[dropcap letter=”S”]

egurament, a la majoria de gent de fora dels EUA, el més proper que els sona a futbol americà és l’últim i milionari anunci de Pepsi, Budweisser o Audi per a la Superbowl, la indeleble polèmica del nipplegate, quan Justin Timberlake va arrencar una part del vestit de Janet Jackson deixant-li a l’aire un mugró, o simplement una imatge impactant d’un jugador placant-ne amb violència un altre una i mil vegades repetida amb alentiment en algun programa de zàping esportiu.

Però més enllà de rècords, moments icònics o polèmiques, el futbol americà i la seva lliga de futbol professional, la National Football League (NFL), també és el negoci esportiu més important del món. Es tracta d’una competició que tan sols dura cinc mesos, de setembre a gener, i que malgrat els seus evidents esforços per globalitzar-se únicament interessa als EUA. I, tot i així, l’any passat va generar un rècord d’ingressos de 13.300 milions de dòlars i cada una de les 32 franquícies o equips té un valor mitjà de 2.522 milions de dòlars, segons Forbes. Per fer-se una idea, aquesta xifra d’ingressos és molt superior a la seva perseguidora en el rànquing, la Major League Baseball (MLB), amb 9.500 milions de dòlars anuals. I queda a anys llum de les principals lligues de futbol, si es compara amb els 4.865 milions de dòlars de la Premier League anglesa o els 2.048 milions de dòlars de LaLiga.

Des del punt de vista econòmic, l’apel·latiu d’esport rei amb què s’associa el nostre futbol a tot el globus hauria de ser atorgat al futbol americà, més encara en comprovar que entre els 10 clubs esportius de més valor Forbes situa quatre franquícies de l’NFL, inclosos els Dallas Cowboys, que lideren la classificació amb un valor de 4.200 milions de dòlars. S’ha de destacar que tres clubs de futbol, Manchester United, FC Barcelona i Reial Madrid, es compten entre els cinc primers amb un valor al voltant dels 3.600 milions de dòlars, però, com a lliga, cap no s’atansa ni de lluny als números que fan anar els 32 amos de les 32 franquícies que posseeixen i dirigeixen l’NFL.

Comprovant el valor dels principals equips de futbol europeus, potser es podria especular amb una gran lliga privada de clubs a nivell continental que pogués equiparar-se a aquesta gallina esportiva dels ous d’or, però la realitat és que l’actual Lliga de Campions organitzada per la UEFA a penes genera la meitat d’ingressos que l’NFL. De fet, el periodista de l’ESPN Gabriele Marcotti especula en un excel·lent article amb aquesta hipòtesi i enumera una gran quantitat de raons per les quals, amb el format actual de la Lliga de Campions, el futbol europeu mai no podrà arribar a somiar igualar les xifres del futbol americà en un cara a cara entre les seves dues grans lligues. Entre aquestes destaquen el menor nombre de partits i la durada més curta (per la qual cosa hi ha menys espai per a publicitat televisiva), una audiència menys compacta i més heterogènia i la sensació que aquí, passi el que passi, sempre acaben guanyant els mateixos.

Aquesta és precisament una de les claus per les quals l’NFL és un plat tan apetitós per a tota mena d’inversions, per la capacitat que té de generar un relat que enganxa molt més enllà del simple esport. Com resa el títol de la famosa pel·lícula d’Oliver Stone i Al Pacino, Any Given Sunday (Un diumenge qualsevol), tot pot succeir en un camp de futbol americà.

Aquest és un llistat de les 10 coses que fan d’aquest esport i la seva lliga una cosa tan única i rendible i que el nostre futbol hauria de començar a considerar si vol competir al mateix nivell.

