Després d'un assaig, canviant-se de roba, bevent aigua i amb la il·lusió als ulls. Així ens rep Felipe Cabezas a la Sala Fènix, abans de la reestrena d'El bufón del Rey Lear per novè any consecutiu. "Així és el teatre", diu, entre rialles, mentre acaba de treure's el maquillatge del rostre. Aquest 15 de juliol, torna a aquesta petita sala de proximitat del Raval una de les obres que ja s'han convertit en un clàssic de la cartellera teatral.
Felipe Cabezas, actor i director de la Sala Fènix, ret homenatge al personatge del bufó de Shakespeare, donant-li veu i permetent que sigui ell qui ens expliqui la història del Rei Lear. Ens asseiem amb l'actor i director per conèixer millor la seva història, la seva creació i la seva experiència en el món del teatre a la nostra ciutat.
—Aquest 15 de juliol presentes la novena temporada d'El Bufón del Rey Lear. Com et sents en portar aquest espectacle a escena a Barcelona per novena vegada?
Com sempre que s'acosta l'estrena, al principi m'assalten certes inseguretats. Em pregunto: "Estaré bé fent això un any més?". Però la veritat és que, una vegada immers en la temporada, soc immensament feliç. L'obra té elements molt arrelats al 2017, a l'època del referèndum i a tot el que va ocórrer al seu voltant i cada any hi ha gent del públic que em diu: "Escolta, has canviat coses, has ficat crítiques noves...", i els dic que no.
El que passa és que alguns passatges es ressalten de manera natural per la contingència del moment; sembla que parlo de la més estricta actualitat, però el text és exactament el mateix.
—La dramatúrgia és completament teva? Com vas treballar el text original?
És una dramatúrgia pròpia construïda a partir de petits passatges de l'autor. Consisteix a agafar El rei Lear i fer que un sol personatge secundari —en aquest cas, el Bufó— t'expliqui tota la història. Està escrita amb les meves pròpies paraules. He substituït passatges originals per altres inventats per mi. Així, quan parlen personatges clàssics com Lear o les seves filles, sí que utilitzo fragments originals per donar-los aquesta imponent veu shakespeariana. Però en termes globals, en ser un espectacle de narrador —gairebé de joglar—, aquest personatge s'expressa amb la meva pròpia veu.
— Sent l'únic actor sobre l'escenari, com gestiones el fet de dirigir-te a tu mateix?
Quan vaig començar el projecte fa nou anys, vaig comptar amb l'ajuda de Jordi Pérez com a ull extern i director actoral. Ell s'encarregava d'equilibrar el ritme i vigilar que els personatges no s'assemblessin massa en escena. Jo, com a director general del projecte, decidia quins consells aplicar, però comptar amb el seu criteri professional em va ajudar a assentar les bases de l'espectacle.
Ara, després de tants anys, només em cal veure el vídeo de l'obra una sola vegada abans de reprendre la temporada a tall de recordatori. Tinc el text enganxat a la pell. De fet, acabo de fer una passada completa sense repassar el guió prèviament. Vaig perdre el compte de les funcions quan vaig passar de les 150, però calculo que dec portar entre 150 i 200 representacions acumulades.
Tinc el text enganxat a la pell.
— D'on va néixer la idea d'aixecar aquest espectacle?
Jo venia de treballar purament com a actor. Havia estat fent una spin-off de Shakespeare que es deia Bruto —sobre el protagonista de Juli Cèsar— escrit i dirigit per Marcela Terra. Em va fascinar aquesta fórmula d'agafar un personatge de la perifèria per descobrir la seva visió dels esdeveniments. Arran d'allò vaig començar a devorar les seves obres i vaig caure rendit davant El rei Lear.
A més, em va enamorar una gravació d'una versió espectacular del Piccolo Teatro di Milano, dirigida per Giorgio Strehler, que utilitzava un imaginari circense bellíssim. Com jo m'havia especialitzat durant molts anys en Commedia dell'Arte, vaig voler aplicar aquests codis físics al muntatge per inventar una mena de Commedia dell'Arte contemporània.
— Has deixat de banda la Commedia dell'Arte amb els anys?
He deixat de pensar-hi en el sentit de creació personal. Continuo impartint classes ocasionalment, però m'agrada canviar de focus constantment i no estancar-me. Em vaig dedicar en cos i ànima a aquesta disciplina, viatjant per França, Itàlia i Espanya per formar-me amb grans mestres. A Barcelona hi havia molt poca gent amb aquesta especialització. Però, al mateix temps, vas veient professionals que porten 40 anys fent exclusivament això, i jo vaig sentir que no volia acabar aquí.
No volia convertir-me en un dinosaure de la Commedia dell'Arte. Els continguts clàssics de la Commedia dell'Arte han caducat: arrosseguen convencionalisme i masclisme. Jo vaig voler rescatar el caire polític dels qui van reinventar la disciplina, com Dario Fo.
