Va debutar a la passarel·la Gaudí l'any 2004 inspirant-se en la pel·lícula Persona, de Bergman. Més de vint anys després, Txell Miras es manté fidel a aquesta perifèria creativa des d'on entén la moda com un llenguatge que beu del cinema, les belles arts, la dansa i la literatura.
Segons ella mateixa ens ha confessat, el seu estil ha estat influenciat per l'estètica conceptual dels creadors belgues i japonesos (amb Rei Kawakubo i Martin Margiela com a fars), però té una veu pròpia, autèntica i que es mou al marge de les grans masses.
Txell Miras ha combinat la creació d'autor amb projectes de gran format per a institucions com l'Orfeó Català o la Copa Amèrica perquè, per a ella, la roba és una eina per pensar i un mirall de la societat.
— El 2004 vas debutar com a dissenyadora a la passarel·la Gaudí, ja fa més de 20 anys. Com ha estat aquest recorregut? Has canviat molt des de llavors o continues fidel a la línia dels teus inicis?
— En essència segueixo bastant fidel. Es reconeix bastant la marca. Però sí que diria que he evolucionat. Suposo que l'edat m'ha fet ser més pragmàtica. He prioritzat més la comoditat que potser no tant l'estètica o el conceptualisme. El concepte l'he mantingut en el que són les desfilades, però les col·leccions de carrer, la comercialització de les col·leccions, sí que l'he feta més real.
— I en aquella primera passarel·la vas presentar una col·lecció que s'inspirava en Persona de Bergman. Per què? Què tenia aquella pel·lícula?
— És una de les meves pel·lícules preferides. Et diria que sempre hi ha aquesta cerca d'un mateix, de les pors, del fet de trobar-se, del silenci, del qui som... És una pel·lícula que va sobre molts interrogants i poques respostes. És una recerca. I el meu treball sempre és aquesta recerca.
— La teva manera de relacionar la moda amb altres arts és una constant. De fet, a les teves presentacions jugues amb literatura, música, fotografia... Per què?
— Al final es tracta de comunicar i d'expressar. No m'agrada només casar-me amb una disciplina, ho trobo absurd. I crec que, a més, poden conviure; entre elles es poden barrejar i en surten coses molt més interessants. El llenguatge és molt més ric quan les disciplines beuen l'una de l'altra.
"El llenguatge és molt més ric quan les disciplines beuen l'una de l'altra."
— I com són aquestes presentacions?
— Dins del que englobaria la moda, que és el meu territori, hi ha hagut il·lustració, poesia, música, col·laboració amb artistes audiovisuals, cinema... L'Alba Corral, per exemple, em va fer unes projeccions de les il·lustracions que ella fa de forma digital i després vam traduir a la col·lecció. Les il·lustracions que jo faig les hem aplicat a les samarretes que després s'han venut.
— Com creus que la teva formació en arts plàstiques ha influenciat la teva concepció de la moda?
— Crec que estudiar Belles Arts ha influït sobretot per aquest conceptualisme. Perquè hi hagi un missatge, un concepte, i que la roba ens serveixi com una eina més, com el fang per a l'escultor, per construir. També diria que el meu vessant de ballarina m'ha servit per conèixer el cos.
"Que la roba ens serveixi com una eina més, com el fang per a l'escultor."
— Com definiries el teu estil a l'hora de dissenyar?
És una modernitat que prioritza els detalls, la qualitat, però també aquest anar més enllà, experimentar amb les formes. El patronatge té molta importància, la qualitat del teixit, el material, i després aquesta essència que no sé què és el que hi poso jo, però que la gent em reconeix. És una veu pròpia, però no et sabrien explicar exactament quina veu és.
— En els teus dissenys apostes per desestructurar la silueta, posant-hi capes i volums. Per què vas fer aquesta aposta?
— Al principi hi posava molt de volum, però ara diria que he anat traient. Estic buscant minimalisme, però sense renunciar a l'experimentació. Amb volum, però sense abusar. Tot són èpoques...
— D'on creus que beu el teu estil? Tens alguna influència que t t'hagi marcat?
— Quan vaig acabar Belles Arts i vaig començar a fer disseny de la indumentària a La Llotja, allà vaig descobrir els belgues i els japonesos. Va ser un gran descobriment; per a mi eren equiparables amb Marcel Duchamp o amb tots els artistes del conceptualisme que m'agradaven en el món de l'art. Vaig dir: «Ostres, aquí en la moda també són artistes». El que passa és que la disciplina és diferent. Però les meves influències més directes són Rei Kawakubo, que en volums i en formes és l'arquitecta de la moda, i després Martin Margiela, que per a mi seria el Marcel Duchamp, el conceptualista de la moda.
