"No comença l'estiu fins que no comença Parking Shakespeare". Aquesta és una de les frases que el públic ha fet arribar a la companyia al llarg dels anys. I aquest 2026, el lema es fa més real que mai. Malgrat que el Parc de l'Estació del Nord està parcialment capgirat per les obres, la col·laboració de l'Ajuntament ha permès blindar el recinte per a una cita que ja és un ritual de l'estiu.
Aquest dijous 9 de juliol, Parking Shakespeare enceta la seva 17a temporada i ho fa llançant-se als extrems: després de portar a escena la peça més desconeguda de Shakespeare l'estiu passat (Cimbelí), ara s'atreveixen, per primera vegada, amb el clàssic dels clàssics: Hamlet i les coses podrides.
El potencial còmic de la tragèdia
Als de Parking Shakespeare li agraden els extrems. Si l'estiu passat més de 5.000 persones van omplir el parc per descobrir Cimbelí, una de les peces més desconegudes i minoritàries del dramaturg anglès, aquest any fan un gir de 180 graus per centrar-se en el seu text més cèlebre. L'espectacle, d'una hora i mitja de durada, utilitza la tragèdia per reflexionar i analitzar el nostre present.
Roger Torns és el director d'aquesta versió llliure de Hamlet. Actor, dramaturg, director format a l'escola La Casona, graduat a l'Institut del Teatre i vinculat a l'Obrador de la Sala Beckett i a la seva pròpia companyia Produït per H.I.I.I.T, no planteja una proposta acadèmica intocable; al contrari, ha reescrit tot el vers clàssic per adaptar el ritme i canviar l'ordre d'alguns passatges.
Una versió que, tot i ser molt fidel a la història, s'ha batejat amb un títol diferent per deixar clara la seva identitat: la versió de Torns posa el dit a la llaga en la vigilància constant del sistema patriarcal, un engranatge que sosté una societat corrupta i malalta on mostrar-se vulnerable és un perill.
Quan vaig començar a revisar el clàssic, em va ser inevitable pensar en l’herència de la masculinitat hegemònica que domina les nostres accions més quotidianes.
"Quan vaig començar a revisar el clàssic, em va ser inevitable pensar en l’herència de la masculinitat hegemònica que domina les nostres accions més quotidianes", reflexiona Torns. "Aquest discurs que tenim incrustat, com si el personatge d’una obra ens hagués posseït, ens domina i ens encega constantment. A l’obra es evident que els joves Hamlet, Ofèlia i Laertes fugen, cadascú a la seva manera, per no seguir l’estructura establerta, i lluiten per desfer-se del rol imposat."
La sinopsi ens situa en un punt de partida molt concret: Horaci actua com a narrador i director d'una companyia improvisada que reconstrueix la història per tal de complir la darrera voluntat que el seu amic Hamlet li va demanar abans de morir: explicar la seva història. En aquesta relectura, Hamlet ja no és l'heroi perfecte: és un jove que no encaixa en el seu món i és pressionat per l'herència de la venjança i el poder.
"Sempre m’he imaginat que Hamlet és un jove a qui li ha tocat ser fill de Rei i que es veu pressionat a seguir la tradició mafiosa de matar-se entre uns i altres per tal de mantenir el poder i el privilegi", afirma el director.
En aquesta relectura, Hamlet ja no és l'heroi perfecte: és un jove que no encaixa en el seu món.
El patriarcat com a presó clàssica: "Ofèlia era la més sensata"
L'adaptació de Torns vol desemmascarar com l'estructura patriarcal, obsessionada amb el control i la vigilància, alimenta una societat podrida que castiga la vulnerabilitat. Parlem amb dos dels seus intèrprets, l'actriu Ariadna Matas i l'actor Roger Vilà, que s'ha incorporat aquest any a l'elenc juntament amb Àngela Comana i Lluís Català a través d'un càsting obert que buscave nous talents per la tragèdia.
"Tots els personatges estan encotillats seguint una estructura hegemònica, que és el que s'espera d'ells dins d'aquest sistema patriarcal", reflexiona Ariadna Matas. Per a ella, l'obra és un reflex directe de les dinàmiques actuals: "Un entorn podrit on Hamlet és l'únic que s'atura a reflexionar si realment vol continuar per aquí o no."
