El clàssic d'Oscar Wilde arriba als escenaris de Barcelona de la mà d'una Àngels Gonyalons immensa que es posa en la pell dels protagonistes d'El retrat de Dorian Gray. Marc Rosich, director i dramaturg de la peça, ha adaptat aquesta novel·la al seu llenguatge particular: text i música per crear una peça de cambra que desborda bellesa, poesia i depravació.
Perquè així és la literatura de Wilde. Un autor que va captivar els lectors i lectores del segle XIX per la bellesa de les seves frases, per la intensitat dels seus relats i per la ferocitat del seu missatge. Una poètica fosca, visceral i monstruosament bella que Rosich ha sabut traslladar a l'escenari amb una delicada posada en escena que emociona i estremeix a parts iguals.
Música, text i coreografies per bussejar en la foscor de Dorian Gray
El retrat de Dorian Gray no és un musical, però tampoc és una obra de teatre de text: estem davant d'una proposta diferent on la narració de la història es fon amb cançons, amb música i amb coreografies senzilles, però impactants. Aquesta fusió de gèneres transcorre d'una forma molt natural i orgànica; el text es complementa perfectament amb la composició dissenyada per Jordi Cornudella per aconseguir que, la tètrica història de Wilde, esdevingui una peça bella, intensa i poètica.
Àngels Gonyalons és l'encarregada d'acompanyar-nos a aquest particular descens als inferns a l'ànima de Gray. I, per a això, interpreta tots els personatges més destacats de l'obra com el mateix Dorian, el pintor Basil, el depravat Lord Henry i l'enamorada Sibyl Vane. Però Rosich ha inclòs un nou personatge, el mateix Oscar Wilde, que és l'encarregat de narrar la història i de donar-nos la benvinguda amb el pròleg que va escriure per a la segona edició de la novel·la, un pròleg on es defensava de les feroces crítiques rebudes per la falta de moralitat de la seva obra i en què proclamava la seva estètica artística: l'art per l'art.
L'escenografia compleix amb aquesta premissa de Wilde i, en lloc de recrear la mansió de Dorian, Sebastià Brosa ha apostat per situar-nos en un museu. Parets blanques, terra blanc, un espai pulcre i un gran monòlit, també blanc, on està "exposat" el retrat de Dorian. Però, en realitat, el monòlit està buit: l'espectador és l'encarregat d'omplir aquest quadre amb la seva pròpia imaginació. Aquesta és una de les apostes que Rosich va voler fer per l'obra: no volia donar-ho tot mastegat, volia impulsar que fos el públic qui recreés la depravació i el desgast del quadre de Dorian.
Atrevir-se a ser un mateix en un món carregat d'influencers
Un dels grans temes que més es repeteixen sobre l'escenari és la necessitat de trobar la nostra autèntica essència. Al segle XIX ja imperaven les influències en la societat, sobretot relacionades amb l'estatus o la classe social de les persones. En aquesta obra, és Lord Henry, un noble anglès, qui exerceix una gran influència sobre el jove Dorian que, des del primer moment en què es coneixen, es queda meravellat per la seva actitud, el seu posat i aquest aire enigmàtic i atrapant que desprèn (i que Gonyalons interpreta de manera brillant).
Si ens deixem influenciar per algú, perdem part de la nostra essència: deixem de ser nosaltres per ser l'ombra d'un altre, per repetir les idees d'un altre, per parlar amb la veu de l'altre. El nostre "jo" es va desdibuixant i comencem a ser la còpia falsa d'una altra persona. I, això, pot portar-nos a la deriva, com bé li succeeix a Dorian. Aquest tema em va semblar especialment interessant remarcar-lo tant en la proposta del Romea perquè, avui dia, estem plagats d'influencers que ens diuen com vestir, què menjar, on anar, què veure, què pensar i, en definitiva, com viure.
