La nova aposta d'HBO és gairebé com un The Wire a la barcelonina. Un gran relat que abasta els problemes que els barcelonins vivim en el nostre dia a dia: des de l'expulsió dels veïns i els negocis de tota la vida dels barris, fins a la massificació descontrolada del turisme; passant per la pèrdua d'identitat, les màfies o les diverses cares de l'ocupació. Un retaule que Pol Rodríguez (Barcelona, 1978) explora, juntament amb Isaki Lacuesta, des del profund coneixement d'un Raval en el qual va créixer i on –ell ho sap millor que ningú, i així ens ho explica– és possible el pitjor, però també el millor.
Cada divendres, la cadena de streaming emet un nou episodi de la minisèrie (de sis) protagonitzada per Enric Auquer, Quim Àvila, María Rodríguez Soto, Sergi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell, Alba Guilera, Noa Guillén, Noor Ul Huda, Mohamed Ben Moula i Marc Martínez. Una història de supervivència, privilegis i arribisme que beu de la millor tradició cinematogràfica barcelonina i fuig del pamflet. El punt de partida: el que va ocórrer amb el restaurant de la família de Pol, el mític Can Lluís del carrer de la Cera, que va haver de tancar després de la compra de l'edifici on s'ubicava, per part d'un fons d'inversió, que va posar el lloguer pels núvols. Moria així, després de 90 anys d'existència, un dels racons més icònics de la restauració barcelonina.
— Comencem parlant del teu background, Pol. Pràcticament neixes entre els fogons del Can Lluís. Com va ser créixer en una de les cases de menjar més emblemàtiques del Raval de finals del Segle passat?
— Quan ets nen no t'adones de la importància que té tot això. Simplement és part de la teva vida. Pensa que jo he menjat sempre a Can Lluís. Quan anava a EGB, a l'Escola Griselda del carrer Amàlia, el càtering el feia el restaurant. Quan vaig anar a l'institut, als Escolapis de Sant Antoni, menjava allà perquè estava a la cantonada. Jo a casa només menjava els diumenges! Als catorze anys vaig començar a treballar allà. No hi havia rentaplats així que cada dia netejava muntanyes de gots. Després, acabat el servei, cap a la mitjanit, sopàvem el meu pare i jo. I sempre hi havia algú, algun actor, algun escriptor, algú del barri, que ens acompanyava. Allò era un món. Pensa, per exemple, que Mariñas feia un programa setmanal per a Ràdio 4 des del restaurant. Allà em vaig acostumar a escoltar, a conèixer gent, les seves històries, les seves vivències, i després a voler-les explicar. No era només un lloc on es guisava, era molt més, un punt de trobada, un lloc on la gent es veia i compartia la vida.
Els divendres i dissabtes, acabat el torn del restaurant, ens n'anàvem al Llantiol del carrer Riereta que era del meu pare i allà seguíem treballant. Quan sortíem de matinada el meu pare embotia els diners de la caixa a la meva roba i em deia que si hi havia algun problema amb algun ionqui jo sortís corrent cap a casa. Però mai vam tenir cap contratemps. Més endavant, treballant ja al cinema, si estava per Barcelona de rodatge, me n'anava al migdia a dinar al Can Lluís. Encara ara, si menjo a casa tinc la sensació que és diumenge.
— El restaurant va ser l'exemple palmari de com la voracitat dels fons d'inversió es va passar per la pedra un negoci històric, d'indubtable interès cultural i gastronòmic, glossat en reiterades ocasions per Vázquez-Montalbán i Néstor Luján. En aquest sentit, em fa la impressió que Ravalejar té molt d'ajustament de comptes.
— Totalment. Hi ha una voluntat de denúncia i de venjança. De plantejar a través de la ficció què hauria passat si haguéssim optat per saltar-nos una llei que no ens va emparar a l'hora de protegir el negoci. A partir d'aquesta idea, en el moment de desenvolupar la història vaig voler entendre a fons com funciona el món immobiliari i tots els actors involucrats, des del gran fons d'inversió fins al xaval que viu al carrer i es busca la vida. Allà em vaig adonar de la quantitat de zones grises, de llacunes legals que hi ha.
"Hi ha una voluntat de denúncia i de venjança"
— Hi ha personatges profundament amorals com els que interpreten Sergi López o Alba Guilera, que són esgarrifosos per la seva fredor, per la seva falta absoluta d'escrúpols i mínima empatia. Fins a quin punt són ficticis?
— Hi ha una escena en la qual Claire, l'executiva del fons d'inversió interpretada per l'Alba, es reuneix amb Lluís, el pare de família interpretat per Francesc Orella, al restaurant, que en la sèrie es diu Can Mosques. Ella hi va, amb prou feines toca el menjar, i es limita a dir-li a Lluís que això és el que hi ha i que cal assumir l'augment de lloguer. I això està molt basat en una cosa que va passar de veritat. Quan un fons d'inversió israelià va comprar l'edifici on hi havia el Can Lluís, em vaig voler reunir amb el representant que tenien a Barcelona.