Els continguts clàssics de la Commedia dell'Arte han caducat: arrosseguen convencionalisme i masclisme. Jo vaig voler rescatar el caire polític dels qui van reinventar la disciplina, com Dario Fo.
— I com vas aplicar aquests codis en aquesta obra?
De la tècnica clàssica m'he quedat únicament amb el treball de màscares i la construcció física dels personatges. Més enllà d'això, no hi ha res més de la Commedia dell'Arte tradicional, sobretot perquè defenso l'escenari completament sol. Crec que l'espectacle s'acosta molt més a la figura del joglar que narra la tragèdia de Lear.
— En l'obra hi ha una història secundària que es va alternant amb la clàssica: la història d'un actor contemporani que vol muntar, precisament, El rei Lear. Com es creuen?
El rei Lear és de les poques obres de Shakespeare que té dues trames paral·leles idèntiques que es potencien: la del rei traït per les seves filles i la de Gloucester amb els seus fills. El que jo vaig fer en la meva dramatúrgia va ser eliminar tota la trama de Gloucester i substituir-la per la meva pròpia història contemporània. Ambdues caminen en paral·lel, es potencien i, al final, s'acaben fusionant. No he destruït l'estructura original; simplement he substituït una peça per una altra.
No és la meva realitat, però sí que són les meves pors.
— En aquesta part metateatral parles sobre la precarietat i la inestabilitat de l'ofici. Et bases en la teva pròpia experiència?
Molts espectadors pensen que m'ha passat tot el que explico perquè el personatge és un actor en les últimes, en una situació laboral i personal molt precària que l'aboca a la bogeria. Això no és la meva realitat, però sí que són les meves pors. M'inspiro en la por que això em pugui arribar a passar algun dia.
Encara que sí que hi ha un detonant real: fa anys, tenia un projecte pràcticament tancat per a una temporada en una sala gran de Barcelona. Estava tot pactat, però quan es van presentar les programacions al juny, vaig descobrir que m'havien deixat fora sense rebre ni tan sols una trucada. Em va doldre moltíssim, em vaig sentir molt traït i em va afectar anímicament durant molt de temps. Tot aquest dolor i aquesta frustració els vaig abocar en el personatge.
Aprofito aquesta trama per llançar un discurs molt honest sobre l'ofici, les emocions dels artistes, la precarietat i com de traïdor pot arribar a ser aquest sector. La meva trajectòria professional es divideix en dues: abans i després d'obrir la Sala Fènix. Abans, la meva relació amb altres sales era molt complicada i dolorosa. Aixecar la Fènix em va donar la llibertat de marcar el meu propi camí sense dependre de les dinàmiques d'altres teatres de la ciutat.
Aprofito aquesta trama per llançar un discurs molt honest sobre l'ofici, les emocions dels artistes, la precarietat i com de traïdor pot arribar a ser aquest sector.
— La Sala Fènix forma part de "On el teatre batega". Com va néixer aquest teixit i com us ajudeu entre vosaltres?
Som membres fundadors. El projecte va néixer de manera molt orgànica el 2020, en plena pandèmia, quan el director del Festival Grec ens va convidar a deu sales de proximitat a formar part d'una secció del festival. En esclatar el confinament, vam decidir reinventar-nos junts: vam crear radioteatre, produccions en línia i vam dissenyar una web conjunta per visibilitzar el circuit. Ens vam adonar que érem gent de la mateixa generació que compartíem exactament els mateixos reptes quotidians. Vam decidir continuar endavant i el circuit s'ha consolidat moltíssim.
— No teniu el costum de girar les vostres produccions entre les diferents sales de proximitat?
La veritat és que no, perquè la línia artística de cada sala és radicalment diferent. Per exemple, aquesta obra podria encaixar per espai a El Maldà, però la seva programació està molt enfocada al teatre musical i a un tipus de comèdia molt concret amb una idiosincràsia lligada a una "catalanitat" molt profunda. Jo, encara que porto 25 anys aquí i em sento plenament barceloní, manego un llenguatge teatral diferent. Potser encaixaria millor a la Versus o la Badabadoc, però el mercat és tan petit que el públic de proximitat ja ens té molt ubicats a tots.
— Parlant d'aquesta "catalanitat", has trobat dificultats per aixecar el teu projecte a Barcelona?
Si em queixés de Barcelona, seria molt injust. Institucionalment, el suport que hem rebut ha estat proporcional i just amb la dimensió d’un projecte petit com el nostre; vivim d’això gràcies a les ajudes de la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació. Socialment, Barcelona és una ciutat extraordinàriament oberta i multicultural, així que mai hem tingut barreres de públic.
— Per a algú que mai hagi sentit a parlar d’El Bufón del Rey Lear, què es trobarà en entrar a la sala?