— La moda avui dia està obsessionada amb un tipus de cos molt concret i irreal. Com veus aquesta obsessió i com intentes donar espai a altres cossos quan dissenyes?
— Crec que justament estem en un moment en què s'està donant més espai. Hi ha més varietat de cossos a les passarel·les, a la publicitat, les marques estan apostant per aquesta diversitat de color de pell, de formes... Crec que és un moment en què podem estar bastant satisfets de tot el que s'ha anat lluitant fins ara.
De totes formes, els cànons de bellesa sempre han existit; busquen això perquè tots tenim al cap un cànon que volem seguir. I lluitar contra això és impossible i et diria que té molt més a veure amb com som com a societat. Si a la nostra societat tenim aquesta diversitat, a la moda es veurà; si no hi és, la moda no ho reflecteix, perquè al final la moda és un reflex de qui som nosaltres. No tot ho marca la moda; nosaltres tenim més importància i més veu del que ens pensem.
"No tot ho marca la moda; nosaltres tenim més importància i més veu del que ens pensem"
— Però avui dia sembla que torna a estar de moda la primor extrema...
— És cert que constantment és una lluita per no crear estereotips, tot i que som nosaltres els que els busquem. I quan ja s'han creat o ens en cansem, d'una forma o de l'altra busquem la contrària.
— Tu en aquests anys que portes a la moda, què has anat veient?
— Als 90, aquelles models eren esquelètiques, pals..., una moda on la dona era molt masculina en el fons, però femenina quant a formes. Després hem passat a les corbes, a l'exuberància, volums, i ara sembla que retornem una mica cap a l'altre extrem. Però és com som nosaltres al final, és una balança constant.
— I qui creus que marca aquestes tendències? Si no les marca la moda, qui creus que ho fa?
— La societat. Perquè quan ja hem aconseguit una cosa, busquem la contrària. És una mica com la política: passem d'un extrem a l'altre.
— I mirant la moda d'ara mateix, quina és la tendència de la indústria amb la qual menys connectes?
— Clarament, diria que la fast fashion, la que tracta l'ofici com si fos un producte buit i purament estètic. Per a mi la moda ha de ser altres coses. Tampoc té per què ser exclusiva ni de les elits, però sí que ha de ser per a la gent que té un cert interès a donar-li importància a allò que es posa sobre el cos i que parla d'ella. Perquè la roba al final parla d'un mateix i de la imatge que vols donar als altres; diu molt més del que ens pensem.
"La roba al final parla d'un mateix i de la imatge que vols donar als altres; diu molt més del que ens pensem"
— Què opines de Shein?
— Ens hem de plantejar quins valors estem donant a les noves generacions, què està passant. I no només això: la moda a vegades és un reflex de moltes coses que venen de més endins. És per a plantejar-s'ho.
— La moda com a comunicació?
— Totalment. I és un mirall de què som com a societat. Ho ha sigut sempre al llarg de la història. Quan hi ha hagut èpoques austeres, la moda ha sigut austera. Quan hi ha hagut èpoques molt més frívoles, és quan la moda ha sigut més frívola i més passada de voltes. Parla molt de com som com a societat, van molt lligades.
"La moda és un mirall de què som com a societat"
— I ara que tothom parla de sostenibilitat, com es lluita contra el «comprar i llençar» des del disseny d'autor?
— La sostenibilitat també és una trampa. És la moda d'ara. Però sostenible no n'hi ha res. Hauríem de deixar de consumir, i això no passarà. Llavors pot ser més sostenible o menys sostenible. Sí que és cert que amb això del Vinted (la gent que s'intercanvia la roba) sembla que hauria de ser més sostenible, però al final sempre ens passem de voltes i ho acabem espatllant. Perquè la gent es posa dos cops aquell jersei i en vol un altre, i a aquell mateix jersei no és que li hagis donat més vida, sinó que el canvies de persona; si abans se'l posava 20 vegades una persona, ara el que fem és moure el transport constantment, i això tampoc és sostenible. Crec que hauríem de valorar més la roba; tenir la sensibilitat de comprar una peça que potser costa una mica més, però te l'estimes, la cuides i no necessites comprar tant.
"Sostenible no n'hi ha res. Hauríem de deixar de consumir, i això no passarà"
— I amb tanta roba vella i residus com acumulem, quin paper té la indústria de la moda a l'hora de frenar aquest ritme?
