Josep M. Mestres s’ha posat al davant d’un projecte molt gran que exigeix una mà molt ferma a l’hora de dirigir-lo. El text és complex i ha necessitat 13 actors per dur-lo a terme. Una tasca enorme.
«Encara hi ha cors que estimens, cors que es trenquen, esperança, por, gelosia, desig...»
L'herència al Teatre Lliure: un projecte inmens
La història, seguint el fil de Howard’s End, ens parla d’un grup de joves homosexuals. Al centre, l’Èric i en Toby, però també l’Adam i en Leo, en Walter, en Henry... i un narrador que apareix de tant en tant que té una semblança molt gran amb E. M. Forster (Bravo per qui ha fet el càsting!)
Les històries de l’Èric, d’en Toby, de l’Adam, d’en Leo, d’en Jàsper, dels dos Jason, d’en Tristam... acaba lligada amb la història d’en Walter i d’en Henry. I amb Howard’s End.
Un joc escènic
La història es mou entre escenes entre els personatges, monòlegs que tan aviat són notes a peu de pàgina com confessions personals dels personatges. Una fugida del muntatge per encarar-se al públic i despullar-se.
La història també es mou entre els personatge interpretats per un grup d’alumnes que treballen en la creació literària i els alumnes que intenten ficar-hi cullerada i intervenir en la història que estan fent viure davant nostre.
Aquest canvi de punt de vista es fa de forma ràpida, àgil... de vegades amb tots els actors a escena, uns asseguts a banda i banda de l’escenari mentre uns altres interpreten la història... de vegades només amb un narrador i alguna escena de la història... de vegades, només veiem la escena interpretada i la resta d’actors / alumnes / personatges són fora.
És un joc escènic entre els actors, els actors que fan d’alumnes, els actors que fan d’alumnes que interpreten un personatge, els actors que fan d’alumnes i mentre interpreten un personatge fan acotacions a part... i tot això, que podria semblar embolicat, és sempre molt clar, molt net, i permet que el públic es faci còmplice de seguida de la història perquè el muntatge hi inclou el públic i la seva intel·ligència.
«Aleshores, les primeres insinuacions de la malaltia ja s’havien convertit en rumors, els rumors es van convertir en històries i les històries es van convertir en fets.»
Amistat, amor i pèrdua i por
Amistat, amor i pèrdua... i també por. El VIH i la Sida, que van aparèixer quan en Henry i en Walter eren joves, encara és una amenaça per a aquest grup de joves. Encara són un estigma a la societat. Són privilegiats pel seu estatus, però saben que tenen una espasa de Damocles a sobre: sanitària. Social.
Una encertada posada en escena
L’escenografia està molt ben dissenyada. Els mobles, muntats sobre rodes, els fan entrar els actors de forma ràpida, de vegades mentre hi interpreten escenes al mateix temps. Els mateixos mobles poden muntar espais diferents: casa de l’Èric, del Henry, un hotel, el pis del Toby...
«Com podia ser que una experiència tan trascendent tingués conseqüències tan greus?»
El vestuari també està molt ben dissenyat. Els actors que fan doble paper només necessiten un complement per canviar de personatge: una americana, algun element de color vermell...
Els moviments escènics estan molt ben coreografiats: les entrades, les sortides, els canvis d’escenografia, les interaccions entre els actors. Estan tan ben fets que, fins i tot els més crus, es fan de forma molt elegant.
«La gran tragèdia de la teva vida ha estat negar que era la teva vida.»
La il·luminació és un element molt ben treballat. Permet fer clarobscurs a escena, mentre es dona relleu a un espai, a un actor, i la resta queda mig a fosques. Una il·luminació que es fa brillant al final, com un bri d’esperança.
La música acompanya tota l’obra i està molt ben integrada en el el text i el muntatge, de manera que la sentim, però no l’escoltem. Acompanya l’acció, la paraula, però no destorba.
Menció especial al traductor del text: Joan Sellent
Cal felicitar al traductor del text, en Joan Sellent, perquè ha fet un treball magnífic... només que jo hauria fet servir «cardar» en lloc de «follar», que sí, que està admès al diccionari... però tots sabem que és una castellanada que s’ha introduït a la nostra llengua i és evitable.
«Si no ets feliç i no t’estimen és perquè no t’ho mereixes.»
El casting de L'herència és un encert
Començant per en Carles Martínez (que, curiosament, té una retirada a E. M. Forster) i continuant amb Dafnis Balduz, Ricard Boyle, Frances Cuéllar, Carlos Cuevas, Abel Folk, Eudald Font, Victor G. Casademunt, Teresa Lozano, Lluís Marquès, Albert Salazar, Marc Soler i Ferran Vilajosana.
Tot i que el pes de l’obra en porten l’Albert Salazar (esplèndid, de debò, esplèndid) i en Carlos Cuevas (molt bé!), la resta fan que l’obra sigui un muntatge potent. En Josep M. Mestres ha aplicat allò de què, si els secundaris són excel·lents, l’obra sortirà bé. I ell ha fet una tria d’actors que és excel·lent.
El Teatre Lliure s’ha posat la roba bona i fa la funció de teatre nacional, portant a escena un espectacle gran que només un teatre gran pot assumir. Felicitats!
L’Herència és un muntatge gran en tots els aspectes. Un gran text. Una gran traducció. Una gran direcció. Una gran posada en escena. Una gran interpretació. Sis hores llargues de teatre... i, us ho ben asseguro, no se us faran gens llargues.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