1. Topall salarial o Salary cap. Això que un diumenge qualsevol tot pot passar, és molt més que una frase bonica. L’NFL és una competició privada en la qual tots els contendents tenen el mateix pressupost, estan obligats a gastar la mateixa quantitat en els salaris dels jugadors i els traspassos no es fan amb diners pel mig, sinó que la moneda de canvi són altres jugadors o futures eleccions d’atletes universitaris. Qualsevol pot guanyar qualsevol, la gran majoria de partits són igualats i es decideixen en els últims segons i a l’inici de la temporada el ventall de pretendents al títol és enorme. En definitiva, és una competició molt més justa i tots els aficionats tenen somnis legítims de glòria.
2. Draft. Les plantilles són enormes, les componen 53 jugadors oficials. L’origen de la gran majoria és l’NCAAF, la lliga universitària, i cada any els equips es reparteixen els millors prospectes en set rondes en les quals cada franquícia escull un jugador per ronda. Aquest és el procés conegut com a draft, que durant els mesos de posttemporada serveix per mantenir viva la flama de la competició analitzant el potencial dels nois de les millors universitats. Tot i així, la gran quantitat de jugadors necessaris i la durada mitjana tan curta d’aquests a la lliga (tres anys) fan que molts professionals arribin a la lliga sense haver estat escollits i com a autèntics desconeguts, cosa que dóna lloc a tota mena d’històries de superació personal increïbles. A tall d’exemple, l’indiscutible millor jugador de tots els temps, Tom Brady, quarterback dels New England Patriots, va ser escollit en sisena ronda, al lloc 199 del draft de la seva promoció.
3. Tot està quantificat. Tot el que passa al voltant d’aquesta lliga es mesura i es posa en un rànquing o en un gràfic. Les plantilles es divideixen en tres grans blocs: jugadors ofensius, defensius i d’equips especials i tots són especialistes absoluts. És a dir, l’atac d’un equip tan sols juga contra la defensa de l’altre. Els llibres de jugades i estratègies compten amb milers de pàgines i abans de decidir cada jugada es tenen en compte tots els factors imaginables. Això obliga a mesurar velocitat, distància, efectivitat i desenes de variants més per a cada posició del camp i per a cada jugada en concret. I per complex que sembli, a l’aficionat mitjà li encanta endinsar-se en aquesta partida d’escacs que suposen cada snap o jugada i tenir el màxim de dades a l’abast per gaudir del joc en tota la seva profunditat.
4. Se sent tot. Aquesta és una de les coses més ridícules quan un compara el futbol americà amb el futbol europeu. Per a nosaltres, s’ha convertit en habitual veure com els professionals es tapen la boca quan parlen al camp perquè no se sàpiga el que diuen o com els clubs s’han bunqueritzat per limitar i controlar l’accés de la informació a l’aficionat. Doncs bé, l’NFL és el pol oposat. Durant els partits es pot escoltar com el quarterback canta les jugades o com l’àrbitre s’adreça al públic a través d’un micròfon per explicar qualsevol penalització o decisió. A més, diversos jugadors o tècnics porten micros mentre juguen i després dels partits es poden veure resums magnífics amb els millors comentaris abans, durant i després del xoc. I, per descomptat, els mateixos clubs difonen els vídeos amb imatges de celebració o frustració des de dins del vestidor, inclòs el discurs final de l’entrenador a l’equip després de cada partit. Realment, l’aficionat se sent molt en el cor del seu equip.
5. Fantasy, un esport paral·lel. Aquest és un concepte que fa anys que es desenvolupa a Europa en esports com el futbol o el bàsquet principalment, però que amb l’NFL ha adquirit un estatus gairebé similar al del mateix esport. El Fantasy és una lliga virtual que en funció de les accions de cada jugador i cada equip reparteix una puntuació. Els aficionats elegeixen els seus jugadors i sumen punts segons el rendiment. Doncs bé, el concepte ha calat tant a l’NFL que les mateixes retransmissions ofereixen les puntuacions dels jugadors per al Fantasy al mateix nivell que el rendiment real en el joc. Tot aficionat juga en una lliga privada contra familiars, amics o companys de feina i l’interès per guanyar la teva competició de Fantasy fa que segueixis al detall des del primer fins a l’últim partit. Existeixen programes esportius i webs dedicats exclusivament al Fantasy i lligues professionals en les quals es mouen grans quantitats de diners, a semblança del que ocorre amb el pòquer online.