Es trobarà un espectacle amb traces de teatre joglaresc, molt artesanal, però que alhora respira una reescriptura contemporània i molt fresca. Fins i tot els passatges purament shakespearians els hem baixat a un llenguatge molt senzill. Per això sempre dic que és un Shakespeare per a un públic molt ampli, gens elitista; una de les millors opcions per aproximar-se a l’autor per primera vegada sense la barrera d’aquest llenguatge elevat que de vegades distancia l’espectador del clàssic.
És un Shakespeare per a un públic molt ampli, gens elitista; una de les millors opcions per aproximar-se a l’autor per primera vegada.
— Quins diries que són els grans temes que travessen el teu monòleg?
L’ambició i l’egoisme són els grans motors de Shakespeare, i aquí són omnipresents. Però en la meva versió particular d’El rey Lear, jo diria que el nucli és el totalitarisme, la tossuderia i el masclisme estructural. He volgut dibuixar un rei Lear violent, iracund i molt agressiu, però que combina aquesta agressivitat amb una actitud camperola de "amo del cortijo".
És precisament aquesta supèrbia i aquesta tossuderia el que acaba desfermant el caos en el seu regne, en el seu propi cap i en la vida dels qui l’envolten. L’obra ens mostra com la tossuderia més cega —i la incapacitat de reconèixer els nostres propis errors— és capaç d’arrossegar-nos al pitjor de l’ésser humà.
Tota la música de l'obra està feta amb la meva pròpia veu.
— La banda sonora de l'espectacle està creada íntegrament a partir de sons emesos per tu mateix. Com es va gestar aquesta idea?
Si no t'ho dic, no t'ho creus! Tota la música que sona —melodies i bases rítmiques reals— està feta amb la meva pròpia veu. La idea va sorgir de l'Orestes Gass, que és un músic extraordinari amb una trajectòria llarguíssima en el disseny sonor teatral. Ell volia investigar i em va proposar fer una prova. L'endemà es va presentar a la sala amb dos micròfons i vam estar un parell d'hores tancats gravant. Tinc un vídeo guardat d'aquell dia en què acabo sense samarreta, amarat de suor i cridant com un boig davant del micròfon.
— El pròxim 18 de juliol organitzeu una funció accessible que inclou una "visita tàctil". En què consisteix exactament aquesta iniciativa?
Les funcions accessibles i les visites tàctils són una iniciativa estructural de la Sala Fènix que fa dos anys que desenvolupem, moltes vegades en col·laboració amb l'ONCE. Consisteix a adaptar l'espai teatral per a les persones cegues o amb baixa visió a través de diverses accions concretes. La primera és l'audiodescripció. Els enviem prèviament un àudio d'uns deu minuts on els detallo l'estètica de l'obra: els colors, les textures i la dinàmica espacial.
La segona acció és la visita tàctil pròpiament dita. Abans que comenci la funció, els assistents pugen a l'escenari i ho toquen absolutament tot amb les seves mans: palpen les màscares, l'escenografia, el vestuari, i fins i tot em toquen a mi i em palpen la cara per a ubicar-me. És una experiència sensorial, olfactiva i tàctil molt potent que reforça l'audiodescripció prèvia. Després, entren a la sala a gaudir de la funció.
El Bufón del Rey Lear és una lectura del present a través dels ecos del passat.
— Per què creus que hem de continuar interpretant Shakespeare en ple segle XXI?
Jo crec que Shakespeare fa una anàlisi de l'ésser humà com molt poques persones ho han aconseguit en tota la història del teatre i de l'art en general. Sap descriure la naturalesa humana d'una forma única. De fet, Harold Bloom en el seu llibre La invención de lo humano planteja, gairebé literalment, que Shakespeare va inventar la nostra concepció de l'humà a través dels seus personatges, i que des de llavors ens hi reflectim. Aquesta grandesa conceptual no la té cap altre autor.
I que em perdonin els defensors del Segle d'Or espanyol, amb qui he tingut més d'una discussió i baralla artística sobre aquest tema, però és que "el William" és un autèntic geni! La seva producció té massa joies i el seu ventall és tan ampli que resulta inesgotable. Capta la bellesa i la misèria humana amb una serietat i una profunditat que dona per a molt.
Això sí, crec que hi ha una distinció clara entre els seus textos: les seves tragèdies han envellit molt millor que les seves comèdies. Les tragèdies continuen sent atemporals perquè les lluites de poder es continuen donant exactament de la mateixa manera que en la seva època. En canvi, les seves comèdies romàntiques sí que han envellit pitjor; la nostra societat i les nostres dinàmiques afectives han canviat de forma radical, mentre que l'ambició i la cobdícia continuen sent idèntiques.
Shakespeare fa una anàlisi de l'ésser humà com molt poques persones ho han aconseguit en tota la història del teatre i de l'art en general.
— I ja per tancar, si haguessis de completar la frase: "El Bufón del Rey Lear és..."
Una lectura del present a través dels ecos del passat.