El Teatre Lliure bufa cinquanta espelmes. Mig segle després d’aquell 2 de desembre del 1976 en què un col·lectiu jove i independent va inaugurar la sala de Gràcia, el projecte ha crescut fins a convertir-se en un espai fonamental i imprescindible de les arts escèniques del nostre país.
Al capdavant d’aquesta celebració, i integrat a l'equip encapçalat per Julio Manrique, hi ha Francesc Casadesús, adjunt a la direcció i responsable de programació del teatre. Ens explica com s'ha planificat aquest aniversari: des de la relectura de clàssics de la casa com Júlia fins a la gran exposició al Palau Robert, passant per complicitats amb el Liceu o el Palau de la Música.
— Celebrem cinquanta anys del Lliure. En què creus que ha canviat més la Fundació i en què es manté fidel a la idea original?
— Són cinquanta anys, i en aquest temps han passat moltes coses. Els canvis més importants tenen a veure amb el creixement: el Lliure de Gràcia es va quedar petit i el que era un projecte impulsat per un grup de joves del teatre independent es va convertir en una institució pública, amb suport i missió públics. A més, s'hi afegeix el trasllat a Montjuïc, a un espai meravellós.
En tot cas, podem parlar de creixement i de consolidació d'un projecte, però no de renúncia a les ambicions artístiques. El Lliure continua sent, igual que a l'origen, un espai de suport a l'artista, a l'art i a la llibertat. En aquest sentit, es manté fidel a uns valors, tot i que el temps evoluciona.
El Lliure continua sent, igual que a l'origen, un espai de suport a l'artista, a l'art i a la llibertat.
— Ha crescut i s'ha consolidat. La programació teatral d'enguany té vinculació amb la celebració de l'aniversari?
— Totalment. Hi havia un grup de persones que feia temps que treballava en aquesta celebració i nosaltres, en entrar a l'equip d'en Julio Manrique, vam tenir molt presents les seves propostes per construir el programa. La programació d'espectacles respon clarament a aquesta celebració, sobretot durant el primer trimestre, començant amb el Festival Grec —amb qui vam celebrar els 50 anys en una coproducció— i fins al desembre. A més, al voltant dels espectacles hem construït tot un seguit d'activitats paral·leles importants, pensades més mirant cap al futur que cap al passat.
— Per exemple, es recupera Júlia, una obra que ja es va fer fa uns 15 anys.
— Júlia va ser una obra emblemàtica de la història del Lliure, dirigida per Lluís Homar i protagonitzada per Anna Lizaran, però aquesta és una altra Júlia. Respon a conflictes diferents: no només a la diferència de classe social de l'original de Strindberg, sinó també a la relació entre un jove immigrant magribí i una dona jove barcelonina de classe alta. El tema es revisa tenint en compte com ha canviat Barcelona.
— S'actualitza i es contemporanitza, mantenint la picada d'ullet a aquella producció històrica.
—Fem Júlia, però reescrita per la directora Christiane Jatahy a partir del clàssic. Forma part de l'esperit del Teatre Lliure: inspirar-se en els clàssics, reescriure'ls i portar-los a l'actualitat.
— A banda de la cartellera teatral, quines són les activitats paral·leles més destacades?
— La més important és l'exposició Un Teatre Lliure al Palau Robert, oberta fins al 17 de gener. Nosaltres no solem fer exposicions, però aquesta l'hem plantejada des de l'òptica de com fa teatre un teatre: no és una retrospectiva nostàlgica, sinó una experiència viva, on entres com si anessis a veure una obra. Cinc escenògrafs han creat instal·lacions per transmetre emocions, combinant l'homenatge històric amb el present en un punt cèntric com és Passeig de Gràcia amb Diagonal.
— També al Palau Robert, al novembre fareu El teatre amagat. En què consisteix?
— En tractar-se d'un teatre, no podíem limitar-nos a instal·lar l'exposició sense dinamitzar-la. Ja vam participar a Barcelona Dibuixa amb un taller infantil de dibuix amb llum, i també hi farem la cloenda del simposi amb Albert Serra parlant del futur de la dramatúrgia i el cinema. Pel que fa al públic infantil i familiar, la nostra programació es trasllada allà amb El teatre amagat, una proposta creada per l'artista Marga Socias pensada per a escoles i caps de setmana familiars. Consisteix a recórrer la mostra buscant on s'amaga el teatre a cada instal·lació i triar paraules que defineixin què significa el teatre per a cadascú. És gratuïta i està feta amb molta sensibilitat.
— Vam viure la cancel·lació de la festa d'aniversari per culpa de la pluja. Teniu previst reprogramar-la?
