D’un lustre ençà, les plataformes penquen de valent per amorrar la generació Z a la petita pantalla. Això es veu a les sèries de tele i espais d’influencers (la majoria d’aquests, altament risibles i vomitius) amb què TV3 promou la jovenalla nacional i també, pel que fa can ianqui, a una narrativa més interessant que s’agrada conjugant la mandanga del no future.
El producte més paradigmàtic d’això darrer és la sèrie Industry, història d’un grup de joves aspirants a inversors de banca que només pot descobrir alguna cosa semblant a l’amor i la transcendència a base d’exercitar la crueltat. En certa forma, la sèrie culmina l’ètica del capitalisme que, a obres mestre com Mad Men, encara guardava el glamur del dandisme, però que ara exposa obertament uns arquetips els quals, vinguin o no de bona família, només són acceptats per la indústria si es presten a la dissort (nota important; fixeu-vos com un dels personatges secundaris del show, la gràcil Kiernan Shipka, ha passat de ser l’adorable filleta mona de can Draper a secretària-proxeneta de jovencelles).
Els americans són gent astuciosa i han encarregat productes com Industry a Mickey Dona i Konrad Kay, antics financers de la generació millennial reinventats a guionistes que coneixen prou bé el món de les corbates londinenques. Tot i això, l’obra no deixa de caure en els tòpics boomers que associem al jovent, descrivint una plèiade estovada sense cap mena d’ètica que només és capaç d’oblidar momentàniament els daddy issues amb altes dosis de fica-treu i cocaïna. Així passa amb la seva protagonista, Harper Stern, una jove –de fet, una actriu amb un físic demolidor pels pedòfils com és Myha’la- que ha acabat a l’empresa d’inversió Pierpoint a base de falsificar el seu títol universitari i d’assassinar (laboralment) algun dels seus companys. No obstant els tòpics, Industry acaba passant bé perquè descriu un estadi del capitalisme on la psicologia dels mermats afecta per igual la massa i les elits o, dit d’una altra forma, on fins i tot gent com Musk i Altman ho poden acabar dilapidant quasi tot perquè no saben gestionar llurs tares passionals.
Aquesta aparent complexitat d’anàlisi present s’estrafà encara més a l’arxifamosa Euphoria de Sam Levinson, una sèrie que comença amb certa gràcia, capgirant la vida idíl·lica dels instituts suburbials americans dels anys noranta (penseu en coses com Saved by the Bell, que ara fotrien quasi vergonya) a base de regalar l’ego de gent criada en allò que anomenàvem la classe mitjana mitjançant el retrat d’una generació permanentment dopada a la qual només s’ofereix el privilegi de gestionar creativament el fracàs. Aquest és un producte amb certa mala llet, atès que la seva protagonista, l’excelsa actriu Zendaya, fou una nena criada als núvols del Disney Channel que aquí exerceix de drogata que té la fortuna d’acabar sobrevivint (i, spoiler alert, palmant!) mercès al tràfec d’estupefaents. Cal imputar a l’autor d’Euphoria una sobredosi de mirada masculina, car després de sexualitzar-nos Sydney Sweeney ad nauseam, a la dissortada Cassie ens l’acaben casant amb un cafre arruïnat de fireta a qui només pot intentar salvar mercès al seu excels pitram.
"Industry i Euphoria fracassen en la descripció de la generació Z, no només perquè es passin de voltes en la seva degradació"
El sotabosc moral de tot això resulta ben clar; no només ens trobem davant d’una regurgitació escumosa del precepte capitalista de la lluita per sobreviure encara que sigui al preu d’acabar prostituït, sinó també a la conclusió fatal que hom només pot trobar la pau a base d’ordir el seu propi col·lapse (el col·lega Eudald Espluga xerra de tot això en un bon llibre que comunisteja una mica, Imaginar la fi, publicat a Raig Verd fa ben poc). Jo podria compartir la desgràcia d’una generació que, en certa manera, va perduda pel món perquè viu alienada de qualsevol arrel. Però diria que caure en la filigrana argumental de carregar la responsabilitat d’aquesta vida líquida a la gent jove, sense parar esment a la cultura que els han regalat les generacions anteriors, és una fraudulenta mala passada. Industry i Euphoria fracassen en la descripció de la generació Z, no només perquè es passin de voltes en la seva degradació, sinó sobretot perquè es renten les mans a base de caure en allò que més critiquen als púbers; crear una indústria de l’eufòria sense autors ni cap causa.