— Crec que al final hi ha d'haver lleis, perquè si no n'hi ha és impossible. Els petits podem anar dient que fem una producció responsable, però és impossible lluitar contra un mercat tan salvatge. Si els governs no marquen les pautes, és impossible. I donar-li la responsabilitat al consumidor em sembla injust, perquè es juga amb el consumidor mitjançant la publicitat i missatges subliminars que et venen una felicitat vestida de producte. Crec que els governs són els que haurien de regular el mercat.
— Als teus inicis la moda tenia un altre ritme. T'agrada més el sector d'abans o trobes coses interessants en el panorama actual?
— Crec que des que vaig començar el ritme ha anat augmentant a una velocitat molt heavy, i estem arribant a un punt que estem saturats. La gent no sap si veu precol·leccions o col·leccions. I el fet que el luxe també hagi baixat les facturacions indica que alguna cosa està passant, i hauríem d'aprendre a frenar i anar a un ritme més a poc a poc. Ja fa un parell d'anys que ho veig: tornem a fer les coses bé, a donar importància als petits detalls i no a produir i produir col·leccions una darrere l'altra que ja no saps ni què has vist. Crec que la globalització en aquest aspecte ens està col·lapsant.
"Hauríem d'aprendre a frenar i anar a un ritme més a poc a poc"
— Entenc que aquesta urgència d'anar de pressa ve supeditada per les xarxes socials.
— Totalment. És tot immediat. Quan una col·lecció es presenta la gent la vol ja, però s'ha de produir, no s'entrega de seguida. Abans eren les revistes les que anaven a les desfilades, i la premsa feia les fotografies i no les ensenyava fins que la roba no arribava a les botigues.
Ara és tot molt ràpid. Per això al final tot és més imatge de marca, hi ha més celebrities a les desfilades, es competeix... La roba ha perdut el significat i el valor; compta més quines actrius la porten o qui la ven a les xarxes. Jo espero que això pari i tornem enrere, perquè crec sempre en aquest balanç: quan arribem a l'extrem, tornem a l'altre. I així, constantment.
"La roba ha perdut el significat i el valor; compta més quines actrius la porten o qui la ven a les xarxes"
— Com creus que les xarxes socials influencien el sector de la moda?
— De manera absoluta. De fet, les desfilades a París han canviat: tot està fet i dissenyat per a les xarxes socials.
— Tu treballes amb alguna persona influencer o de lifestyle?
— No. Soc bastant anti. M'encanta la gent que vesteix la meva roba i que la valora. També segueix a alguna persona per xarxes, però sempre m'agrada que sigui algú a qui puc admirar o que m'aporta alguna cosa. El concepte de vestir per vestir o per ensenyar looks només per pura estètica no l'entenc.
— Més d'un cop t'han relacionat amb l'estètica belga o la japonesa, que sol ser més intel·lectual i menys d'aparador. T'has sentit mai una mica rara dins el panorama de la moda d'aquí?
— Quan vaig començar va ser una mica una sorpresa, i això em va jugar a favor, crec. Hi havia molt poca cultura aquí de tot el que estava passant a fora de forma més alternativa. Va ser un embrió del qual va venir molta moda després. Estar una mica a la perifèria ja m'està bé: jo vaig al públic que vaig, no pretenc arribar a les grans masses, i no per elitisme, sinó perquè faig el que faig i arriba a qui arriba. M'ho he pogut muntar bé, arribo a la gent a qui he d'arribar i puc fer el que vull.
— I com fas el màrqueting, avui dia?
— Et diria que és molt de boca a orella i de petit format. A vegades no cal fer molt de soroll. Si tu vols crear una gran empresa amb molts treballadors, sí, però jo crec molt en les petites empreses i que hi hagi lloc per a tothom, amb moltes veus diferents abans que poques i molt grans. Amb la globalització tots acaben fent el mateix i acabem saturats. M'estimo més mantenir la personalitat i tenir una veu petita, però autèntica.
"M'estimo més mantenir la personalitat i tenir una veu petita, però autèntica"
— Has fet coses molt íntimes, com dibuixar dolor o desig directament sobre la tela a Cadaqués, i alhora has vestit l'Orfeó Català o la Copa Amèrica. Com es fa per no perdre la teva actitud quan treballes amb grans institucions?
— Quan he treballat amb grans institucions m'han vingut a buscar a mi perquè els hi agrada el meu estil. Lògicament, t'adaptes a les necessitats de cada espectacle, però buscaven la meva essència, per tant, no hi he trobat dificultat. Ha sigut més complicat en el cas de l'Orfeó, que eren 400 cantaires, amb molts cossos i molts gustos... Va ser un repte molt gran, però molt satisfactori.
