Ja se sap que la ironia és una de les millors troballes de la cultura occidental, l’invent socràtic a reivindicar per excel·lència... fins que algú la utilitza per cardar-se’n de tu. Així podria haver-me sentit arran del darrer anunci de Desigual, un film d’aparença simpàtica en què una noia estupenda camina pels carrers del Gòtic tot frivolitzant sobre la seva presumpta mala fama; s’estira en un taxi per lamentar el tràfic salvatge, es palplanta davant la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia pontificant que els barcelonins estimen molt les seves “palomas” (amb dos pobres coloms lligats amb cadenes, com quissos) i, al carrer del Bisbe tocant a Sant Jaume, riu tot afirmant que “everybody wants your bag”, insinuant que al meu barri tens molts números que et fotin la cartera.
La caricatura conté manta exageracions, per fortuna; el cafè amb gel encara no el paguem a 9,5 naps, per molt que el prenguem a una terrassa i, mal que ens pesi, tampoc som la ciutat amb més estil de tot el món. En efecte, i per desgràcia dels seus veïns, el centre històric de Barcelona no és l’indret més segur de la ciutat ni del planeta, i la dificultat de moure-s’hi com un ésser normal (entre el turistam, els patinets dels repartidors de menjar i les obres de molts carrers que ens recorden cada dia la proximitat de les eleccions municipals) resulta més que familiar a un servidor.
Però resulta significatiu que una marca de la tribu només empri el català en un anunci per encarar la prota i disparar-li una frase irreal (“Amor, estàs al mig, deixa’m passar!”) mentre aquesta recita ben joliua que la ciutat és “the quietest place for a walk”. Puc entendre la caricatura, insisteixo, però els amos d’aquesta colorista marca de draps haurien d’entendre que, si la gent del Gòtic sovint fem morros, és justament perquè noies com aital model són les que ens encareixen el barri amb latte-matxes a preu d’or i sí, quan ens les topem al carrer tan desvagades com sinuoses, pot agafar-nos un atac de ràbia...
Estic segur que aquesta empresa amb tanta implantació barcelonina ha volgut posar aigua al vi per frivolitzar el propi malestar dels conveïns, però la ironia pot acabar essent una burla massa crua, sobretot pels que vivim en un barri on la llengua catalana està arribant a percentatges ben inferiors a la minorització. Que ningú no s’erri; jo continuo residint aquí, militàncies a banda, perquè em sembla un dels indrets més bells del món, car hi ha pocs luxes tan meravellosos com trescar cada matí per la Baixada de Santa Eulàlia fins el Jardí Romàntic de l’Ateneu (on els socis de la Docta Casa encara podem fer un cafè amb gel per un 1,5 pepinos) i llegir-hi mentre em casco un cigar, esmorzar els esplèndids entrepans del Bar Haití o els mantegosos croissants de can Brunells, aprofitar que tinc a pocs metres de casa les digníssimes exposicions del MUHBA o l’excel·lent programació cultural de la Fundació Joan Brossa i, de nit, tornar al bar Ascensor, un dels més bells de l’univers.
No sé si tot això es considera quelcom cool o d’estil, però valdria la pena que les nostres marques industrials ho reivindiquessin i, a poder ser, des d’una visió poderosa i digna dels catalans (els quals, dit de passada, hem fet grans empreses com Desigual a base de comprar-los la roba quan no eren tan mastodòntiques). Els publicistes que treballen per la famosa marca, que ja havia protagonitzat anuncis polèmics com el d’aquella senyora que anava punxant profilàctics per quedar-se embarassada, s’han guanyat el sou, perquè al nostre món l’important és que la informació corri i s’escampi, per merdosa que sigui.
Però l’estil, pel que fa la roba i la vida en general, també es guanya conjugant un nivell d’ironia un pèl més sofisticat. Posats a fer sarau i mostrar com en són de valentons, a veure si els nanos de Desigual s’atreveixen amb els expats o els estrangers, i així sabrem si la ironia va per castes o només es dispara a la gent que, ai las, intenta caminar pels volts de casa sense fer pesats eslàloms entre cretines guapis que no saben ni on puto viuen.