D’entrada, repeteixo que per mi la Plaça Catalunya hauria de ser una mena de parc. Zero cotxes, hiperilla, tota adaptada als vianants i plena d’arbres i d’herba (llevat del cercle central i els accessos): recuperar, en definitiva, la seva funció de plaça on transitar i on aplegar-se. Un lloc on fer la tertúlia en les terrasses, on quedar, on celebrar esdeveniments que no siguin blocs i tendals anunciant l’enèsim “Gran Premio F1 Barcelona-Catalunya” o altres horterades. Un cop puntualitzat això, no es tracta de treure-li res d’allò que ja té sinó, ben al contrari, de complementar el seu patrimoni escultòric (de valor no menor) amb un entorn veritablement amable. Fer que connecti de debò Rambla i Passeig de Gràcia, en lloc de fer de mur estrafolari al bell mig. Però en fi: qui pugui fer, que faci.
Com que per la plaça hi passem de pressa (per agafar el metro, per arribar a una reunió, per trobar-nos amb algú al Zurich), no ens aturem a mirar aquest gran vestíbul que uneix la ciutat antiga amb l’Eixample (la infantil sanefa salvada pel Modernisme), i que per tant corona el cor de la ciutat (com pretenia el Pla Rovira, a diferència del Pla Cerdà, que encara apunta absurdament a la Plaça de les Glòries). I com que hi passem de pressa, ens en perdem moltes coses, entre d’altres un dels conjunts escultòrics més importants de la ciutat. Un autèntic museu a l’aire lliure.
Quan Barcelona es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929 i volia exhibir-se al món com una metròpoli moderna, elegant i culturalment ambiciosa, es va convocar un concurs per decorar la plaça amb un gran conjunt escultòric. Hi van participar alguns dels millors artistes catalans del moment i el resultat van ser vint-i-vuit escultures repartides per tot el perímetre, un repertori simbòlic destinat a explicar què era Barcelona i què aspirava a ser.
Moltes d’aquestes figures representen, al cap i a la fi, Catalunya mateixa. Barcelona, de Marès (dona nua dalt d’un cavall rabassut i enarborant un vaixell); Girona, de Parera (ramaderia i agricultura); i Lleida, de Borrell (poc simbolisme, tres dones i dos infants) i Tarragona (amb referències vinícoles, s'encarregà fora de concurs a Jaume Otero), apareixen totes elles convertides en personatges majoritàriament femenins, solemnes, entre noucentistes i neoclàssics. La ciutat es projectava així com la capital d’un país, és a dir orgullosa de les seves arrels, i no avergonyint-se’n com ara.
Altres escultures parlen del treball i del progrés. Hi trobem al·legories de la saviesa, de l’esforç humà, de la navegació (d’Eusebi Arnau, que també hi va posar l’escultura Montserrat amb Moreneta en miniatura inclosa), de la producció i de la modernitat. És una Barcelona clarament noucentista, que volia allunyar-se dels suposats “excessos” del Modernisme i reivindicar l’ordre, la mesura i una certa idea mediterrània de l’harmonia. Hi van intervenir artistes de primera línia: Josep Clarà hi va deixar obres de gran serenitat com La Joventut vora la font d’aigua, o la famosa Deessa que dona l’esquena i el cul al monument a Macià; Josep Llimona hi va aportar la seva elegància característica (per exemple amb El Forjador, Figura Femenina); Pau Gargallo hi va introduir una modernitat subtil (Pastor de l’àliga); i altres mestres com Frederic Marès (Emporion), Jaume Otero (L’Esperit Popular), Jaume Duran (Montseny), Josep Viladomat (Dona amb nen i flabiol) o els germans Oslé van completar l’extraordinari conjunt. La no construcció del templet superior previst inicialment va provocar que al maig de 1929 vuit de les setze escultures previstes per a aquest espai finalment es col·loquessin en altres indrets de la ciutat.
Em consta que els americans que passen per la plaça se sorprenen de veure-hi tant de nu: com que ells no viuen mediterràniament, no han heretat aquest higiènic costum grecoromà i per tant guarden els nus sempre dins dels museus. Però tot i això val a dir que entre novembre i desembre de 1928 diverses associacions religioses i de pares de família van llançar una campanya moralitzant en contra de l'excés de nus al conjunt, que per sort no va prosperar. Diverses associacions artístiques, incloent-hi un grup de dames catòliques, van considerar “ridícul considerar el nu a l'art com a obra obscena” i per tant les figures van romandre (malgrat la retirada de La deessa de Clarà per uns mesos). El cas de La deessa s’entén una mica: no està més nua que les altres però, de tan extremadament sensual que és, arriba a semblar-ho.
Per tant si hi passegem sense pressa, com correspondria a una plaça major, hi descobrirem un catàleg riquíssim. Dones que personifiquen rius, terres i virtuts; figures masculines que simbolitzen la força, el treball o la joventut; composicions que semblen sorgides d'un manual de mitologia contemporània. Finalment hi ha el monument a Francesc Macià, inaugurat el 1991 i obra de Josep Maria Subirachs. A mi en el seu moment em va costar, per la seva ruptura deliberada amb l'estètica clàssica de la resta del conjunt (una escala invertida, austera i moderna, que simbolitza un país en construcció i un projecte sempre inacabat). Finalment, però, he indultat aquesta obra de Subirachs com també he indultat la façana de la Passió: com a mínim, no cau en la temptació de l’abstracció, sempre perillosa, que envoltava la seva època.
Estàtues que ningú no mira, però que sens dubte ens miren, o més aviat diria que esperen. Tinc la confiança que algun dia algú tingui la gran idea de salvar la plaça de la seva dependència del trànsit rodat (així com de la insultant preponderància estètica ---per dir-ho d’alguna manera--- d’El Corte Inglés) i ens torni la nostra plaça major. És viable, ens ho mereixem i li ho devem a la ciutat. Al nexe entre la ciutat medieval i la ciutat industrial. Al cor que qualsevol visitant ,vingui d’on vingui, o qualsevol tieta aficionada a les telenovel·les catalanes, encara es pregunta on és.
