Els relats salvatges de Jane Goodall

[dropcap letter=”J”]

ane Goodall, amb gairebé 85 anys, viatja, incansable, explicant la importància de respectar el nostre planeta i tots els éssers vius amb els quals el compartim. “No trobeu estrany que la criatura més intel·lectual que mai ha trepitjat aquest planeta estigui destruint l’única casa que té?”, ens interpel·la. Aquesta dona menuda fa plorar d’emoció l’audiència.

El 13 de desembre passat Jane Goodall va tornar a visitar CosmoCaixa i ens va parlar dels seus 58 anys de recerca sobre els ximpanzés a l’Àfrica. Nens i grans tenien els ulls fixats en ella, mentre narrava la seva vida com una tirallonga d’aventures, descobriments, amor i sort.

Goodall és el més semblant a una estrella de rock que té la ciència. Diu que se li cansa la veu, que a la seva edat alguna cosa havia de perdre, i també ens recorda que és una espècie de desesperació el que no li permet deixar de rodar món amb el seu activisme, acompanyada sempre de Mister H, el seu ximpanzé de peluix. La doctora Goodall té clar que no es pot retirar fins que el món no estigui fora de perill.

Quan era petita, la londinenca omplia la seva habitació de terra quan convidava els cucs del jardí a passar una estona amb ella. El seu gos Rusty va ser el primer que li va ensenyar que els animals tenen emocions i una vegada, amb quatre anys, es va amagar en un galliner, armada de paciència i sigil, fins que va veure com una gallina ponia un ou. A Goodall li fascinen les vaques, els cavalls i els porquets. Va néixer amb aquest amor pels animals i la seva curiositat va fer la resta. Estava naixent una científica. I ja mai més no va deixar de devorar llibres d’animals i de Tarzan, i de passejar-se pel Museu d’Història Natural de Londres.

Ja a l’Àfrica, la seva tenacitat i coneixement pràctic, juntament amb el seu do pels animals, van convèncer el paleontòleg i arqueòleg kenià Louis Leakey queaquella dona de 26 anys que mai no havia trepitjat la universitat i que no sabia què era l’etologia —l’estudi del comportament animal— era la persona adequada per investigar la conducta dels ximpanzés a l’Àfrica i descobrir si veníem d’un ancestre comú. I, tot i que els primers mesos van ser molt frustrants, perquè els primats se n’anaven corrents quan la veien, a poc a poc li van perdre la por i va començar a posar-los nom (David Greybeard, Goliath, Gigi, Flo) en comptes d’assignar-los un número en els estudis que en feia.

Goodall va provar a la descreguda comunitat científica del seu temps, gràcies a les gravacions d’Hugo Van Lawick, que els ximpanzés, com els humans, creen eines per aprovisionar-se. Va descobrir que ells també tenen personalitat i són capaços de tenir pensament racional i emocions com l’alegria, la tristesa o la ira. Va observar abraçades, petons, copets a l’espatlla i pessigolles com a evidència de les relacions afectives entre els membres d’una mateixa família o comunitat. Va suggerir, en definitiva, que no som pas tan diferents. “Van ser els dies més genials de la meva vida. Podia passar-me hores sola a la selva. Va ser quan vaig començar a aprendre que tota la vida a la selva està interconnectada”, explica Goodall.

El 1977 va fundar l’Institut Jane Goodall. “Havia arribat el moment de fer alguna cosa pels animals i per la naturalesa, que tant havien fet per mi”. Més tard, el 1986, va ajudar a organitzar una conferència als Estats Units en què es va parlar de la caça furtiva, els ximpanzés brutalment maltractats per la indústria de l’entreteniment i el circ, i també de la desforestació i la comercialització de carn animal salvatge per al consum humà. Goodall va entendre que havia d’ajudar les poblacions que vivien en aquells paratges. “Si no fèiem res per tal que la gent trobés maneres alternatives de sobreviure que no destruïssin el medi ambient, no podríem tampoc salvar els ximpanzés”.

Va ser el 1991 quan un grup de 12 joves de Tanzània ser li van apropar, preocupats per les coses que passaven al seu entorn, i així va néixer Roots & Shoots. Ara ja són més de 80 països els que tenen projectes portats per joves i basats en la protecció dels animals, del medi ambient i de les persones. El missatge clau és que “cada un de nosaltres, cada dia, deixa una empremta al nostre planeta, i hem d’escollir quina mena d’empremta hi volem deixar”.

Jane Goodall va acabar la conferència a CosmoCaixa donant-nos quatre motius per no perdre l’esperança: els joves, el nostre cervell, la resiliència de la naturalesa i l’indomable esperit humà. En acabar, la cua per fer-s’hi fotos i perquè signés llibres es va allargar més d’una hora. Ella no parava de somriure, asseguda sobre una taula, balancejant les cames i els mocassins negres. Com ens va dir la Mia, una riallera admiradora de 8 anys: “la Jane va descobrir un munt de coses. Ha fet molt per tots els éssers humans”.

Text: Laura Calçada
Fotografia: Laia Sabaté

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.