“Llavors, a l’Argentina, pel simple fet d’anar amb unes pintes et podien detenir. De fet, va ser arran que a un amic meu el fiquessin a la presó que vaig decidir pujar-me a un vaixell en direcció a Europa. Poc després, vaig arribar a París amb cent cinquanta dòlars a la butxaca i una adreça que una motxillera francesa m’havia donat a Buenos Aires”.
Elsa Plaza sorbeix amb parsimònia un te negre vespertí amb llimona i sucre, mentre rememora aquell 1975 en què la seva vida va canviar. Tenia un quart de segle, apetit de llibertat i orgull proletari. “No era militant, però sí que tenia molta relació amb la Federación Obrera de Constructores Navales, que era el sindicat anarcosindicalista argentí històric”. Va marxar just a temps per evitar la sagnant dictadura de Videla.
De fons, el tempo sostingut d’A whiter shade of pale de Procol Harum tenyeix l’atmosfera del Bar d’un to solemne. “A París em vaig quedar dos anys, després dels quals vaig venir a Barcelona, on, malgrat no canviar mai el meu accent, mai em vaig sentir estrangera”. Va aprendre català i es va integrar ràpidament en l’entorn feminista d’aquella ciutat acabada de sortir d’un règim i encara no domesticada pel següent.
La Coordinadora Feminista del carrer Casp, LaSal del carrer Riereta, l’artista Mari Chordà, l’Associació Catalana de la Dona, el primer gran 8M... L’Elsa va ser-hi, al mig, vivint tot allò en primera persona, mentre treballava com a il·lustradora per a revistes d’àmbit local i per a la primera Agenda Feminista mai editada a Espanya, de la mà de LaSal Edicions.
La capacitat d’emocionar estèticament que tenen diferents experiències vitals com a avantsala de la creació artística.
“Això d’escriure va començar sobretot quan, després de cursar els meus estudis de Belles Arts, vaig fer la meva tesi Acerca del tiempo y la memoria, cap a una estètica de la inclusió. Allò em va donar peu a escriure una sèrie d’articles que vinculaven la capacitat d’emocionar estèticament que tenen diferents experiències vitals com a avantsala de la creació artística”. Material de nínxol, sesut, “que no tindria molts lectors” (riu). Per això, un bon dia va decidir escriure divertint-se, i així va néixer la seva primera novel·la, Rojiza penumbra, “protagonitzada pel meu alter ego masculí en aquell París de mitjans dels 70”, publicada el 2006. A partir d’aquí, com se sol dir, el millor estava per arribar.
Gaudint de la roda
Al mateix nivell –o fins i tot més– que escriure, Elsa Plaza gaudeix molt especialment de tot el procés d’investigació. El seu pas per l’Arxiu de la Corona d’Aragó com a arxivista la va dur a escriure El cielo bajo los pies, una ficció literària al voltant de la figura d’Enriqueta Martí, sobre la qual, poc després, “i davant l’aclaparadora quantitat d’informació de la qual disposava”, va publicar l’assaig referencial Desmontando el caso de la vampira del Raval. “Em dona moltíssim plaer bussejar en els arxius, perquè saps que gairebé mai trobaràs el que busques, però t’emportes un munt de sorpreses!”.
Ha anat combinant ficció i assaig, sovint barrejant-los, gaudint d’aquesta roda entre la investigació i la documentació i el gust per escriure.
En la seva trajectòria, l’escriptora i investigadora ha anat combinant ficció i assaig, sovint barrejant-los, gaudint d’aquesta roda entre la investigació i la documentació i el gust per escriure. Així han anat sortint títols de ficció com El magnetismo del viento nocturno, Jacqueline o el eco del tiempo o Un tango para Emmy Langer, amb impressionants assajos com La calle olvidada, La vieja cárcel de la calle Amalia o el recentment publicat Higiene especial, un servicio para caballeros (AlRevés), un meticulós estudi que parteix de la vida de dues dones, María Tabuenca i Felicia Navarro, per reconstruir tota la maquinària que, sota l’àlibi de salvaguardar la salut pública, va explotar milers de dones en incomptables prostíbuls barcelonins entre el segle XIX i el XX. Un treball rigorós que posa de manifest els mecanismes que regien aquest sotmetiment institucionalitzat de la dona. Explicar la Gran Història a partir de petites històries, com ho fa la seva adorada Natalia Ginzburg de la qual ella és evident deixeble avantatjada.
“Ara l’estic presentant mentre busco editorial per al meu següent llibre, ja conclòs, que es titula La luz en la ventana i reflexiona sobre la història com a resultat d’una suma de fets documentats i records subjectius, centrat en la Patagònia Nord, que és l’origen de la meva família materna”, anuncia. A això se suma una sèrie de xerrades sobre la Ginzburg, la preparació de les quals està ultimant, i passar temps amb els seus fills i els seus nets, “el meu major orgull, perquè són abans de tot bona gent, bones persones”.
La reivindicació és clara: “que Barcelona torni a ser dels barcelonins.
Activisme de doble cara
“La història de la meva relació amb aquesta ciutat és la d’un activisme de doble cara: com a veïna i com a investigadora i divulgadora de la història”. En ambdós casos, la reivindicació és clara: “que Barcelona torni a ser dels barcelonins. És el que més m’agrada d’aquesta ciutat, la seva gent, la meva gent, els meus amics”. Recuperar la noció de patrimoni urbà com a defensa del veïnat és, per a ella, l’antídot per a intentar aturar el procés pel qual “Barcelona s’ha acabat convertint en un parc temàtic”, determina, posant punt final al seu te negre.
–El que crea uns vincles de veïnatge bestials és la bona taula. S’acosta l’hora de sopar i pot ser que vulguis tastar alguna cosa de la nostra riquíssima oferta gastronòmica…
Elsa Plaza accepta sense pensar, mentre els seus adorats Beatles sonen de fons (A day in the life, concretament) i el paisanatge del Bar es va animant. “Una tapa de truita de patata i, per a acompanyar-la, una copeta de cava”, demana.
–Amb o sense?
L’escriptora somriu. “Amb ceba, clar”.
Clar.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