Aquesta pressió social asfixia especialment personatges com Ofèlia i el mateix Hamlet, un inadaptat perpetua la tradició de violència i venjança per no perdre els privilegis del poder. Matas posa l'accent en la relectura d'Ofelia, un personatge històricament maltractat per les posades en escena:
"En moltes versions clàssiques sempre s'ha descrit Ofèlia des de la condescendència, dient 'pobreta, estava boja'. Però potser era la més sensata de tots! Ofèlia és una víctima d'un entorn on els homes manen, on a ella no se li dona ni veu ni vot i se la fa servir de titella per manipular Hamlet. En aquesta versió se li dona veu. Si acaba patint el destí que tots coneixem és, precisament, perquè li és impossible sortir d'aquesta estructura tan tancada. Ella és capaç d'abandonar el seu personatge; és fins i tot més valenta que Hamlet."
Torns capgira el mite històric de la bogeria de la protagonista femenina: "Sempre m’he preguntat per què es diu que Ofèlia està boja, i fa poc em vaig adonar que ens havíem equivocat profundament. Ofèlia no està boja sinó que està tan decebuda, tan trista i tan manipulada que no té cap més escapatòria que el suïcidi per fugir d’aquest món corrupte on només ha estat un objecte de compravenda".
Pel director, el gest és de trencament absolut amb el sistema: "Ofèlia sí que és capaç de deixar d’actuar, d’abandonar el seu personatge. Fins i tot Ofèlia és més valenta que Hamlet".
Actuar al parc: El repte dels 360 graus
Una de les principals característiques de Parking Shakespeare és defesnar la filosofia anglosaxona de representar el dramaturg en parcs públics, sense escenografia, ni llums, ni equips de so. Tot el pes de la tragèdia recau en els cossos i les veus dels actors. El debutant Roger Vilà analitza l'esforç tècnic que requereix aquest estil teatral, especialment quan s'arriba al parc després d'haver assajat en la intimitat d'una sala:
"A la sala d'assaig treballes des d'un lloc molt intimista, de confidencialitat, però aquí tots els matisos agafen un altre caire. El repte vocal és immens: has d'aconseguir que l'espectador rebi un 't'estimo' en un to íntim, de confidencialitat, però havent-lo de projectar pràcticament com un crit perquè s'ha d'audienciar igual a tot arreu. Has de tenir una consciència absoluta que el públic t'envolta a 360 graus i que també has de projectar cap enrere."
A més, les obres del parc no són l'únic element extern que conviu amb l'espectacle. Actuar en l'espai públic implica trencar amb les regles d'un teatre convencional, on el públic es manté estàtic i protegit sota sostre. "Només per entrar a l'escenari has d'anar esquivant la gent del parc, i això ja et modifica l'estat d'ànim a l'hora de sortir", confessa Matas.
"El carrer ho multiplica tot: de cop i volta tens vint nens de casals d'estiu mirant, un gos que et creua enmig d'un monòleg, o un espectador que riu a la teva cara o et contesta a mitja frase". Però Vilà, nou en aquest tipus de teatre al carrer, ens diu: "Com es modifica tot el que havies assajat des del primer dia fins a l'últim és un procés molt més exagerat i viu. Jo tinc moltes ganes de trobar-me amb aquests imprevistos", explica amb un gran somriure.
Un fenomen teatral que traspassa el parc
El bon funcionament de la companyia els va portar el 2013 a crear Parking d'Hivern (passant de la comèdia al drama i actuant en sales com la Beckett), i el passat 2025 l'Ajuntament els va encarregar La comèdia dels embolics, una obra per a la Mercè. Fins i tot aquest 2026 han estat convidats al Craiova International Shakespeare Festival per representar Cimbelí en català.
És una invitació a la reflexió sobre el que som com a societat, però feta des de la frescor, la lleugeresa i la proximitat del carrer.
Sentir el pas dels actors a tocar de la teva cadira, rebre un gest complicitat demanant pas entre el públic o veure com es canvien de roba a la vista de tothom genera una connexió impossible d'aconseguir en un teatre tancat. I, aquest estiu, tornarem a viure aquesta màgia del teatre a l'aire lliure amb Hamlet i les coses podrides, una obra que, tal com defineixen els intèrprets, "és una invitació a la reflexió sobre el que som com a societat, però feta des de la frescor, la lleugeresa i la proximitat del carrer".
