Mejor no decirlo compta amb la direcció de Claudio Tolcachir i és una comèdia en la qual el públic es converteix en el testimoni de la vida d'un matrimoni. Però, què passa quan es decideix dir-ho tot, absolutament tot?
Mejor no decirlo: escenes a manera de debat de temes actuals
Mejor no decirlo no és una obra de teatre a l'ús, sinó que ens trobem davant d'una successió d'escenes on es plantegen els grans temes que cremen avui dia: feminisme, avortament, ecologia, ideologia política o identitat de gènere.
A causa d'aquesta forma, el ritme de la proposta és bastant dinàmic: passem d'escena per escena, sent testimonis de les diferents maneres de pensar dels dos protagonistes i assistint a un debat intel·lectual que, avui dia, abunda en la nostra societat. D'una banda, tenim el personatge de María Barranco, que encarna la sinceritat més descarnada, sense pèls a la llengua. Per l'altre, Imanol Arias opta per una actitud mediadora i prudent, gairebé passant per la vida de puntetes per no ferir ningú.
La dictadura de l'opinió
Un dels punts més interessants de Mejor no decirlo (i que, per a mi, hauria d'haver tingut més protagonisme) és la pregunta: Tenim l'obligació de tenir una opinió formada sobre absolutament tot? L'obra ens planteja la possibilitat de si ens podem permetre el luxe de no saber què pensar, però de seguida torna al tema principal de la proposta: el de les "falses veritats".
Aquí és on el missatge es torna una mica confús. Mentre que ell es retrata com algú que ha d'aprendre a ser sincer, ella es presenta com el model a seguir, a pesar que la seva actitud de "deixar anar el primer que li passa pel cap" no té en compte les conseqüències. Falta, tal vegada, una reflexió més profunda sobre el fet que la veritat, per a ser constructiva, també necessita respecte i cura. El personatge d'ella queda una mica pla, sense un arc narratiu clar, com si la seva opció fos la "millor" per defecte, una premissa que contradiu una mica l'esperit de la sinopsi.
Dues "taules" sobre l'escenari
Quant a les interpretacions, el duel està servit:
- Imanol Arias sorprèn amb una vis còmica molt ben perfilada i una naturalitat molt fresca.
- Per la seva part, María Barranco va anar de menys a més. A pesar d'un inici una mica més controlat i rígid (segurament fruit dels nervis de l'estrena), l'actriu va acabar ocupant el seu lloc a l'escenari.
Mejor no decirlo és, en definitiva, una obra que compleix la seva funció d'entretenir, però que no obre camins nous ni sorprèn especialment. És un debat a dues veus sobre com vivim i com ens mirem, que toca temes actuals segons el gènere o la classe social, però amb un guió que peca de simplista. Una obra per gaudir de dos grans actors, però que es queda en la superfície del que podria haver estat una crítica social molt més feroç.