Vam quedar ell i jo un matí. Va ser molt semblant al que es veu en la sèrie, li vaig explicar tota la història, la situació que estàvem vivint, vam estar un munt d'estona, i el tio em deia que és clar que sí, que érem la millor família per portar aquest negoci, que ho anàvem a aconseguir. Però que són 8.000 al mes. I, per molt que jo intentés raonar que allò era inviable ell deia que estigués tranquil, que segur que anàvem a aconseguir els diners. Però és clar, per a això potser jo havia de canviar la cuina, canviar el menú, fer fora gent al carrer... I, bé, això és el progrés, em deia.
— I el personatge de Sergi López?
— No diria que Cristóbal, el personatge que interpreta en Sergi, està inspirat en algú en concret, perquè no és així, però sí que era el personatge que més m'interessava. El que més em va inspirar perquè representa la lluita de classes. És el sheriff del gueto, el personatge de classe baixa que traeix els seus per intentar congraciar-se amb els de dalt, que el tracten com a escombraries. En Sergi ha interpretat alguns dels vilans més potents de la història del cinema en pel·lícules com El laberinto del fauno o Dirty pretty things i ho broda, és una autèntica força de la naturalesa. Amb ell hi ha moltes seqüències plantejades directament com un western.
—Darrere de l'aparent simplicitat del format thriller, Ravalejar em sembla una obra molt ambiciosa, gairebé un The Wire a la barcelonina, que analitza diverses estructures de poder i com aquestes fastiguegen el ciutadà al qual se suposa que haurien de servir.
— Sí, vaig voler ser molt ambiciós amb la sèrie, en la forma i en el fons. La trama familiar em serveix com a base per a parlar de tota una sèrie de coses. Pensa que vaig estar dos anys investigant, parlant amb molta gent diferent: des de bròkers immobiliaris i fons d'inversió fins a la gent d'Acció Raval i altres associacions veïnals. Des de la compra d'immobles fins a la recuperació de narcopisos. Precisament, aquesta complexitat va fer que passés de plantejar un llargmetratge a una sèrie que em permetés desenvolupar tots aquests temes.
"Vaig estar dos anys investigant, parlant amb molta gent diferent: des de bròkers immobiliaris i fons d'inversió fins a la gent d'Acció Raval i altres associacions veïnals"
I el més important és que tampoc volia que
—A ixò que em dius és molt interessant perquè connecta amb un detall que m'ha semblat brutal: el moment en què l'Álex (Enric Auquer) i la Marta (María Rodríguez Soto) es defineixen a si mateixos com a pijos. Les tornes han canviat tant, que una família de classe treballadora del Raval podria passar ara com a pija...
— És que és això! T'adones que, avui dia, tenir una casa és un privilegi. I això no pot ser! No pot ser que nosaltres acceptem tenir una llar com un privilegi, quan realment és un dret fonamental. A mi això m'interessa molt explorar-ho en la sèrie, el privilegi. El que passa quan tens un privilegi i t'aprofites del que està per sota de tu per a mantenir-lo, per a no perdre'l. I això afecta tothom, no només els vilans.
— D'altra banda, la sèrie també em sembla una gran reivindicació de les coses bones, i sense populismes, posant en valor aspectes relacionats amb el teixit humà del barri, no exempt de problemes, però també capaç dels gestos més bonics.
— Des del principi de la seva existència, quan era una zona d'horts, hospitals i convents, el Raval va ser una zona estigmatitzada. Sempre ha acabat sent un barri servidor d'una ciutat que en treia el que volia. Pensa que mesura un quilòmetre quadrat i hi viuen 50.000 persones, al nivell d'habitant per metre quadrat de certes poblacions a l'Índia. I, per descomptat, és un barri amb molta complexitat, i això es reflecteix en la sèrie. Hi ha robatoris, drogues, prostitució, però... com es lluita contra això des del carrer? Des de les associacions? És un dels barris amb major teixit associatiu d'Europa. Gent que lluita per conviure, per millorar les seves condicions, per tirar endavant. I això també ho vull reflectir, i contribuir a trencar amb l'estigma històric que el Raval arrossega des de fa ja segles.
"Vull contribuir a trencar amb l'estigma històric que el Raval arrossega des de fa ja segles"
— Un altre aspecte que m'ha agradat, és que s'hagin gravat tantes escenes en ple carrer, en pla cinema verité. M'ha semblat un gran homenatge a grans com Pontecorvo o el Rovira-Beleta de Hay un camino a la derecha.
