Dins el Grec 2026, el Teatre Romea presenta El retrat de Dorian Gray, una proposta que, tal i com ha descrit en Marc Rosich, és "una peça de cambra, on text i música es complementen". Per tant, no és un musical a l'ús, sino que es tracta d'una proposta teatral que aprofita el poder de la paraula i de la música per a dibuixar-nos aquesta història que ens endinsa en la foscor de l'ànima humana.
El director i dramaturg de la peça, Rosich, ens ha explicat que l'obra comença amb el propi Wilde defensant "la inutilitat preciosa de l'art com a filosofia de vida". De fet, Josep Maria Pou ha recordat que la primera paraula que es diu sobre l'escenari és la paraula "art", per tant, l'espectacle reivindica el valor de l'art per sí mateix, el valor de l'art per l'art. I és que, tal com Pou ha remarcat, ens trobem en un món tan convuls que "l'art és més necessari que mai".
L'actriu Àngels Gonyalons es posarà sota la pell del propi Wilde, però també, interpretarà als tres personatges masculins de l'obra. Pou ha destacat que "l'Àngels fa un tour de force monstruós on representa a tots els personatges", però ella ha volgut matitzar que l'obra és un treball d'equip i que està envoltada de molt de talent: com el compositor Jordi Cornudella i els intèrprets Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort. De fet, la presència d'aquest elenc musical i actoral fa que l'obra ben bé pugui rebatejar-se amb el nom de Dorian Gray i la Santíssima Trinitat, tal i com ha bromejat en Josep Maria Pou.
Hem parlat amb en Marc Rosich per conèixer millor com s'ha gestat aquesta obra que fuig de l'artifici tecnològic per apostar l'artesania teatral i encendre la imaginació de l'espectador.
— En l'obra veiem aparèixer a Òscar Wilde per parlar de la seva novel·la. Com és aquest Wilde que veurem sobre l'escenari?
— Per crear aquest personatge ens hem basat, sobretot, en el prefaci de la segona edició de la novel·la. A partir d'aquest text preciós hem construït el personatge de Wilde en escena, que és qui ens explica la història. No hem hagut de recórrer a res més: és el mateix Oscar Wilde que ens rep en un espai gairebé museístic per parlar-nos de l'art, de "l'art per l'art", de la necessitat de la "inutilitat" de l'art i de com aquesta ens salva la vida. Simplement hem ordenat el seu prefaci per encapçalar l'obra.
"Oscar Wilde que ens rep en un espai gairebé museístic per parlar-nos de l'art, de l'art per l'art, de la necessitat de la "inutilitat" de l'art i de com aquesta ens salva la vida."
— Com us l'heu imaginat físicament? Heu buscat fonts concretes per a la caracterització?
— Ens hem imaginat l'Oscar Wilde en el cos i la veu de l'Àngels Gonyalons. Que ella digui "jo sóc l'Oscar Wilde" és suficient; no cal artifici, no hi ha res més teatral que això: tu ho dius i l'espectador t'ho creu. Pel que fa al vestuari, hi ha petites ironies com a homenatge a les seves fotos icòniques.
Però, més enllà de l'elegància, no hem vestit els personatges de la novel·la, sinó que hem pensat en l'armari que tindria l'Oscar Wilde si ens rebés a casa seva. Hi ha bates, una de més femenina i una de més masculina, mantenint una elegància que no és historicista. Ens imaginem que ens rep en un museu d'art contemporani actual; ell és conscient que parla amb un públic del segle XXI, tot i venir del segle XIX. Aquest mateix codi l'utilitza el trio vocal masculí que l'acompanyanya, i aquesta ambigüitat és la mateixa amb què juguem quan una actriu incorpora un personatge i una veu masculina.
— Per què heu triat que l'espai sigui un museu? Té a veure amb el concepte de "l'art per l'art"?
— És un espai museogràfic que presideix una obra que per nosaltres és un gran monòlit, una mena d'homenatge a 2001: una odissea de l'espai. Normalment, els retrats són verticals, i aquest monòlit representa l'art, l'art per l'art, en el monòleg inicial. Tanmateix, durant la peça es converteix en l'objecte on aboquem tota la imaginació del quadre de Dorian Gray. Cada vegada que s'esmenta el retrat, el monòlit apareix o es fa present. És com el quadre blanc de l'artista Robert Ryman: un llenç en blanc on volem que l'espectador s'imagini tota la baixada als inferns que invoca la peça. Com deia Josep Maria Pou, el que fem és que l'espectador s'imagini la novel·la. Aquest espai de performance serveix per engegar la imaginació del públic.
En cap moment es veu cap imatge ni d'Oscar Wilde ni de Dorian Gray. Quan ella fa de Dorian Gray, ho fa només amb el seu cos i la seva veu. És l'estratègia antiga del conte explicat de viva veu: jo t'explico la novel·la i interpreto tots els personatges. No hi ha res més teatral que això.
"És l'estratègia antiga del conte explicat de viva veu: jo t'explico la novel·la i interpreto tots els personatges".
— S'ha parlat de que la vostra proposa es basa en l'artesania...
— A la versió de El retrat de Dorian Gray de Londres l'artesania també era molt forta, però tenien quatre càmeres en escena, pantalles gegants amb moviment continu i molta feina de postproducció en directe. Aconseguien que l'actriu dialogués amb ella mateixa: les càmeres la gravaven fent cada personatge i, gràcies a la tecnologia, veies en pantalla el Basil, el pintor i Lord Henry, tots interpretats per ella simultàniament, sense que ni tan sols entenguessis com ho havien fet tècnicament.
