Parlar amb Àngels Gonyalons és fer-ho amb la història viva del nostre teatre, però sobretot amb una artista viva, curiosa i en constant cerca de reptes i aprenenatges. En aquesta edició del Festival Clàssics i de Temporada Alta, l'actriu posa la veu a quatre contes signats per Caterina Albert a Mentida, ignoble i punyent, un espectacle dirigit per Sergi Belbel i amb adaptació de Blanca Llum Vidal.
Ens asseiem amb ella per conèixer les claus d'aquesta posada en escena i plantejar-nos una pregunta inevitable: quines mentides estem disposats a acceptar per poder sobreviure?
— El lema del Festival Clàssics d'enguany és «Tot és mentida», però vist com un pacte i una eina de ficció. Com es treballa des de l'escenari aquest fil tan prim entre la mentida que ens protegeix i la que ens fa mal?
— Caram, això és complex, eh? Jo el que faig és deixar-me l'Àngels a banda. L'Àngels és quan està a casa amb els textos i els llegeix i rellegeix per transformar-me en aquells personatges o en un narrador d'aquelles històries i catapultar-les cap al públic.
Però sí que quan treballo a casa, amb aquests textos. . . Mira, ens preocupem molt de fer exercici físic. Ara, mentre ho escoltava, he tingut una mena d'epifania d'estar per casa: i l'exercici mental? Aquests textos provoquen l'exercici mental. En aquesta reunió que hem fet s'han estimulat els nostres caps i hem començat a posar sobre la taula percepcions, posicions o a obrir melons. Això per a mi és molt estimulant. El meu pare era filòsof i filòleg, i per a mi és molt estimulant tot el que provoqui debat.
Si el públic surt i, un cop ha escoltat el conte, es queda pensant... Hi ha una primera lectura on et quedes amb la superfície, però hi vas pensant i veus que va més enllà. Com que sempre tenim el pensament de "aquest és el bo i aquell el dolent"... no, no, compte: matisos, matisos, matisos.
— Precisament Caterina Albert va haver de signar amb un nom d'home per poder escriure. Creus que té un punt poètic parlar de la mentida a través d'una autora que va haver de viure sota una màscara?
— I tant, però va viure sota una mentida per supervivència. Li van negar els Jocs Florals en el seu moment i va ser a partir d'aquí quan va adoptar el nom de Víctor Català. Aquí dins també hi ha implícit un missatge feminista. La gent fa moltes lectures d'aquest tema; la meva lectura és de concòrdia, diguem-ne. No és d'atac, sinó de reclamar el nostre espai, que ens l'han negat històricament. I això és així.
Per això hi ha hagut autories amb aquest pseudònim masculí. La gran mentida de la literatura i de tot el que s'ha escrit al llarg de la història són els anònims: la gran part dels anònims ho són perquè qui hi havia al darrere era una dona.
La gran mentida de la literatura i de tot el que s'ha escrit al llarg de la història són els anònims.
— Quin és el fil vermell o quin tipus de "mentides" uneixen els contes?
Jo crec que el que uneix els contes és l'engany, que va més enllà de la mentida. Tu pots parlar de mentida com un fet únic, no com un patró de conducta. Quan es converteix en un patró de conducta —bé sigui l'autoengany sistemàtic, bé sigui l'engany i la traïdoria cap als altres—, aleshores ja entra l'engany, que és molt més gros que la mentida puntual. I jo crec que el nexe d'unió és l'engany.
— Víctor Català té una escriptura salvatge i molt crua. Com és posar veu i cos a unes històries carregades d'aquesta mordacitat i d'una veritat tan punyent?
És crua, però té molt sentit de l'humor i és molt intel·ligent. Crec que hi ha alguns contes que no sé com s'ho devia passar de bé escrivint-los, perquè és cruel precisament per aquest sentit de l'humor, per aquesta causticitat i ironia que hi posa. El primer conte, per exemple, és d'una crueltat brutal.
— Quin és el primer?
— El primer és L'amoreta d'en Piu. Parla de l'abús de la classe treballadora per la indolència i la manca de cultura i de criteri d'uns estrats socials als quals se'ls negava. Això porta a la gran defensa de l'educació i les humanitats. És molt important en la societat per poder tenir criteri i saber què votes.
És molt important en la societat per poder tenir criteri i saber què votes.
— A la lectura es parlarà sobre com la mentida produeix violència i fins i tot conseqüències polítiques. Com a actriu, com es dona vida a uns personatges que es mouen en aquest terreny tan fosc de la moral?
— Amb molta empatia i sense fer judicis. Perquè a la primera lectura potser dius «aquest és tal o qual», però no: has de fer tres o quatre lectures. El pensament et porta a veure que el mal i el bé són inherents en nosaltres. Nosaltres triem i decidim quan recolzem la nostra voluntat o quan tanquem els ulls i ens deixem dur per la maldat, que no té per què ser amb premeditació de fer mal, sinó per egoisme o inseguretat.
