Els gossos de Cervantes reprenen el Teatre Romea amb Palabra de perro, la nova proposta escrita per Juan Mayorga, dirigida per Rakel Camacho i interpretada per Cecilia Solaguren (en el paper de Cipión), Jimmy Castro (com a Berganza) i Jorge Kent (que encarna diferents personatges).
Però, en aquesta ocasió, Mayorga ha optat per presentar una història diferent de la cervantina: una història en què el col·loqui entre els gossos es fa amb l'objectiu d'explicar-se a si mateix la seva pròpia història. La paraula entesa com a memòria, com a descobriment, com a eina per saber qui som en realitat.
Palabra de perro ens situa en un espai tancat, ple de gàbies, on els gossos estan lligats, controlats i vigilats constantment. Cipión i Berganza s'han trobat en aquest lloc de manera momentània, demà tornaran a separar-se, per la qual cosa han d'aprofitar aquesta nit per poder gaudir del seu do de la parla, conèixer-se, explicar la seva història i, després, tornar a submergir-se en el silenci més absolut. Una nit de llibertat en què tots dos gossos podran entendre millor els seus orígens i la seva identitat.
El mirall de la societat actual
Cipión, en el paper de psicoanalista, és el que anirà animant Berganza a explicar la seva història de la Z a la A, és a dir, des dels fets més recents als més llunyans. D'aquesta manera, amb aquest viatge regressiu, podran trobar la pregunta inicial: quin és l'origen de la seva parla? A partir d'aquí, Berganza anirà presentant tots els seus amos (interpretats per Jorge Kent), que ofereixen un retrat de la societat actual: un científic que experimenta amb animals, policies que usen gossos policia, nou-rics que tenen gossos protectors de les seves riqueses i, fins i tot, un acadèmic universitari que usa el gos com a protector.
Una tirallonga de personatges van apareixent de forma burlesca sobre l'escenari per mostrar-nos una desfilada esperpèntica de la societat actual. Però, entre tots ells, hi ha un nexe d'unió molt fort i constant: la picada d'ullet als humans que són tractats com a animals que, actualment, viuen en la nostra societat. L'aparició en escena d'un passaport espanyol o d'agents policials amb armilles en què apareixen les sigles de l'ICE va preparant el terreny per al gir final que té lloc en el text (i del qual no diré res més, per no cometre cap espòiler).
Com el mateix Mayorga va comentar en la roda de premsa, Rakel Camacho li ha donat un significat al text del qual ell no n'era ni conscient. I aquesta empremta de la directora es percep sobretot en aquesta denúncia cap al tracte a la persona immigrant. De fet, el personatge de Berganza té un caràcter submís cap als seus amos: s'adapta al que necessiten d'ell, deixant totalment de banda els seus desitjos i els seus anhels, i ho fa per pur instint de supervivència. Una doble lectura molt interessant que atorga a aquest text un rerefons de denúncia sociopolítica molt més ferotge i brutal.
La força i la debilitat de la paraula
Però, a més d'aquesta lectura, l'empremta de Mayorga es percep en moltes altres intervencions dels personatges. Per exemple, hi ha un fort respecte per la benevolència que Cervantes sentia envers les persones i, encara que s'assenyalen algunes personalitats, sempre es fa des d'una perspectiva compassiva: no s'ha de parlar per matar. Aquesta és la màxima de Cipión i es pronuncia just a l'inici del relat. Les paraules no han de servir per ferir o acusar, han de servir per a la concòrdia, la comprensió i la construcció d'un món millor (o, almenys, intentar-ho).
El respecte a Cervantes també es llegeix en el llenguatge emprat. I, de fet, s'introdueixen alguns comentaris humorístics que posen l'accent en aquesta elecció: parlar amb esdrúixoles, tenir un llenguatge d'un altre temps... Els comentaris sobre la manera de parlar van apareixent sobre l'escena i ofereixen una picada d'ullet a l'espectador que pot riure's de l'ocurrència.
Un dels elements que més interessants em van semblar de Palabra de perro és la constant referència que Cipión fa al poder de la paraula. La paraula com a relat de la història, com a construcció de la veritat. Però la paraula es pot manipular, es pot barrejar amb fantasia, amb expectatives, amb exageracions de la veritat. La doble cara de la paraula com a arquitecta del temps es recorda en la majoria de les intervencions del gos psicoanalista, i aquesta advertència és vital per a la nostra societat: la paraula té molta força, però també és molt fàcil de manipular. Igual que Cipión, hem d'estar atents als discursos i treballar el nostre esperit crític per saber què creure'ns i què no.
Mayorga proposa deixar de filosofar, treure-li aquest pes a aquest acte, i optar per murmurar.
Menció a part mereix la referència que Mayorga fa sobre l'acte de filosofar. Els gossos s'entrebanquen en intentar pronunciar aquesta paraula tan gran, tan superba, tan important. Quan parlem, tots tendim a filosofar, però moltes vegades aquest diàleg no deixa de ser un simple intercanvi de perspectives, sense més profunditat ni reflexió que la que permet la mateixa paraula. Llavors, Mayorga proposa deixar de filosofar, treure-li aquest pes a aquest acte, i optar per murmurar. Una proposta enginyosa, divertida i molt terrenal que deshumanitza aquests animals (o animalitza aquests humans).
La veritat escènica d'un repartiment en joc permanent
Cecilia Solaguren interpreta un Cipión sublim. Malgrat ser un dels personatges amb menys text, la seva presència és magnètica. Des del primer moment en què apareix en escena ens trobem amb un personatge estrany, que es mou entre l'humà i l'animal, entre el sublim i el mundà. Els seus gestos, la seva dicció, el seu moviment per l'escena estan mil·limetrats, continguts, per dibuixar aquest gos-psicoanalista que el mateix Freud va usar per referir-se a si mateix (això és el que va confessar Juan Mayorga en aquesta entrevista, recordant la "Sociedad Española" de la qual Freud formava part).
Juntament amb ella, tenim a Jimmy Castro sota la pell de Berganza. L'actor crea un personatge totalment adequat a la personalitat d'aquest gos submís als seus amos. Un personatge juganer, enèrgic i amb una actitud més "gossenca" que la de Cipión. Es rasca, treu la llengua, juga i lladra. Però també parla. I la seva recerca per la causa de la seva parla l'acabarà portant justament al contrari: la recerca de la causa del seu silenci. El gir d'aquest personatge és dels més interessants de l'obra i li atorga aquest rerefons polític tan latent en la proposta de Camacho.
Finalment, Jorge Kent fa un treball camaleònic. S'enfunda en la pell de més d'una desena de personatges que es mouen entre els amos de Berganza, fins als vigilants del recinte en el qual els gossos es troben. Aquests personatges són els que aporten el contrapunt còmic tot i que, a vegades, aquesta voluntat humorística se sent una mica forçada. En alguns personatges, la comicitat interpretativa de Kent és massa histriònica i es corre el risc que es perdi una mica la veritat i la potència del text. No obstant això, en conjunt funciona molt bé: aconsegueix aportar un toc més relaxat al drama explicat per Berganza i fa que el públic gaudeixi d'una bona dosi de somriures.
Mayorga ha tornat a Cervantes per recuperar la seva essència, el seu llenguatge i la seva mirada benèvola cap a la vida. Ho fa de la mà de dos gossos parlants que, per una nit, gaudeixen del poder, el plaer i la llibertat que la paraula aporta als éssers humans. Són animals parlants?, o són humans silenciats? El debat està servit a l'escenari del Romea.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