La nostra versió és una altra cosa. Jo vaig comprar la dramatúrgia de la versió de Londres, però gairebé no seguim cap dels seus camins. En aquella, per exemple, no hi ha el pròleg. La nostra té una estructura diferent, més propera a un llibret per a una peça musical.
— Quins atacs va rebre Oscar Wilde per la novel·la. Per què va haver de fer el pròleg?
— Era una època molt conservadora. La primera edició contenia mencions més explícites a l'homoeròtica i a la relació entre homes. Malgrat que a la segona edició es van matisar algunes descripcions gràfiques, les pulsions i els desitjos segueixen sent els mateixos. Cal recordar que Wilde va acabar empresonat per ser homosexual; de fet, anys després, van utilitzar la mateixa novel·la com a prova en el seu judici per condemnar-lo.
Però els atacs no només van ser per l'homosexualitat, sinó perquè la novel·la és profundament amoral. S'hi presenten personatges que cometen actes immorals mentre Dorian Gray conserva la seva bellesa i és el retrat el que envelleix amb cada pecat. Es defensaven els ideals de Lord Henry, que són pur hedonisme i individualisme radical, temes que avui dia encara estan plenament vigents.
"Cal recordar que Wilde va acabar empresonat per ser homosexual; de fet, anys després, van utilitzar la mateixa novel·la com a prova en el seu judici per condemnar-lo."
— Aquesta idea de "l'art per l'art", l'heu mantinguda a la vostra versió?
— Sí, sobretot gràcies al prefaci. Un dels punts clau que defensa Wilde és que no existeixen les obres morals o immorals: les obres estan ben escrites o mal escrites. L'art no ha de ser una eina per a la moralitat; l'art existeix per si mateix i ens salva precisament per això, per la seva pròpia bellesa.
— A banda d'interpretar a Wilde, l'Àngels Gonyalons també es posa sota la pell de tots els personatges de la novel·la. Com has abarcat, des de la direcció, aquestes transformacions per a que el públic entengui i vegi a cadascún dels personatges, sense que l'escena es vegi "bruta"?
— Tothom se sorprèn i em diu que és molt difícil, però en realitat és el més senzill del món. El teatre neix d'això: d'una persona explicant una història, com els aedes a l'antiga Grècia, que explicaven l'Odissea i tots els personatges passaven pel seu cos. Amb l'Àngels passa el mateix: no calen grans transformacions o canvis d'escenografia. És molt més efectiu fer coses subtils: un canvi de veu, un gir de cap, una mirada. Com a espectador, ja entens qui està parlant. I quan la situació és més complexa, amb tres o quatre personatges alhora, utilitzem el narrador per repartir el joc i guiar l'espectador en tot moment.
— Tens alguna anècdota curiosa d'aquestes setmanes d'assajos?
— El que ha estat molt maco ha estat veure com el trio vocal masculí, que inicialment només existia com a anotacions en un document de Word o en partitures, ha cobrat vida a la sala d'assaig. Han nascut personatges que, tot i no tenir nom, creen una lectura única de la peça. Són aquestes coses màgiques del teatre. El meu objectiu és fer màgia: amb quatre intèrprets i un quintet de corda, busquem encendre la imaginació del públic. Aquest espai de museu, on ens expliquen la història, utilitza tots els recursos possibles perquè cada espectador "es pinti" la novel·la com vulgui.
Jo sempre dic que, com a espectadors, tenim una "pantalla" mental. Hi ha espectacles que no aconsegueixen encendre-la perquè són massa literals, i això els fa perdre teatralitat. Al contrari que el cinema, que és fotogràfic i descriptiu, el teatre té el poder d'activar aquesta pantalla mental. La nostra estratègia de fer que l'Oscar Wilde ens expliqui la novel·la va precisament per aquí: volem que l'espectador imagini el Basil, el Lord Henry, el Dorian o la seva promesa amb la llibertat i la intensitat que cadascú vulgui. No volem limitar l'espectador, volem que participi activament en la creació de l'obra.
"El meu objectiu és fer màgia: amb quatre intèrprets i un quintet de corda, busquem encendre la imaginació del públic".
— Per què vau decidir transformar aquest drama en un espectacle musical? Què aporta la música al conjunt?
— Sempre que faig teatre de text hi ha una dramatúrgia musical al darrere, ja sigui perquè l'obra ho demana o per la meva experiència amb l'òpera i el musical. En aquest cas, el projecte va néixer al voltant de l'Àngels Gonyalons. Ella és una gran actriu tant de text com de musical, i la intenció era precisament aprofitar aquests dos potencials perquè pogués demostrar la seva força en ambdues disciplines.
— Quins creus que són els temes centrals de la novel·la que ens interpel·len avui dia?
— Sens dubte, la por a envellir. És el nucli de la trama: el desig de Dorian Gray que sigui el seu retrat el que envelleixi mentre ell es manté eternament jove. És una angoixa molt actual, la sensació que la vida se'ns escapa dels dits. És molt potent que una actriu com l'Àngels, en un moment tan dolç i madur de la seva carrera, ens parli d'aquesta por. És un sentiment que tots podem comprendre, fins i tot els més joves, en una societat marcada per l'edatisme i per una obsessió per l'estètica on es vol evitar el pas del temps a qualsevol preu.
— Per acabar, com definiries El retrat de Dorian Gray en una sola frase?
— Em quedo amb un dels aforismes d'Oscar Wilde que tenim a l'obra: "El drama no és envellir, perquè sempre hi haurà algú que és més jove". L'obra n'està plena, d'aquestes veritats, i aquesta resumeix molt bé el conflicte que plantegem.