— L'únic que vam poder mantenir van ser els focs artificials sota la pluja, amb quatre persones a la plaça amb paraigües; va ser trist i bonic a la vegada. La festa tal com estava planejada, a l'aire lliure a Montjuïc, amb escenari, música en directe, versions i desenes de quilos de coca que vam haver de congelar, no es podrà repetir amb aquella envergadura perquè no disposem del pressupost per tornar a muntar tota la infraestructura. Estem pensant alguna alternativa, però a una altra escala.
— Les visites dramatitzades que es van fer a l'interior del teatre es repetiran?
— Dels dos dies previstos només es van poder fer dissabte, a banda del passi tècnic de premsa de divendres. Va ser una experiència preciosa i segur que la tornarem a programar, no sabem si enguany o la temporada que ve.
— En aquella visita, diferents persones vinculades a la sala explicaven vivències personals. Com a integrant d'aquell recorregut, quina anècdota vas compartir?
— Vam comptar amb testimonis d'espectadors, socis, treballadors i artistes. Vaig explicar un moment molt emotiu per a mi: quan Peter Brook va pujar a l'escenari del Lliure i es va acomiadar dient "tot el que queda és silenci", poc abans de morir. Va ser una vivència inoblidable veure'l aquí.
Aquest aniversari és precisament una recerca sobre el nostre propi llegat.
— Quin llegat consideres que deixa el Lliure després d'aquests 50 anys?
— Aquest aniversari és precisament una recerca sobre el nostre propi llegat, i hem volgut construir-lo acompanyats d'altres institucions culturals per no fer una celebració endogàmica. Convidar el Liceu i que programi un concert dirigit per Josep Pons amb l'Orquestra del Lliure, anar al Palau de la Música amb l'obra de Carles Santos o participar a la Biennal de Pensament amb debats sobre teatre i democràcia al costat de Juan Mayorga demostra que el Lliure és molt més que un edifici. Està lligat a l'esperit del 1976: un anhel de llibertat i una colla d'apassionats que es van entregar perquè l'art arribés al màxim de gent possible. El teatre ha de seguir sent fidel a aquest compromís d'independència.
— L'aniversari també compta amb una branca editorial, com la publicació de Cor calent.
— A banda de la col·lecció habitual de textos teatrals Llum de Guàrdia, editem tres llibres especials. El primer és Cor calent, que neix per visibilitzar els treballadors de la casa que habitualment queden a l'ombra. Vam encarregar a tres autors —Magí Sunyer, Marta Orriols i Marta Vives— que entrevistessin el personal i en fessin relats. El títol sorgeix de la frase que un regidor històric, en Manolo, deia sempre als actors abans de sortir a escena: "Pies fríos y corazón caliente".
A través d'aquests contes s'expliquen oficis com la regidoria, la il·luminació, la maquinària, la taquilla o el vestuari, amb anècdotes com el dia que es va fer un càsting de llamàntols o la fixació de Fabià Puigserver per confeccionar-ho tot a mà. Els altres dos títols són un llibre sobre la història de l'Orquestra del Teatre Lliure i un catàleg recopilatori que actualitza el registre de totes les produccions fetes en els últims 20 anys.
— Si poguessis viatjar en el temps a qualsevol estrena d'aquest mig segle, quina triaries?
— He assistit a moltíssimes estrenes i costa triar-ne una sola perquè la trajectòria del teatre és un continu. Més que una estrena, trio l'arxiu documental que mostrem a l'exposició: la filmació que Antoni Chic va fer el 2 de desembre de 1976 durant la inauguració. S'hi veu el públic entrant a la sala vestit com a l'època i, sobretot, l'ovació espontània que va esclatar abans de començar la funció. No aplaudien l'obra, sinó l'esperança: un projecte que naixia i un futur compartit de llibertat. És dels moments més emblemàtics i catàrtics de la història de la sala.
No aplaudien l'obra, sinó l'esperança: un projecte que naixia i un futur compartit de llibertat.
— D'aquell moment també n'heu fet una acció al bar de Gràcia.
— Hem localitzat una vintena de les persones que apareixen en aquella filmació entrant a la sala. Amb una càmera fixa al bar del Lliure de Gràcia els preguntem què va significar per a ells aquell aplaudiment inaugural. És un material que s'exposa allà i que també estarà disponible al web.
— Mirant cap al futur, com visualitzes el teatre d'aquí a cinquanta anys?
