El clàssic d'Arthur Miller, Panorama des del pont, arriba al Teatre Goya sota la direcció de Sílvia Munt que reconeix: "Sempre he estat enamorada d’aquesta obra". Una obra que ens situa a Nova York el 1955, una època on la immigració europea (i sobretot italiana) està en ple apogeu i on els nouvinguts han d'amagar-se per poder sobreviure en una ciutat que els necessita i els menysprea per igual.
Ens sona aquesta situació, oi? I és que l'obra de Miller, tot i estar escrita al segle passat i estar situada a l'altra banda de l'Atlàntic, és un reflex de la nostra realitat: persones immigrants sortint dels seus països plens de misèria i travessant el mar per tenir una nova oportunitat a la vida. Una altra època; un altre país; però la mateixa situació, setanta anys més tard.
Panorama des del pont ens situa en un barri de comunitat immigrant (com ben bé podria ser el nostre Raval actual). Un barri on els edificis semblen a punt de caure, on passejar a la nit pot ser perillós, però un lloc on els veïns i veïnes s'ajuden els uns als altres. Perquè molts d'ells han passat per la mateixa situació (o, si més no, les seves famílies): arribar a un país nou, amb costums nous, cultura nova, però amb la mateixa necessitat de diners, feina i menjar que tenim tots els éssers humans, vinguem d'on vinguem.
Setanta anys de persecució, por i somni americà
Eddie Carbone és el protagonista d'aquesta història. Un home d'origen italià que viu amb la seva dona i la seva neboda a un pis d'aquest barri d'immigrants. El vincle que té amb la neboda és molt fort: es necessiten l'un a l'altre, es complementen, la vida sembla més bonica quan passen temps junts. Però la noia innocent ja té divuit anys, ja no és una nena petita; ara és una dona que ha de treballar, ha de buscar-se el seu camí i ha de començar a independitzar-se dels seus oncles.
Un dia, arriben uns familiars en vaixell. Entren de manera il·legal al país i l'Eddie els acull a casa seva de manera temporal. Els dona feina al port i els ajuda a fer les primeres passes en aquell país on la immigració comença a estar perseguida d'una manera brutal: denúncies de veïns poden fer que la policia entri a casa teva, a fer escorcolls i a deportar les persones sense papers que es puguin trobar a l'interior. És a dir: exactament el mateix que avui dia està succeint amb l'ICE, però a mitjans del segle XX.
Dos nois italians arriben a Nova York perseguint el somni americà, el mateix somni que la família d'Arthur Miller va perseguir quan es van mudar a Amèrica des de Polònia. L'autor va conèixer de primera mà la Gran Depressió, ja que la seva família es va arruïnar econòmicament i va demostrar com era de fràgil la idealització de la vida americana. A Panorama des del pont són dos joves els que travessen l'Atlàntic per intentar sobreviure a una Europa desolada després de la Segona Guerra Mundial: Marco i Rodolfo. Es muden a casa de l'Eddie i és llavors quan entren en contacte amb la resta de la família i, en concret, amb la Catherine, la neboda.
En Marco és un pare de família que s'ha vist obligat a marxar d'Itàlia per poder enviar diners a casa; en Rodolfo és el seu germà petit que, tot i no tenir cap responsabilitat a l'esquena, es muda a Nova York amb l'esperança de poder tenir una vida millor. En Rodolfo és ple d'alegria, de vitalitat, de ganes de menjar-se el món; una energia que connecta amb la Catherine i, junts, comencen una relació que l'Eddie desaprova des del primer minut.
El descens als inferns de la puresa perversa
A partir d'aquest moment, acompanyem l'Eddie en el seu particular viatge als inferns. Una voràgine de gelosia, possessivitat i dolor el començarà a travessar fins que l'acabarà duent a trair els seus principis i els de la seva comunitat. Uns sentiments que estan molt ben descrits per Miller quan diu que són "d'una puresa perversa". Perquè l'amor sempre és pur, però també pot ser pervers; l'amor ens pot commoure, però també ens pot causar repulsió. I aquests sentiments oposats són els que sentim amb el personatge de l'Eddie: comprensió i incomprensió alhora, fàstic i compassió al mateix moment. Miller aconsegueix fer una anàlisi molt humà sobre com l'amor pot acabar convertint-se en tot menys en amor: violència, possessió i gelosia.
David Selvas és l'Eddie Carbone, un personatge apassionat, ferm a les seves idees i conviccions, fins que arriba algú que li trontolla el seu benestar. Llavors, veient amenaçada la seva pròpia supervivència (però en el seu cas és una supervivència emocional, no física) traurà tota l'artilleria per defensar-la. La lluita entre la supervivència emocional i la física es fa palesa entre els dos antagonistes: l'Eddie i el Rodolfo, el tiet i l'immigrant. Tots dos lluiten per sobreviure, cadascun en el seu plànol, però disposats a fer el que sigui necessari per no "morir" en l'intent.
Un duel interpretatiu entre la metamorfosi i la innocència
En Selvas fa un treball extraordinari. Ens presenta un Eddie vulnerable davant la seva neboda, un Eddie afectuós, familiar, amorós... Un Eddie que es transforma completament quan veu en perill la seva supervivència emocional. Aquesta metamorfosi és magnètica: l'home protector i de caràcter afable es va desdibuixant fins a provocar-nos un rebuig visceral. Però també ens commou: l'abraçaríem i l'ajudaríem a sortir d'aquest forat fosc on la seva perversió l'ha dut. La puresa perversa, no hi ha millor manera de descriure'l.
Laura Gaja, la Catherine, també ens presenta un personatge molt proper, real. Una noia innocent que mai a la vida s'imaginaria la naturalesa dels sentiments del seu oncle. Una jove atrapada entre la culpa, la tendresa i la repulsió. La veiem riure, plorar, enfadar-se, i ens movem amb ella en tota aquesta muntanya russa de sentiments perquè és una víctima; una víctima que ni tan sols sap que està en perill. Fins que la realitat es desfulla i descobreix la cara més fosca de l'afecte.
Una tragèdia necessària
A Panorama des del pont veiem com el mal i el bé es donen la mà. Com l'amor i l'odi poden conviure dins una relació. Com, fins i tot les millors accions, poden tenir les pitjors motivacions. L'Eddie n'és l'exemple més clar: un home que, empès per l'amor, acaba traint tots els seus ideals i rebutjat per tota la seva comunitat.
Sílvia Munt ha dirigit un espectacle ple d'intensitat. Amb la figura de l'advocat com a narrador principal, coneixem aquesta tragèdia que ens parla d'immigració, de patriarcat, d'amor i de la supervivència de l'ésser humà. Una supervivència que no sempre té per què ser biològica: també pot ser emocional. Perquè, per més que el cor continuï bategant, si ens falta l'amor a la vida, podem sentir que ens morim per dins.