Després de quatre dècades entre grans escenaris, cinema i sèries de televisió com El cor de la ciutat, Martí Peraferrer ha trobat en la proximitat i la independència el seu model creatiu. Durant el confinament va transformar el menjador de casa seva en un teatre i, aquesta decisió sorgida de la subsistència ha acabat transformant-se en un model de vida i d'entendre la professió.
L'actor reivindica la figura del joglar contemporani: portar el teatre allà on hi hagi algú disposat a escoltar, ja sigui una llibreria, un celler, un jardí privat o la sagristia d'una església. Aquest mes de novembre presentarà la seva versió de Van Gogh a la llibreria Byron de Barcelona i nosaltres parlem amb ell sobre la precarietat del sector, la necessitat de descentralitzar la cultura i el valor de mantenir viva la memòria de l'ofici.
— Dius que la pandèmia et va canviar com a professional del teatre. Per què?
— Fins a aquell moment ens anava relativament bé a tots els que vivíem d'això —perquè jo no sé fer res més que fer teatre—. El fet de tancar-te a casa et talla totes les possibilitats de viabilitat econòmica. Se'm va ocórrer fer teatre a casa meva, al menjador. Vaig pensar que faria cinc o sis representacions de La vida secreta de Tennessee Williams, que era un format que em funcionava i que em permetia fer-ho a casa, en un pis maco i amb una llibreria molt gran.
El que va començar com una qüestió de subsistència es va convertir en un fenomen mediàtic. Hi van passar TV3, Catalunya Ràdio i RAC1, fent directes d'un boig que feia funcions per a cinc persones al menjador de casa seva. Vaig acabar fent unes setanta o vuitanta representacions. Aquesta idea de fer teatre de tanta proximitat em va salvar la vida i em va reconciliar amb l'ofici. Era com tornar als orígens, a la idea d'estar tancats en una cova explicant una història. La gent al·lucinava perquè no estava acostumada a tenir un actor a dos metres; no hi havia la distància de la italiana, sinó una relació directa on ningú podia deixar de mirar-te.
Fer teatre de tanta proximitat em va salvar la vida i em va reconciliar amb l'ofici.
A partir d'aquí vaig transformar el Teatre al Menjador en Teatre als Jardins, aprofitant les cases i jardins fantàstics que tenim a l'Empordà. Estic redescobrint l'ofici com un artista de camins, recuperant la figura del joglar: plantar-te amb els espectacles a esglésies, biblioteques, pisos particulars o terrasses. M'agrada molt aquesta autogestió.
— T'ho organitzes tot tu? No tens cap productora al darrere?
— M'ho faig jo, i això és la virtut i el problema. Fer-ho jo em dona molta accessibilitat. Visc fora de la gran capital i a les comarques ens organitzem molt bé perquè el tracte és directe i ens coneixem, sobretot després de tants anys dirigint el Festival Internacional de Girona. Treballar amb sales i centres cívics és més fàcil, però quan vols sortir de l'àmbit comarcal i entrar als circuits de gran format, si no tens productora, és molt difícil.
Jo no vull jugar necessàriament a la divisió dels grans teatres. Per subsistir t'has de crear el teu propi camí; no es pot viure fent una funció al Teatre Nacional amb un mes d'assaig. He creat una pàgina web, Teatre amb Ales, per recollir aquesta filosofia, explicar què puc oferir i compartir aquesta manera de treballar. No es tracta només d'una marca personal, sinó d'entendre que els temps han canviat i que les grans estructures ja no et salven: només et pots salvar tu creant el teu camí.
Només et pots salvar tu creant el teu camí.
— Fa quaranta anys que estàs al sector. Avui dia és difícil viure del teatre?
— Jo visc del teatre, però és evident que les coses han canviat. Abans, amb dues feines podies viure bé; la televisió i les companyies es pagaven molt bé. Ara n'has de fer cinc. Vaig estar cinc temporades a El cor de la ciutat i es pagava moltíssim; avui dia una sèrie no paga ni la tercera part. A més, som molts més actors per repartir-nos un pastís petit. Jo milito per la cultura del meu país i per la llengua, i tot i que he fet temporades a Madrid, el país és petit per a tots els que som.
Jo milito per la cultura del meu país i per la llengua.
La meva vida personal també m'ha condicionat: no tinc fills ni hipoteca, la qual cosa em dona una certa llibertat per mantenir aquest esperit bohemi, de portar la maleta pels camins. Ho veig en companys de promoció que han estat grans noms i ho estan passant malament perquè el sector ja no és el que era. Som l'última generació dels romàntics del teatre, una generació que encara va trobar feina i creia en això. Als joves d'ara els dic que s'han d'inventar la feina i no esperar que els arribin els grans escenaris.
— Com ha de ser l'espai quan actues fora dels teatres convencionals?
— Tinc una màxima per als meus espectacles: tot el que càpiga dins la meva petita furgoneta. Necessito espais on càpiguen vint, trenta o quaranta persones. Si vaig a un ajuntament, cobro un caixet; si no, arribem a acords de taquilla o mínims de tres-cents o quatre-cents euros per cobrir despeses com la benzina o el tècnic que m'acompanya amb les músiques. No busco fer-me ric, sinó defensar un missatge, una mena de cerimònia laica. A vegades he actuat en cellers amb un fred terrible o en sagristies; mentre hi càpiga el muntatge i un mínim de públic, ja està.
Som l'última generació dels romàntics del teatre, una generació que encara va trobar feina i creia en això.
— Ara vens a Barcelona a presentar la teva versió de Van Gogh, un text amb el qual portes conviscut molts anys...