— Com a programador m'he d'anticipar contínuament. Durant aquests cinquanta anys el Lliure no s'ha aturat i continua ben viu. Mentre sapiguem escoltar el nostre entorn i respondre a les inquietuds col·lectives, el teatre continuarà sent un espai de revolució, preguntes i reflex de la societat. Pot agafar un text de fa dos mil anys, posar-te'l al davant i interpel·lar-te sobre com actuaries tu avui. Els temes i els creadors seran uns altres, però el teatre continuarà responent a les urgències humanes.
El teatre continuarà sent un espai de revolució, preguntes i reflex de la societat.
— De quina manera afectarà el desenvolupament tecnològic i la intel·ligència artificial a l'escena?
— El teatre sempre ha assimilat amb rapidesa qualsevol avenç tècnic útil, com s'ha vist recentment amb la transició cap a una il·luminació totalment LED i l'ús d'energies renovables. Els artistes seran els primers a experimentar amb la intel·ligència artificial i s'acabarà incorporant a l'escena, confio que des d'una vessant el més humana possible. La societat utilitzarà la tecnologia per formular les seves pròpies preguntes.
— El sector aplica criteris de sostenibilitat mediambiental?
— Sí, ens regim pel Theatre Green Book, un estàndard internacional consensuat que marca les pautes per a una gestió sostenible: des de l'eficiència energètica dels edificis fins a la reutilització i el reciclatge dels materials a les produccions. Al Lliure fa anys que treballem seguint aquests paràmetres.
— A diferència del cinema, on la intel·ligència artificial genera inquietud pel seu impacte laboral, al teatre hi ha temor que pugui substituir processos creatius?
— El teatre és un art en viu radicalment artesanal. No crec que la IA pugui substituir mai els actors a l'escenari, tot i que sí que pot agilitzar processos tècnics. Alguns perfils estan més alerta, com el camp de la traducció, on les eines generatives ofereixen resultats pràctics tot i no assolir una qualitat literària o artística. Però l'essència viva de l'escenari no perilla.
El teatre és un art en viu radicalment artesanal.
— Catalunya viu xifres rècord d'assistència a les sales. A què atribueixes aquest moment?
— Més enllà dels rècords o de les xifres absolutes, em preocupa la qualitat del que oferim, i ara mateix ambdues coses van lligades: tenim una alta afluència i alhora una producció pròpia sòlida, diversa i compromesa amb la dramatúrgia catalana contemporània. Hi influeix el factor postpandèmic —la necessitat de trobar-nos, de compartir experiències i fugir de la soledat—, però també la feina constant de coordinació entre teatres públics i privats per fidelitzar públics joves i familiars. Cal celebrar-ho i continuar treballant perquè aquest creixement cultural es mantingui.
— Com respon el públic jove a les darreres temporades?
— Depèn de l'atractiu de la proposta artística, però també del fet d'eliminar barreres econòmiques. Amb iniciatives com el carnet Generació Lliure, adreçat a joves de fins a 35 anys amb preus molt assequibles, s'ha demostrat que, si es fa una oferta interessant i s'elimina el fre del preu, el jovent respon i omple les sales.
— Com s'integra l'oferta per a infants i famílies?
— Es programa de manera orgànica i transversal dins de la temporada general, des d'activitats vinculades a exposicions com El teatre amagat fins a espectacles concebuts per a diferents franges d'edat. Cal pensar en tots els públics sense compartimentar.
— Manteniu actiu el servei de canguratge durant les funcions?
— Sí, continuem oferint-lo en col·laboració amb Més que Cures, una associació del barri integrada majoritàriament per dones migrants. El servei funciona prèvia reserva, sobretot en funcions de tarda com les de dissabte, que és quan les famílies més ho sol·liciten. En horaris nocturns vam comprovar que no hi havia tanta demanda.
— Si haguessis de recomanar obres que hagin marcat la teva trajectòria a algú que s'inicia en el món del teatre, quines triaries?
— Per a la meva generació van ser decisius espectacles com el Mahabharata de Peter Brook o el treball de Pina Bausch; el descobriment d'aquells grans creadors internacionals que van passar per Barcelona va ser transformador. De totes maneres, cada espectador té la seva pròpia epifania: el moment exacte en què descobreix el teatre, connecta amb l'escenari i ja no el pot abandonar.
— En el teu cas va ser amb Peter Brook.
— Sí.
El teatre planteja preguntes, commou i interpel·la.
— Com definiries, en síntesi, el paper de les arts escèniques a la societat?
— Actuar com a mirall i com a reflex. Més que oferir respostes tancades, el teatre planteja preguntes, commou i interpel·la. Col·loca l'espectador davant d'històries universals perquè es pugui mirar a si mateix i entendre millor la seva pròpia realitat.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