— També has utilitzat les teves desfilades per qüestionar el poder o la jerarquia. Has sentit mai que a algú del sector li incomodava el teu missatge?
— Si li incomodava a algú, m'és igual. Al contrari, a vegades faig coses justament per sacsejar. Si algú se sent al·ludit, serà per alguna cosa.
"A vegades faig coses justament per sacsejar. Si algú se sent al·ludit, serà per alguna cosa"
— A la col·lecció Descorsetant parlaves de l'opressió física de les cotilles, però també de la social. Quines són les cotilles invisibles que ens posa la societat d'avui dia?
— Estem en un moment en què claudiquem pensant que som lliures, i això és el pitjor. Moltes vegades veig com ens manipulen inconscientment i a sobre pensem que no.
— Com creus que es relaciona el món de la moda amb la societat?
— És un mirall, encara que hi hagi gent que digui: «A mi la moda no m'interessa, jo soc antimoda». Tal com et vesteixes i et posiciones com a antimoda, ja t'estàs posicionant. Perquè vestir-nos ens vestim, i és la imatge que donem. I no només amb la roba, sinó amb la manera de moure't, de parlar, de posar-te els cabells... Comuniques sobre tu mateix, sobre la societat i sobre tu com a individu.
"Estem en un moment en què claudiquem pensant que som lliures, i això és el pitjor"
— Com veus el futur de la moda?
— No vull pensar-hi massa ni ser derrotista. A vegades penso que portar les coses al límit fa ressorgir les essències: la creativitat, l'artesania, les coses úniques, el valor. Pot ser que ens vingui a favor o pot ser que no.
— La IA ha entrat en el món de la moda?
— En el meu cas no, però és fàcil que hi entri. Segurament en coses molt més funcionals ja hi és: amb patronatges, disseny digital, fer híbrids o anàlisi de tendències. Però són bases de dades. El creador original i autèntic té recorregut per a un llarg temps. El disseny digital pot ser una eina ben utilitzada, com ho van ser altres tècniques. Dependrà de com la fem servir.
— Què creus que es veurà a la 080? Quines seran les tendències?
— Crec que la 080 a Barcelona és bastant eclèctica. Hi conviuen marques consolidades amb gent jove que comença. Quan vaig començar a la Gaudí m'agradava molt que hi hagués en Toni Miró, l'Armand Basi, en Victorio & Lucchino... Estar al costat d'ells quan estàs començant és el que et dona l'oportunitat de fer-te un nom. Aquest matrimoni entre noves veus i consolidades és el que ha de ser.
— Amb què et quedes de la moda actual?
— Connecto amb el fet que la moda sigui una eina més per a pensar. Al final també és pensament i creació, i em quedo amb els dissenyadors que l'entenen d'aquesta manera.
"Connecto amb el fet que la moda sigui una eina més per a pensar"
— Hi ha sinergies entre els dissenyadors d'autor?
— Poques. En la meva època, amb en Josep Abril o la Míriam Ponsa fèiem molta pinya. Molta gent amb molt de talent ho ha hagut de deixar perquè el mercat és difícil i mantenir el vessant creatiu i el comercial alhora és complicat.
— T'has plantejat alguna vegada deixar-ho?
— Ho vaig pensar, sí. Al principi treballava a Milà i anava i venia, i això em va permetre aguantar els inicis, que són molt durs. Als estudiants els dic sempre que vagin a treballar fora per a altres abans de muntar el seu projecte, per tenir una estabilitat financera que els permeti arriscar. Ara ja fa temps que no penso a deixar-ho. També intento fer coses diferents: només la moda m'ofega. Vaig fer una exposició a Cadaqués, ara estic fent cursos de narrativa a l'Ateneu; tot es retroalimenta.
— I com va anar l'exposició a Cadaqués?
Vaig fer una exposició a la Galeria H2O i d'allà va sorgir adaptar-la per a Cadaqués. Es deia El desig simplificat en una llàgrima. És una frase adaptada de la Clarice Lispector. Ella diu que el dolor és cansat i una llàgrima el simplifica; jo ho vaig adaptar a «el desig simplificat en una llàgrima».
"La moda és una indústria; no és art"
— I ja per a acabar: què és la moda per tu?
— Jo sempre dic que la moda és una indústria; no és art. Però com en tota indústria macro, en les perifèries poden sorgir coses originals, artístiques i creatives. Jo em situo en aquesta escletxa.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
