El 47, Romería, Sorda, Los domingos o fins i tot el recent èxit de La bola negra, de Javier Calvo i Javier Ambrossi. Són alguns dels títols que han marcat el cinema català i espanyol dels darrers anys. Pel·lícules amb llenguatges, sensibilitats i històries molt diferents, però que comparteixen una mateixa manera de construir els seus relats: totes parteixen, d'una manera o altra, de la realitat, ja sigui a través de la memòria, les experiències personals o els conflictes socials. No són estrictament documentals, però en totes hi ha una mirada que dialoga amb aquest gènere cinematogràfic que es coneix com a cinema del real.
La presència cada vegada més visible de la realitat en el cinema de ficció, també en algunes de les pel·lícules que han connectat més amb el públic, apunta a una transformació més profunda: el documental ha deixat de ser percebut com un gènere vinculat principalment al reportatge televisiu o a la informació per consolidar-se com un llenguatge cinematogràfic amb entitat pròpia.
Una transformació que el Màster en Documental de Creació de la UPF-Barcelona School of Management, impulsat en el marc de la Barcelona Film Society, no només ha acompanyat, sinó que també ha contribuït a impulsar: formant cineastes, creant referents i fent possible la producció de pel·lícules que han eixamplat els límits del gènere. El programa, que celebrarà el pròxim curs trenta anys de trajectòria des que va néixer de la mà de Jordi Balló i dels cineastes José Luis Guerín, Joaquim Jordà i Jean-Louis Comolli, acaba de rebre l'Espiga d'Honor Acadèmica de la Seminci, la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.
De la informació al cinema
Quan el programa va començar, el 1998, el panorama era força diferent. El documental tenia una presència molt limitada a les sales de cinema i també entre el públic, que sovint l'associava a la informació, al reportatge televisiu o a formats allunyats de la consideració de cinema. El màster de la UPF-Barcelona School of Management va néixer, precisament, per demostrar que filmar la realitat també podia ser una forma d'experimentació cinematogràfica.
El repte inicial era, per tant, doble: formar les pròximes generacions de cineastes i, alhora, crear referents que els permetessin imaginar què podia arribar a ser el cinema documental. “L’objectiu era generar pel·lícules de referència que servissin per assentar precedents i obrir camí”, recorda Eva Vila, directora cinematogràfica i actual directora del Màster en Documental de Creació. D’aquesta voluntat van sorgir títols com En construcción, de José Luis Guerín; Monos como Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán, i Buenaventura Durruti, anarquista, de Jean-Louis Comolli, impulsats per alguns dels cineastes vinculats als inicis del programa.
La producció d’aquestes pel·lícules no era només una manera de donar visibilitat al documental, sinó que formava part del mateix model pedagògic que volia impulsar el programa. Els estudiants podien participar en els processos de creació al costat de directors amb trajectòria i, en les edicions següents, començaven a desenvolupar els seus propis projectes, acompanyats per professionals que havien passat abans pel programa. Així es va anar teixint una cadena de transmissió entre generacions de cineastes que encara avui defineix el màster: José Manuel Martínez Sierra, director general de la UPF-BSM, ho resumeix com una dinàmica de “cineastes que formen cineastes”.
Aquesta manera d'entendre el cinema també ajuda a explicar per què un programa d'aquestes característiques té cabuda en una escola de negocis com la Barcelona School of Management, que acostumen a centrar la seva l'oferta acadèmica acostuma a centrar-se en la direcció i la gestió empresarial. Per a Martínez Sierra, però, la formació d’un directiu no s'ha de limitar a transmetre coneixements de gestió, sinó que ha de contribuir a formar persones capaces d'interpretar críticament la realitat.
Per aquest motiu, remarca que alguns dels programes de la institució, entre els quals hi ha el Màster en Documental de Creació o el Màster en Edició, no estan pensats estrictament per a l'àmbit empresarial, sinó que responen a una concepció “transversal” de la formació. Com explica Martínez Sierra, es tracta de formar “professionals i ciutadans crítics”, capaços d'entendre la complexitat del món i de mirar més enllà del seu àmbit professional. Una perspectiva humanista que considera especialment necessària per a aquells que es formen a l’escola de negocis i que, posteriorment, des de les empreses i les organitzacions, hauran de prendre decisions amb impacte sobre la societat.
Aquesta voluntat de formar noves generacions també es reflecteix en la política de beques del màster, que, tot i impartir-se en un centre privat —que al seu torn està escrit a una universitat pública: la Universitat Pompeu Fabra—, busca facilitar l'accés a persones amb talent que no disposen dels recursos econòmics necessaris per cursar-lo. Una mesura especialment necessària en un sector on, com recorda Vila, Espanya no disposa d'una escola pública de cinema i on el cost de la formació especialitzada pot deixar fora molts estudiants.
