Hi ha un cadàver sota la catifa de la nostra història i es diu moviment llibertari del segle XX. Un capítol enterrat sense el qual, ens agradi o no, és impossible entendre com som avui: la cultura del cooperativisme, l'assemblearisme, l'ecologisme o el nudisme neixen d'aquí.
La companyia Mos Maiorum, experta en teatre documental, uneix forces amb el dramaturg Joan Yago (La Calòrica) per presentar Nosaltres, els sense nom, les memòries de Joan Garcia Oliver. Però no ho fan per retre culte al personatge, sinó per usar-lo com a fil conductor d'una història col·lectiva.
Una obra que ens demostra que la utopia no és un conte impossible: va existir de veritat entre juny i setembre de 1936 entre Catalunya i Aragó, fins que ens vam topar amb l'exèrcit i la realitat va quedar truncada.
Teatre històric i documental sobre l'anarcosindicalisme espanyol
Joan Yago ha recuperat una història que, moltes vegades, passa desapercebuda en la memòria del país: l'anarcosindicalisme. Amb la figura de Joan Garcia Oliver i la seva biografia titulada Nosaltres, els sense nom, ens endinsem en un viatge històric ambientat a la ciutat de Barcelona. La vaga de la Canadenca com a símbol de la força del poble és un dels clars exemples del que la lluita obrera pot aconseguir en la societat i, des d'aquí, es duu a terme un dibuix sobre el moviment anarquista, els seus orígens, els ideals que defensaven, però també les contradiccions internes i els desacords que sempre hi ha a l'esquerra.
La definició de la força obrera a la Barcelona de principis del XX és perfectament descrita amb situacions costumistes i habituals en l'època com, per exemple, que els obrers eren els que ocupaven els carrers amb les seves cadires, amb les seves xerrades, amb les seves trobades veïnals. També se'ns recorda que els treballadors de les fàbriques eren els principals consumidors de teatre i arribaven a abarrotar les sales del Paral·lel, l'avinguda teatral per excel·lència i on les funcions duraven fins a altes hores de la matinada.
Una lectura política molt contemporània
La presència obrera era majoritària a Barcelona i en aquesta proposta es potencia la força que tenien, la col·lectivitat i la unió del poble. Aquest missatge cobra un sentit molt especial ara que som a les portes d'unes eleccions i amb un món convuls i agitat.
Durant una de les moltes eleccions que van tenir lloc durant la Segona República, els anarquistes van fer una campanya demanant el "No voteu" perquè, segons defensaven, votessis a qui votessis, el poble obrer seguiria estant desprotegit. Era igual que sortís l'esquerra o la dreta: els treballadors haurien de seguir organitzant-se pel seu compte perquè els seus drets mai es tenien en compte. Aquest discurs és radicalment actual, oi?
Però, en aquest ambient, també hi va haver un contramoviment promogut dins de l'anarquisme i, també, dins dels partits d'esquerres: la mobilització pel vot útil. Ens torna a sonar la situació, oi? En aquell temps es demanava als anarquistes que, per evitar l'avanç del feixisme, votessin partits d'esquerres encara que les seves conviccions fossin una mica diferents. La unió de les esquerres per evitar la victòria de la dreta va sorgir en aquell temps amb la mateixa força que està sorgint ara.
El poder oblidat del poble
Malgrat les estratègies polítiques, la veritat és que Nosaltres, els sense nom és una obra que ens recorda el poder que té el poble. Ens mostra que hi va haver una època breu, però intensa, en què el somni anarquista va tenir lloc al nostre país. Solament van ser tres mesos, de juny a setembre del 1936, entre Catalunya i Aragó es va aconseguir crear el model defensat pel moviment anarcosindicalista.
I, per molt que els llibres d'història hagin obviat aquest petit triomf, aquest va existir i en aquesta obra es visibilitza i s'homenatja. Així que l'anarquisme no és la història d'una derrota: és la història d'una realitat truncada, el somni que va poder tornar-se real, però que no ho va ser perquè va arribar la Guerra Civil espanyola.
Molt del que funciona en l'obra és gràcies als actors. Ireneu Tranis (que també dirigeix), Alba Valldaura i Xavi Duch fan un treball molt verídic i emotiu. Tots tres es mouen amb naturalitat sobre l'escenari i aconsegueixen que et creguis tot el que estan explicant, passant dels moments més sobris als més emotius sense perdre la veritat en cap moment. Hi ha moltes escenes que són realment emotives en aquesta proposta. Sobretot, els moments en què entonen càntics obrers, quan alcen els punys i emulen aquesta esperança per un món més igualitari, més just, més lliure; quan veiem en els ulls dels protagonistes aquesta il·lusió per canviar el món, per crear una societat on les persones treballadores (que són les que mouen el món) estiguin en un primer pla.
Un punt molt interessant de la proposta (i en el qual cal aplaudir a Yago per no haver tingut cap mena de pudor) és en el moment d'assenyalar també a la classe política catalana. En l'obra, es mostra com tots els polítics intenten aprofitar la força del moviment anarquista per aconseguir el seu propòsit. Fins i tot es personifica a Francesc Macià i Lluís Companys en escenes en les quals es contraposa el punt de vista de l'anarquista amb el moviment independentista català de l'època. "Abans que català, soc anarquista", defensa Joan Garcia Oliver.
Saturació de dades i experiment escènic forçat
El teatre històric té la barrera que la informació sigui un tant aclaparadora. I tot i que en aquesta proposta s'ha optat per crear una obra àgil i dinàmica, la veritat és que el context és molt ampli i, sobretot al principi, la informació que s'aporta respecte a les dates, als missatges, als grups polítics i als personatges històrics poden arribar a confondre.
A més, per crear aquesta sensació de col·lectivitat i trencar amb la jerarquia social (fins i tot la jerarquia del teatre en el qual l'escenari actua de barrera) s'opta per crear una Fila 0, és a dir, col·locar seients a l'escenari. Aquest experiment és un pèl arriscat perquè el públic apareix dividit en dos espais sense motiu real. Al final, els actors es veuen obligats a actuar en un espai de 360° i això fa que, en aquesta fila de nova creació, es puguin arribar a perdre algunes escenes o fotografies que des del pati de butaques vesteixen millor.
Malgrat aquests petits detalls, el cert és que Nosaltres, els sense nom és un exercici de memòria històrica necessari per a recordar el poder que tenim quan ens unim. Un missatge que ressona especialment en la nostra actualitat i que, una vegada més, ens demostra que saber d'història és imprescindible per a evitar cometre sempre els mateixos errors.