— I José Antonio de la Loma, quan en les seves pel·lícules de quinquis rodava persecucions a la Rambla o a la Gran Via sense tallar cap carrer! Tot aquest cinema hi és, d'alguna manera, encara que Ravalejar té estructura de thriller actual. Pensa que el meu primer treball en el cinema va ser amb De nens, la pel·lícula que Joaquim Jordà va fer sobre el cas de la xarxa de pederàstia del Raval. Joaquim venia a dinar cada dia a Can Lluís. Com que ja estava cec, després de l'ictus, jo li llegia la carta i a poc a poc ens vam fer amics. M'acordo que li estava portant un plat de sopa quan em va proposar treballar amb ell en aquella producció i em van començar a tremolar les mans! Amb això vull dir que la meva vinculació amb tot el patrimoni cinematogràfic barceloní és molt profunda i és una cosa de la qual estic molt orgullós. M'alegra que es noti a Ravalejar.
— Per a la sèrie has tornat a comptar amb Isaki Lacuesta, amb qui ja havíeu dirigit Segundo premio. Com ha estat treballar junts en un projecte que no deixa de ser tan personal?
— A Isaki me’l va presentar Joaquim Jordà a Can Lluís fa 25 anys, i fins avui. Sempre hem treballat molt bé junts perquè som abans que res col·legues. A Ravalejar ell dirigeix amb mi els primers dos episodis. Els altres quatre ja els he dirigit jo en solitari. Però per a aquest projecte m’he envoltat d’amics i de gent amb un vincle emocional amb aquesta història. Gent que se la creu a fons perquè en part també és seva. Encara que també et dic que jo, per fer la sèrie, em vaig haver de revestir d’una cuirassa emocional, que em permetés explicar el que passa als personatges sense plors i sense caure en una emotivitat excessiva. Necessitava aquesta distància per poder esprémer al màxim la història, per explicar-la bé.
— L’acollida de la sèrie està sent espectacular, no només a escala local sinó internacional. Ravalejar ha estat la primera sèrie espanyola a formar part de la selecció oficial de la Berlinale. Això vol dir, en altres paraules, que molta gent connecta amb el que passa a la sèrie. La mateixa tifa que esquitxa diferents ciutats.
— Sí, és un problema que està afectant totes les ciutats del món. Tot això ve d’unes polítiques marcades des de la dècada dels 70, quan el senyor Reagan i la senyora Thatcher van decidir que no podien competir amb la Xina i que occident havia de basar les seves polítiques econòmiques en el totxo. I tot això ha acabat afectant totes les urbs.
A Roma, per exemple, Trastevere, que era un barri popular i treballador de tota la vida, ha passat de tenir 400.000 habitants, fa un quart de segle, a tenir-ne 24.000. La resta és per a turistes: AirBnB, hotels, lloguers temporals… I això mateix passa a Londres, Berlín o París.
"Hi ha una dada esgarrifosa: el 50% de les compres de béns immobles dels últims deu anys a Barcelona s’han fet sense hipoteca, pagant de cop"
— Sempre guanyen els mateixos: els fons d’inversió.
— A veure, els fons d’inversió en part són necessaris perquè les ciutats creixin i prosperin, però no han de tenir la possibilitat d’abusar tant com ho fan. Hi hauria d’haver alguna forma de control. I també s’haurien d’impulsar polítiques que no fomentessin l’especulació i que no beneficiessin d’una forma tan clara sempre els fons. Per exemple, deixar de gravar la compra de primers habitatges i començar gravant la de segons. Fer-ho al revés de com s’està fent ara.
Mira, hi ha una dada esgarrifosa: el 50% de les compres de béns immobles dels últims deu anys a Barcelona s'han fet sense hipoteca, pagant de cop. Qui es pot permetre això? I, d'altra banda, tenim els barcelonins acollonits davant de qualsevol tipus de millora urbana, perquè saben que això encarirà el seu lloguer. Tenim ciutadans que, literalment, no volen que l'Ajuntament millori els carrers on viuen perquè saben el que ve després!
— Crec que aquesta sèrie haurien de veure-la obligatòriament tots els que, almenys en els últims 30 anys, han treballat a lAajuntament. Des d'alcaldes fins a l'últim regidor. A qui creus que agradaria més? I a qui creus que cabrejaria més?
— No ho sé i no m'interessa, sincerament. Jo no vull que la sèrie formi part del relat polític de cap partit, sinó que formi part d'un relat associatiu i veïnal. Però bé, escolta, no veig malament la idea que exalcaldes i regidors la veiessin!
"Jo no vull que la sèrie formi part del relat polític de cap partit, sinó que formi part d'un relat associatiu i veïnal"
— Té remei, Barcelona? Tu segueixes vivint aquí?
— Sí, visc aquí i sí, vull pensar que té remei. Però això passa per la gent. Ens han inculcat que anar cadascú a la seva bola ens fa més forts i és fals. El que fa la força és la unió. L'únic que pot acollonir els de dalt és la col·lectivitat. De fet, Ravalejar parla, bàsicament, d'això: de la força entre l'individual i el col·lectiu.