L’Ariadna Arnés és fotògrafa, o més aviat ho era: ara es dedica sobretot a allò que ella anomena “ficciografies”, és a dir imatges generades per IA amb aparença fotogràfica i contingut imaginat. Com que li agrada viure "dalinianament", com penjant d’un fil entre la realitat i la ficció, allò possible i allò impossible, troba el punt mig en allò improbable i s’hi troba creativament a gust.
En aquest cas, ha estat convidada pel Centre Excursionista de Catalunya per desenvolupar imatges generades per IA a partir del seu vastíssim arxiu fotogràfic. El resultat, en femení, és d’una improbabilitat present i tangible: dones icòniques, de vegades quotidianes, de vegades mitològiques, que protagonitzen escenes oníriques amb el paisatge natural (o esportiu) de fons. Una nova realitat creada, interpretada, passada per la rentadora (o el sorollós) rentaplats d’aquesta nostra pionera de la disciplina gràfica digital. Darrera de l’artificialitat de la IA, de vegades hi ha la intel·ligència.
L’exposició és altament recomanable, penjada a les parets de la recepció d’aquest històric edifici remodelat per Lluís Domènech i Montaner i on , abans que les columnes del Temple d’August s’exposessin en un pati amb vitrines que resen “Pàtria, Llibertat i Fe”, penetraven dins la sala d’actes del Centre i eren popularment anomenades “El Miracle”.
De la mateixa manera que els homes de la Renaixença i del Modernisme van adaptar el passat romà a les necessitats modernes del moment, tot enllaçant les columnes amb el present i amb el futur en lloc de tenir-les engabiades en una sala privada, Ariadna Arnés recull la foto d’una tennista al Lawn-Tennis Club Barcelona (que encara no era reial ni res) i la fa esdevenir una dona sense cara però amb un elegant conjunt d’estiu que transporta, improbablement, un ou ferrat en una paella/raqueta. De la mateixa manera, amb aquest vertigen existencial d’Arnés, la noia que es llença a l’aigua fa un segle en un trampolí ara és una dona que no s’acaba de llençar però que alhora ja s’ha llençat, vestida i amb els cabells ventats cap endavant, com si el veritable salt fos sempre espiritual i mai simplement recreatiu.
Aquest aguantar-se d’un fil es manté durant tota l’exposició, juntament amb el constant recurs de l’autora pel núvol al cap o als cabells (com en l’excursionista a Sant Maurici) o la invitació al canvi de perspectiva (com el mar i cel transformat en cel i mar, és a dir invertits, durant l’escena de la dona amb para-sol vermell). Les dones d’Arnés vesteixen sempre bé, son pures i immaculades, venen dels anys cinquanta i de les primeres televisions en color, o bé desenvolupen una natural (i antinatural) cua de sirena quan es tracta de banyar-se a la Barceloneta. Fins i tot Aurora Bertrana mereix una interpretació, en la fotografia d’ella presa a les platges del Garraf, i que Arnés transforma en un rostre esborrat seguint el traç lineal de l’horitzó i de la costa.
“Escletxes de possibilitat”, en diu, de tot això, la reconeguda fotògrafa. Somni, desig, possibilitat, dimensió paral·lela, deriva d’un relat realista i alhora surrealista. Un pont entre memòria i ficció, entre la història i el que hauria pogut ser la història. Dones esquiadores, noies en trineu agermanades per les trenes, les muntanyes d’Aigüestortes transformades en falda d’una dona amb l’inevitable núvol al cap (i si no, per anar més lluny, una tortuga al cap en allò que havia estat un barret asiàtic).
Una exposició que, sense líquid de revelat, ens revela el veritable missatge del retratista: no és la realitat, és l’ull. No és el diafragma o el botó de la càmera, és la retina. No és la tècnica, és l’amor, que és d’on ve la imaginació amb l’objectiu imprescindible de superar al realitat. No, la realitat mai no superarà la ficció. Per això la vam inventar, precisament, la ficció: per superar-nos i per proposar-nos altres camins probables.