— És brutal créixer amb un text i anar-lo entenent a mesura que passes per les diferents etapes de la teva vida. El vaig estrenar el 2005 al Versus, el vaig recuperar el 2012 al Teatre Gaudí dirigit per l'Òscar Molina, i ara el recupero dirigint-me a mi mateix amb un format més lleuger i transformable.
Aquest monòleg forma part d'una trilogia sobre la creació i la incomprensió: Van Gogh, Tennessee Williams i Nureyev. El meu objectiu final és fer els tres monòlegs seguits. Passaré a la història com l'actor que només va fer tres obres! Però m'interessa explorar el mateix text i avançar amb ell
No busco fer-me ric, sinó defensar un missatge, una mena de cerimònia laica.
El missatge de Van Gogh connecta molt amb creure en tu mateix encara que ningú et faci cas. Estem massa condicionats pel que dirà la gent, i el missatge és molt necessari ara que la cultura s'està desmantellant i l'Administració sovint es converteix en un obstacle burocràtic per a la creació.
— Actuaràs a la llibreria Byron de Barcelona. Com sorgeix aquesta col·laboració?
— Vaig veure que feien moltes activitats culturals —música, cinema, fins i tot menjar el que surt a les pel·lícules— i vaig pensar que hi havia de parlar. Són espais que s'allunyen del teatre convencional però on la gent consumeix cultura de manera propera. Ja hi havia fet Tennessee Williams i va funcionar molt bé. Farem sis funcions a les sis de la tarda, combinant-ho amb la resta d'activitats de la llibreria. Com que no tenim una gran productora al darrere, tiro de relacions, de coneguts a la ràdio i de donar a conèixer el projecte a través del contacte directe. Més enllà de la interpretació, formes part de la junta de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC).
— Quin és el teu repte principal des d'allà?
Defensar que no tot passa a Barcelona ni totes les produccions han de néixer a la capital. El repte és convèncer el sector barceloní que hi ha vida, molt de talent i grans professionals a Girona, Tortosa, Manresa o la Costa Brava. A vegades, quan les companyies de comarques venen a Barcelona, es troben amb una mirada massa dura. Hem de demostrar que es pot ser un professional de l'escena vivint i creant fora de l'àmbit metropolità, i que el públic de comarques respon meravellosament bé quan se li ofereixen propostes de qualitat.
Passaré a la història com l'actor que només va fer tres obres!
— Sembla que la teva filosofia sigui que els teatres no són només les parets d'una sala...
— Exactament. Ara sembla que, si no tens tota la infraestructura tècnica, els focus i les projeccions, ja no es pot fer una obra. El teatre va molt més enllà; és la història i l'acte de compartir-la. Per recollir aquesta filosofia he creat la pàgina web teatreambales.cat. Allà s'explica la meva manera d'entendre l'ofici i hi ha un formulari perquè qualsevol pugui encarregar els meus espectacles, des d'una entrega de premis fins a un esdeveniment privat o una funció en un celler, sempre amb el compromís d'oferir teatre de qualitat.
El nom ve d'un petit diàleg de L'alegria que passa de Santiago Rusiñol, on es diu: «Jo no vull ser ric, només vull una carretera tota per mi.». Aquesta és la meva declaració d'intencions. Crec que ens ho hem d'inventar i no podem quedar-nos esperant. Evidentment, si em truca el Teatre Nacional o una gran companyia, hi aniré, però m'agrada ser el motor de la meva pròpia feina.
El teatre va molt més enllà; és la història i l'acte de compartir-la.
— A més, recuperes una trilogia biogràfica molt personal: Van Gogh, Tennessee Williams i Rudolf Nureyev. Quin nexe uneix aquests tres artistes?
— Són tres grans renovadors del seu art —la pintura, la literatura i la dansa— que van transformar-lo tot, sovint sense ser del tot conscients de l'abast del seu èxit. Però el que tenen en comú és que darrere d'aquests grans genis hi havia dolor i contradicció.
He arribat a entendre que per crear no es pot partir de la comoditat; els grans artistes són els que dubten, els que pateixen i els que s'enfronten a la dificultat. Són tres figures de contextos molt diferents —l'Europa antiga de Van Gogh, l'Amèrica glamurosa de Tennessee Williams i l'Europa de la Guerra Freda de Nureyev—, però en tots ells el motor de la creació neix de la ferida. I el nexe final entre els tres, és clar, soc jo.
S'ha perdut la idea de família i de consciència de sector.
— Per acabar, mirant el sector actual, què trobes a faltar i què és el que més t'agrada del teatre d'avui?
El que menys m'agrada és que s'ha perdut la idea de família i de consciència de sector. Als anys vuitanta i noranta ens coneixíem tots, fèiem vagues junts i hi havia un clima d'unitat i respecte enorme cap als mestres i cap a l'ofici. Trobo a faltar aquesta memòria compartida. Avui tot es viu des d'un punt de vista molt més individualista; sembla que tothom vulgui ser el protagonista ràpid de l'última sèrie en lloc de conèixer d'on venim.
El que més admiro del teatre actual és la gran preparació i la valentia de les noves generacions.
En canvi, el que més admiro del teatre actual és la gran preparació i la valentia de les noves generacions. Nosaltres vam començar gairebé per la cara dura, amb molta poca vergonya i poca tècnica, però avui dia els joves estan preparadíssims. Tot i haver perdut part de la consciència col·lectiva, hi ha una onada de creativitat i talent brutal a Catalunya. Individualment, però ens en sortirem.
Martí Peraferrer torna aquesta tardor amb el seu espectacle Van Gogh: serà del 8 de novembre al 12 de desembre a les sis de la tarda i, de moment, hi haurà sis representacions. Serà una nova oportunitat de gaudir en primera persona i en un format de màxima proximitat d'un dels actors més representatius del sector teatral català.