“La meva relació amb la música és molt d’ofici, de creure en alguna cosa i treballar de valent per fer-ho jo mateixa, sense esperar que altres facin les coses per mi”. La pianista i compositora Elbi Olalla s’acosta a la barra i observa com el vi és escanciat a la seva copa al tènue compàs del Sophisticated lady de Duke Ellington, posat a volum amb prou feines perceptible “perquè m’avergonyeix parlar per sobre de la música”. Somriu. Ve de tocar i aquesta nocturnitat post-recital és el seu descans. “Essencialment soc molt pencaire”, afegeix.
Va néixer i va créixer a Mendoza, l’oest vinícola de l’Argentina. “És un lloc molt conservador, tot i que gràcies a això ha florit una rica escena cultural i musical, que és una forma de resistir, de sobreviure a tot el que passa al nostre país”. La cultura com a brot verd a l’erial o, com ella ho defineix, “la flor del desert”. El punt fèrtil.
“El meu pare és pianista i em portava a l’església baptista, on hi havia molta música i on, durant molts anys, em vaig formar tocant cada diumenge”, rememora. Aquella va ser una molt bona base que, a partir de la tarda adolescència, va enriquir amb incursions en multitud de lèxics com el funk, el rock –va militar durant una temporada a la banda Los Enanitos Verdes, de l’enyorat guitar hero local, Felipe Staiti–, el jazz, la bossanova i la música electrònica, “en la qual també em vaig endinsar a fons”.
Quan va deixar de tocar a l’església, va deixar de gaudir del suport familiar i va haver de treure’s ella sola totes les castanyes del foc. “D’aquí ve la meva relació amb el meu ofici que és molt pràctica, molt proselitista, i molt poc, diguem, bucòlica o poètica”, somriu. Ningú va dir que fos fàcil regar una flor al desert.
Tango Segle XXI
Quan el tango va aparèixer a la vida d’Elbi Olalla en forma d’obsessió, era una música considerada vella, reservada per gent gran, nostàlgics i exploradors de remots passats sonors. “Però va arribar un moment, a finals dels 90, en què el rock va deixar de tenir coses a dir a l’Argentina”. I una generació de joves músics va decidir anar tornant, a poc a poc, a aquelles arrels. A aquelles formes musicals autòctones, capaces de reflectir l’ànima d’un poble sempre al caire de crisis i desastres.
“Vam fundar Altertango l'any 2001 amb la cantant Victoria di Raimondo, i de seguida vam tenir clar que volíem desenvolupar un projecte professional sòlid, construir una carrera que ens permetés treballar cada dia, viatjar a fer concerts, gires, gravar discos…”. L’Elbi i la Victoria es van esforçar a fons per transcendir Mendoza. “Tocàvem molt a Xile, que és al costat i on hi ha una gran escena i sensibilitat cultural”. Van abonar la flor del desert amb la suor dels seus fronts i el resultat és una trajectòria que gairebé suma un quart de segle, amb vuit àlbums dels quals l’últim, el poètic La saga dels marges (Club del Disco), ha sortit molt recentment.
De fet, la solidesa del projecte és tal, que Altertango ha sobreviscut a la marxa de la Victoria i al fet que, el 2019, l’Elbi marxés de Mendoza per recalar a Barcelona, “on m’he sentit a casa des del primer instant”. I, mentre prepara el viatge per presentar La saga dels marges a l’Argentina, després de la seva posada de llarg aquí, ultima també els preparatius de l’àlbum Piano canción 2, gravat a duo amb el cantant i escriptor Alejandro Guyot, i compon material per al seu àlies solista Món piano. “M’enorgulleix escriure cançons i lluitar perquè tinguin un recorregut”, reflexiona.
No s’admeten crítiques (de moment)
“Venir a Barcelona ha estat la millor decisió de la meva vida”. Així de clar. Aquí, la pianista ha liderat projectes com Gattaca Nou Tango o Proyecta Tango i ha fundat el seu propi estudi: el Barcelona Piano Estudi, des d’on ensenya i duu a terme una incansable tasca de proselitisme musical. De contagiar passió i coneixement en parts iguals.
Aquí se sent plenament integrada. “Tot i que pateix d’un model de gestió cultural que afecta la capa intermèdia de músics, creadors i espais, jo a aquesta ciutat tan diversa la continuo mirant com qui mira l’amor de la seva vida”. Encara no està en aquesta fase de barcelonitat en la qual la relació amb l’urbs esdevé d’amor-odi. “La vida, aquí, és bonica –diu–. I em molesta molt la gent que critica aquesta ciutat”. Sorb el darrer glop de vi, després de la qual cosa afegeix, rient: “almenys, de moment”.
– El que converteix la vida d’aquí en una cosa boníssima és la nostra oferta gastronòmica. Encara tenim la cuina oberta per si vols menjar alguna cosa tipus entrepà, plat combinat o tapa…
L’Elbi Olalla no necessita pensar-s’ho gaire. Amb el seu somriure ampli replica, a l’instant:
– Unes tapes, sens dubte… i, com a bona mendocina, et demano una altra copa de vi!
Ben triat. L’aliment perfecte per continuar florint.