l'escena internacional.
— La Perla 29 estrena a la Biblioteca de Catalunya L'Albada, un text de Jaume Viñas dirigit per Oriol Broggi que compta amb un repartiment d'onze intèrprets joves. Com valoreu que companyies de referència aprofitin la complicitat del Grec per obrir espais a les noves generacions d'actors i actrius?
— Quan vam començar a parlar amb l'Oriol Broggi sobre què faríem aquest any, aquest projecte ens va semblar el més encertat. Primer, perquè és el text d'un creador jove que s'inspira precisament en l'univers escènic de La Perla 29; el Jaume Viñas explica que la seva escriptura neix de l'impacte d'haver vist muntatges de les tragèdies gregues de Sòfocles, dels grans textos de Wajdi Mouawad o de les mateixes direccions del propi Broggi. D'altra banda, el paraigua del festival oferia el marc ideal per assumir una aposta de gran format, amb un repartiment molt ampli i sense necessitat de recórrer a cap cara excessivament mediàtica. És una aposta de risc molt conscient per part de La Perla 29 i del festival.
"El nostre principal objectiu és continuar generant aquests nous records en la ment de qui ens visita"
— I ja per acabar: quan passi aquest estiu, s'apaguin els llums de l'Amfiteatre de Montjuïc, acabi la bogeria del 50è aniversari i t'asseguis al sofà a descansar... què t'agradaria que haguessin dit la premsa i el públic sobre la teva signatura al capdavant del Grec?
— Que tothom que passi pel Grec s'endugui un record que perduri en la seva memòria. Que hagin tingut l'ocasió d'apropar-se a una reflexió nova o, senzillament, de viure una gran nit de plaer i gaudiment. A Barcelona gairebé tothom té alguna anècdota personal o un record emotiu vinculat a una nit d'estiu al festival; el nostre principal objectiu és continuar generant aquests nous records en la ment de qui ens visita.
— Així acabem la conversa amb Leticia Martín i ja estem contant els dies perquè el Grec 2026 aixequi el teló.
