"L’AMB és l'administració metropolitana més prestigiosa d’Europa"

Alessandro Balducci estudia des de fa dècades com evolucionen les ciutats. Professor del Politecnico di Milano i una de les veus més influents en planificació territorial i governança metropolitana a Europa, defensa que les metròpolis són organismes complexos que no entenen de límits administratius. Per a ell, les grans ciutats —Barcelona inclosa— s'han d'interpretar com una regió interconnectada per fluxos de persones, dades, infraestructures, activitat econòmica i relacions socials que travessen fronteres administratives. Així ho considera Balducci, i així ho va defensar a la segona jornada de diàlegs de l’AMB 15+15, que dimecres es va reunir al Port Olímpic amb una pregunta: Com volem viure la metròpolis d’aquí a 15 anys? 

Aquesta mirada també inspira el concepte de la ciutat invisible, i és que Balducci sosté que les transformacions urbanes sovint no es perceben a simple vista: la digitalització, determinades infraestructures i dinàmiques socials i econòmiques redefineixen les ciutats, els seus reptes i la manera d’abordar-los. Aquests passen per l'habitatge, el canvi climàtic i la cohesió social, i per dissenyar polítiques capaces d'anticipar-se a una realitat que canvia més de pressa que les institucions. Tot això també passa a Barcelona, que fa 15 anys va constituir l’AMB per bastir una estratègia metropolitana, que abordem amb Balducci en una entrevista. 

— Quin és el balanç de 15 anys de l’AMB?

— L’AMB és l'administració metropolitana més prestigiosa d’Europa. Per començar, perquè és una institució relativament nova, i ja es va crear amb una estructura que li dona una capacitat d’actuació molt important. Tot i la seva joventut, assumeix competències molt diverses, que van de la planificació territorial, el transport, habitatge, aigua i residus. 

— Són 15 anys com a AMB, però la cooperació metropolitana ve de molt més enrere. 

— És hereva d'una tradició de planificació estratègica que ve de lluny, i que va rebre un impuls als anys 90. El pla estratègic elaborat amb motiu dels Jocs Olímpics va ser, probablement, el primer d'aquest tipus a Europa. Va introduir la idea que, per governar una ciutat, no n'hi ha prou amb un pla urbanístic general: cal una visió compartida de futur. Aquell model es va anar renovant en diferents etapes gràcies a la cooperació entre Barcelona i els municipis del seu entorn, una manera de treballar que després es va consolidar amb la creació de l'Àrea Metropolitana.

— Amb 36 municipis, i apuntant a 3,5 milions de persones. 

— I crec que la institució té la capacitat d’abordar els reptes d’un territori encara més ampli. 

— La regió metropolitana dels cinc milions. Caldria ampliar els límits de l’AMB?

— Crec que, en realitat, el debat dels límits no té final. Fa anys que la literatura acadèmica parla d'urbanització planetària. L'economia i la societat evolucionen molt ràpidament, i la digitalització amplia constantment les nostres relacions. Si intentem trobar el límit definitiu d'una metròpoli, sempre acabarem ampliant-lo una mica més.

— Què cal fer, doncs?

— En aquest context, és més útil disposar d'una institució central forta que sigui conscient que no representa tota la regió urbana i que, en conseqüència, cooperi amb la resta d'administracions. En el cas de Barcelona, això significa treballar conjuntament amb la Generalitat i amb els territoris del voltant a través de projectes compartits, en lloc d'obrir un debat permanent sobre els límits administratius.

— Per tant, la clau és la cooperació? 

—Exacte. I aquesta cooperació hauria d'anar més enllà del color polític dels governs. Si depèn només de les majories del moment, és molt difícil construir una estratègia metropolitana sòlida. Jo apostaria per reforçar la col·laboració entre les institucions existents i desenvolupar projectes concrets. Si el repte és ampliar la xarxa de transport públic, fem projectes conjunts. Si el problema és l'accés a l'habitatge, impulsem polítiques que permetin viure en municipis més assequibles, ben connectats ferroviàriament. L'important és resoldre problemes.