Si tots comencem a replicar els mateixos patrons, al final deixarem de ser éssers únics i especials, per ser tots còpies del mateix. I en el teatre del segle XXI, llançar aquest missatge recuperant una obra del XIX em sembla una forma molt subtil de defensar la necessitat de l'originalitat, l'autenticitat i la individualitat de les persones.
Una posada en escena delicada i carregada de bellesa
La música en directe interpretada per l'orquestra, el to blanc de l'escenari, el vestuari dels personatges i la coreografia escènica fan que l'obra sigui molt bella. Està tot dissenyat al mil·límetre: els moviments per l'espai, la interacció amb el cor interpretat per Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort, les cançons i l'energia de l'actuació. El resultat és una proposta pulcra i molt elegant.
Hi ha una escena que es mereix menció a part per la intensitat i contenció que mostra: l'escena on es detalla com Henry manipula Dorian. Per reflectir els fils que el Lord empra sobre el jove, la violinista de l'orquestra s'encara amb el mateix Henry i, entre tots dos, detallen com funciona el mecanisme de la manipulació. És un duet amb música i cant que equipara l'ànima humana com la melodia d'un violí que el músic pot manipular a pler. Una escena que estremeix i que condensa una força magnètica.
El magnetisme de Gonyalons i la comicitat del cor
Àngels Gonyalons demostra que és una actriu amb molts registres i que, tant és si ha d'encarnar un pintor humil, un Lord pedant o un jove depravat: amb lleugers moviments corporals, subtils canvis de to, sabem en tot moment a qui tenim al davant. A més, els moments musicals són molt orgànics, aconsegueixen explicar la trama, i les escenes més sòrdides amb molt bon gust. De fet, tot el descens als inferns, a la depravació de Dorian, està dissenyat d'una forma molt subtil: entenem el tipus de plaer que busca, el desgast moral que està vivint el personatge, però sense entrar en detalls escabrosos o escenes massa explícites.
Encara que el pes de l'obra recau majoritàriament en Gonyalons,l'actriu no està sola. A l'escenari es troben els tres homes del cor que aporten dinamisme a la peça, comicitat i acompanyen a l'Àngels, fent-la brillar encara més. És cert que algunes coreografies no queden netes (perquè no són ballarins i això fa que alguns moviments més propers a la dansa quedin forçats i es vegin una mica maldestres en escena), però, en conjunt, el cor funciona molt bé compartint protagonisme amb Gonyalons i li dona un toc humorístic i més distès.
El monstre interior
Un altre dels punts més interessants que es plantegen a El retrat de Dorian Gray és la menció al nostre monstre interior, aquesta foscor que viu dins de nosaltres, a la que temim i desitgem a parts iguals. Lord Henry, un hedonista de manual, anima Dorian a atrevir-se a mirar cara a cara el seu monstre, que no el temi, que no se n'avergonyeixi. El monstre és aquí i, ignorar-lo, seria com ser deshonest amb un mateix.
En aquest sentit, ens trobem amb una altra de les escenes més delicades i potents del muntatge: quan Dorian es mira al mirall i mira el seu retrat al mateix temps. Una escena que es duu a terme amb un joc d'ombres i on el protagonista, desfermat per la seva depravació, es recrea en la seva foscor. No la tem, no l'espanta, més aviat al contrari: li agrada veure com ha vençut el pas del temps, com la seva bellesa es manté intacta, mentre és el quadre l'encarregat de deteriorar-se i sumir-se en la més profunda lletjor. Una lletjor que té doble sentit: la del pas del temps, però, sobretot, la de la depravació de l'ànima.
El retrat de Dorian Gray de Marc Rosich és poesia feta teatre. Bellesa, música i monstres conviuen a l'escenari per recuperar aquest clàssic i fer que el públic marxi a casa amb una pregunta: "Com seria el meu retrat?". La platea del Teatre Romea va acabar tota dempeus aplaudint i vitorejant aquesta proposta que, sens dubte, és una de les grans del Grec 2026.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