— I els personatges de Víctor Català solen moure's entre el desig, la culpa i l'engany. N'hi ha algun d'aquests contes que t'hagi colpit especialment?
— Tots els quadres són molt colpidors perquè són molt diferents, tot i que conflueixen en el tema de l'engany i la mentida implícita. Tots són molt punyents. N'hi ha un, el segon, La Pepa, que és el que té menys sentit de l'humor i és el més cru.
El pensament et porta a veure que el mal i el bé són inherents en nosaltres.
— Quin és el tema?
— És una violació i les conseqüències d'aquesta violació, que acaben en casar-te amb el teu violador. Aquí sí que no hi posa gens de sentit de l'humor. Els altres són molt cruels, però el més divertit és l'últim, el del diàleg dels dos homes. Però si t'ho pares a pensar, el que fa és deixar-los com dos xitxarel·los. És un home que confessa que entén l'evolució de la dona, però que ell no està preparat per a aquesta evolució, no pot. I a partir d'una no-precisió en un diàleg amb la seva companya, les conseqüències són horribles. Ell ho permet amb una displicència brutal perquè no en és capaç. És meravellós.
— El Festival Clàssics ens planteja preguntes com per què mentim o quines veritats som capaços de suportar. Després d'assajar aquests textos, què és el que t'emportes?
— M'emporto un estímul per al meu pensament, exercici mental. Cada vegada que tinc una conversa sobre aquests contes me'n vaig donant-li voltes a moltes coses, i això em resulta molt estimulant. L'aprenentatge és el que més m'agrada en aquest món.
L'aprenentatge és el que més m'agrada en aquest món.
— I ja per acabar: després d'endinsar-te en aquests textos, creus que la mentida és una eina que ens destrueix o un mal necessari per poder conviure?
— Com tot, té les dues vessants. La qüestió és l'equilibri.
Les esquerdes de la mentida a través de Víctor Català i Montserrat Roig
El Festival Clàssics i Temporada Alta consoliden la seva aliança de cinc anys amb dues lectures dramatitzades protagonitzades per Àngels Gonyalons i Anna Alarcón. I, per primera vegada, es centren en el patrimoni literari català protagonitzat, a més, per les veus de dues dones.
Quanta veritat som capaços de suportar? Amb aquesta pregunta, el Festival Clàssics i Temporada Alta han presentat la seva cinquena col·laboració conjunt en un cicle ja consolidat que enguany situa la mentida al centre del debat. Com ha explicart Sira Abenoza, directora del Festival Clàssics, «la mentida com a tema ens semblava molt necessària perquè avui vivim amb una sensació de descrèdit constant (. . . ) la intel·ligència artificial no ha fet sinó redundar en aquesta sensació de dubte». Per això, aquest cicle retrocedeix a les arrels de la literatura i del pensament per entendre per què els humans menteixen, i si és una táctica de supervivència, autoprotecció o manipulació.
La gran novetat d'aquesta edició és el gir cap al patrimoni literari català i, més concretament, cap a la veu de dues autores de la nostra tradició: Caterina Albert (Víctor Català) i Montserrat Roig. Totes dues, des d'èpoques i prismes diferents, serveixen per desmuntar les lectures morals i oferir una mirada sobre com l'engany ha condicionat les relacions humanes i, concretament, la condició femenina.
El mot mentida, innoble i punyent de Víctor Català es una tria de contes realitzada per la poetessa Blanca Llum Vidal i compta amb la direcció de Sergi Belbel i l'actriu Àngels Gonyalons. Són un total de quatre relats on l'engany es mostra com un dispositiu d'opressió i violència contra les dones. La posada en escena transita per quatre espais diferents i Gonyalons encarna les múltiples veus dels relats.
L'actriu Anna Alarcón protagonitza Digues que m'estimes encara que sigui mentida, una adaptació d'articles de Montserrat Roig a càrrec de Gemma Ruiz Palà i dirigida per Magda Puyo. Aquesta lectura mostra una altra cara de la moneda: la mentida com a refugi i eina per suportar la duresa del món. «Ella no fa una oda a la mentida, però sí que diu que seria molt dura la vida crua sense aquesta capacitat d’inventar», ha explicat Alarcón sobre el pensament de Roig, afegint que el text aborda també com la dona ha estat «relegada a l'ombra de l'home» fins a poder empoderar-se i assumir veu pròpia.
Amb aquestes lectures dramatitzades, el Festival Clàssics i Temporada Alta acostaran els grans textos al públic general per convidar-nos a reflexionar: fins a quin punt mentim o demanem ser enganyats per no haver d'afrontar la cruesa de la realitat?