— Barcelona hauria d'emmirallar-se en altres metròpolis europees?

— Sens dubte. Però, més que copiar models concrets, crec que hauria d'observar les iniciatives europees que estan experimentant amb noves formes de governança territorial, com projectes impulsats per la Comissió Europea que treballen sobre les noves geografies funcionals, territoris que no coincideixen amb els límits administratius tradicionals.

Contingut relacionat

Un full de ruta per a la metròpolis del futur

per Anna Badia López

— Per exemple?

— Aquestes iniciatives han desenvolupat eines flexibles per afavorir la cooperació entre administracions. Un bon exemple són les Inversions Territorials Integrades (ITI), que permeten que institucions diferents desenvolupin estratègies comunes sense necessitat de crear una nova administració. És una eina molt interessant.

— Amb la seva trajectòria a Milà, què en podria aprendre Barcelona?

— Barcelona i Milà comparteixen moltes característiques. Cap de les dues és la capital política del seu país, però totes dues són els motors econòmics principals. També acumulen una llarga tradició d'experimentació en polítiques urbanes. Així com Milà és una ciutat de ciutats, també s’aplica a Barcelona, per deixar de considerar els municipis de l'entorn com a perifèries i entendre'ls com a comunitats amb identitat pròpia, capaces de compartir serveis, espais verds i projectes comuns. 

— Altres experiències europees poden inspirar Barcelona?

— Un cas molt interessant és el de la IBA d'Emscher Park, a la conca del Ruhr, a Alemanya. Es va crear per regenerar una gran regió industrial en declivi i, en lloc d'elaborar un pla tradicional, es va llançar una convocatòria oberta de projectes i idees. D'aquesta manera es va combinar una visió estratègica impulsada des de les institucions amb iniciatives sorgides des de la societat. És un bon exemple d'aquesta relació entre processos de dalt a baix i de baix a dalt que crec que serà cada vegada més necessària en la planificació urbana.

— Com ha de ser la metròpolis Barcelona d’aquí a 15 anys? 

— Crec que hauria de concentrar els seus esforços en dos grans reptes: l'habitatge i el canvi climàtic. Són les dues qüestions més urgents que ha d'afrontar qualsevol institució metropolitana. I per donar-hi resposta cal reflexionar sobre una altra idea que pot semblar més abstracta, però que serà cada vegada més important: la proximitat híbrida. 

— En quin sentit?

— Durant molt de temps hem entès la proximitat únicament com una qüestió física: viure a prop de la feina, dels serveis o dels espais de relació. Però avui la digitalització està canviant aquesta realitat. Moltes activitats es poden fer a distància, sense renunciar als beneficis del contacte presencial quan és necessari. El repte és combinar aquestes dues dimensions, la física i la digital, per crear noves formes de vida urbana més equilibrades.

— Barcelona va en aquesta direcció?

— Ja està desenvolupant experiències molt interessants tant en habitatge com en espai públic, com amb les superilles. El pas següent és estendre aquesta innovació més enllà del nucli central. El teletreball, per exemple, pot reduir la necessitat de desplaçar-se diàriament al centre de la ciutat i, alhora, revitalitzar municipis de la resta de la regió metropolitana. Si una part de l'activitat econòmica es pot desenvolupar des d'altres ciutats ben connectades, també es poden redistribuir oportunitats, serveis i qualitat de vida.

— Es pot descongestionar el nucli central i crear noves centralitats. 

— En el passat es va intentar descentralitzar creant nous pols d'activitat des de les administracions, però aquells models sovint no van donar els resultats esperats. Ara la combinació entre connectivitat digital i proximitat física ofereix una oportunitat diferent: repartir el valor urbà més enllà del centre sense perdre la intensitat de les relacions metropolitanes. Juntament amb la resposta al canvi climàtic i a l’habitatge assequible, aquesta és una de les grans oportunitats de la metròpolis de Barcelona dels pròxims quinze anys.