Però les dificultats no s'acaben en l'accés als estudis: aconseguir finançament per tirar endavant una pel·lícula també és un repte considerable. Martínez Sierra compara cada projecte cinematogràfic amb una petita startup, que ha de trobar inversors disposats a assumir-ne el risc, especialment quan es tracta de produccions que no busquen una rendibilitat econòmica immediata, sinó “transformar les consciències”.
Filmar per qüestionar la realitat
Per a Vila, precisament, una de les virtuts del documental és la seva capacitat de despertar una mirada crítica sobre el món actual. La directora del Màster en Documental de Creació, que prepara l'estrena de la seva nova obra, Barcelona —prevista per a l'any vinent, després d’obres aclamades com Bajarí (2013) o Penèlope (2018)—, defensa que el cinema de no-ficció permet observar i interpretar la realitat del moment, posar el focus en allò que sovint passa desapercebut i fer-se preguntes sobre el present. Una capacitat que, assegura, també es fa evident en els projectes dels estudiants del màster, on afloren algunes de les qüestions que travessen el debat social actual: des de l'accés a l'habitatge —la principal reivindicació de la de la jornada de vaga general viscuda aquest dimecres— fins a la sostenibilitat o els discursos d'odi contra determinats col·lectius, com les dones.
Aquesta capacitat d'observar críticament la realitat ha anat deixant empremta també en el cinema de ficció, a mesura que el documental s'ha consolidat com un llenguatge cinematogràfic amb entitat pròpia, un procés al qual ha contribuït decisivament el Màster en Documental de Creació de la Barcelona School of Management. Així, cada vegada són més les pel·lícules que, sense renunciar a la ficció, dialoguen amb la realitat, la memòria i els conflictes socials del seu temps.
"El cinema és l'eina transformadora que necessita la societat", resumeix Vila. Més enllà de representar el món i qüestionar-lo, el cinema acosta els espectadors a realitats que potser els són llunyanes, els emociona i els interpel·la, i deixa una empremta que difícilment aconsegueixen altres formes d'expressió. “La política, per exemple, no aconsegueix despertar aquesta emoció interna”, apunta. Una capacitat d’interpel·lar que adquireix encara més rellevància en el context actual. Martínez Sierra considera que l'audiovisual i el cinema poden ser eines clau per fer front a “la desinformació i les alteracions de l'algoritme” que marquen les xarxes socials.
Trenta anys obrint noves mirades
Al llarg d'aquestes tres dècades de programa, el món ha canviat i el cinema documental també ho ha fet. Han evolucionat les temàtiques, les veus que hi troben espai i les eines amb què es construeixen els relats, però s'ha mantingut intacta aquesta mirada que busca comprendre i qüestionar la realitat. Vila recorda, per exemple, que després d'una primera etapa del màster en què el gran repte va ser crear pel·lícules de referència i reivindicar el documental com a llenguatge cinematogràfic, el màster va afrontar una nova transformació: afavorir la incorporació de veus femenines.
Més enllà de l'obertura de noves mirades i de la incorporació de veus que han contribuït a transformar el documental, el llegat del màster també es pot resseguir en les pel·lícules que ha impulsat i en les trajectòries que ha ajudat a construir. Des de la seva creació, el programa ha impulsat 33 llargmetratges documentals i ha contribuït a formar cineastes com Isaki Lacuesta, Neus Ballús, Lois Patiño, Mercedes Álvarez, Tatiana Huezo i Carla Subirana, entre d'altres.
D'aquest recorregut en formen part títols com El cielo gira, de Mercedes Álvarez; La plaga, de Neus Ballús; O que arde, d'Oliver Laxe; Samsara, de Lois Patiño, o Bajarí, de la mateixa Eva Vila. Són obres que han circulat per festivals internacionals com Cannes, Berlín, Locarno, Rotterdam, Venècia, Sant Sebastià o Visions du Réel, i que han contribuït a donar projecció internacional al cinema documental. Entre els reconeixements més recents destaca el de Tardes de soledad, d'Albert Serra, guardonat amb la Concha de Oro del Festival de Sant Sebastià i el Goya al millor documental.
Un recorregut que acaba de rebre un nou reconeixement amb l'Espiga d'Honor Acadèmica de la Seminci, que distingeix la trajectòria del màster i la seva contribució a la renovació del cinema documental contemporani. Però l'empremta del programa no es mesura només en els premis ni en les pel·lícules que ha fet possibles. Al llarg de tres dècades, també ha contribuït a consolidar el documental com a llenguatge cinematogràfic, a guanyar-li espai a les sales i a acostar-lo a nous públics, alhora que ha eixamplat les possibilitats creatives de la no-ficció. Eva Vila en destaca especialment la comunitat que s'ha anat construint al llarg dels anys: cineastes que tornen a les aules, comparteixen experiències i acompanyen els projectes dels nous estudiants.