6. Ús de la tecnologia. Òbviament, el nivell de modernització a l’NFL és extrem i res es deixa a l’atzar. Els partits, amb les aturades per a publicitat i temps morts, duren gairebé tres hores i cal oferir tots els detalls, totes les petites intrahistòries que ajuden a explicar la gran història de cada matx. El nivell de les retransmissions televisives és espectacular, amb una quantitat de preses i angles increïbles, que són també necessaris per a les decisions arbitrals. Cada anotació o cada canvi de possessió es revisa per vídeo i pot ser anul·lada, mentre que cada equip té opció de demanar revisió de vídeo una vegada per període. El marge d’error és mínim i, quan hi ha equivocacions o decisions injustes, moltes vegades l’escàndol sol desembocar en un canvi ràpid de la reglamentació.
7. Barreja de tradició i negoci. El futbol americà és molt més que un esport als EUA. Fa temps que ha ultrapassat el beisbol com el passatemps nacional i veure un partit per televisió o al camp és una cosa gairebé sagrada. Els horaris permeten gaudir de futbol en família tot el diumenge, amb tandes de partits a les 13 i a les 16 hora local (el mercat asiàtic no decideix quan es juga). Dijous, diumenge i dilluns a la nit es disputa un partit destacat i tots els equips passen obligatòriament per aquests horaris estel·lars almenys una vegada per temporada. Aquelles hores i aquells dies tothom sap el que toca, complir amb la tradició de veure el partit, igual com tothom sap que dissabte no hi ha NFL perquè és el dia per antonomàsia de la competició universitària. Es prioritza l’audiència local, alhora que s’intenta explotar el negoci al màxim obligant les franquícies a construir estadis amb unes condicions obligatòries per a sales vip, restaurants, botigues… O es relocalitzen equips a mercats comercials més interessants. Com a exemple, en els últims dos anys dues franquícies han aterrat a Los Angeles i ben aviat una altra es traslladarà a Las Vegas.
8. Globalització. Està clar que la lliga està pensada per captar i explotar l’interès del públic local. Però això suposa una limitació que l’NFL no està disposada a acceptar. Des de fa anys, els esforços d’expansió són més que evidents. Més enllà de distribuir el senyal a desenes de països i elaborar continguts específics en diversos idiomes, l’NFL ha portat a l’extrem la idea que la millor manera de captar un seguidor és fer-lo viure la mateixa experiència que té el públic local. Per això, la lliga té oficines a Mèxic i la Gran Bretanya, els seus dos principals mercats i on cada any es disputen diversos partits oficials de la competició. La visita dels diferents equips a l’estranger està repartida i equilibrada perquè tots els fans internacionals poden veure tard o d’hora els seus equips i jugadors favorits. L’any que ve, s’estima que es jugaran quatre partits a Londres i un a Ciutat de Mèxic.
9. Un univers audiovisual al voltant. Tanta capacitat de generar notícies, històries i dades necessita un suport comunicatiu molt potent i, òbviament, la lliga tampoc deixa aquesta part de banda. Més enllà de la incomptable quantitat de mitjans de comunicació que cobreixen la competició, l’NFL té la seva pròpia cadena de televisió, anomenada NFL Network, accessible per al gran públic com qualsevol altre canal de pagament. NFL Network s’ocupa de produir tota mena de continguts relacionats amb la competició: resums, tertúlies, anàlisis, partits històrics, etc. A més, ofereix un carrusel en temps real amb el millor dels partits que es juguen simultàniament els diumenges. Juntament amb el canal de TV, existeix NFL Films, que des dels anys 60 produeix documentals i reportatges de qualitat cinematogràfica al voltant de l’univers de la lliga.
10. Creixement sense límits. Tota aquesta barreja d’emocions, somnis, pors i sorpresa és el que ven millor que ningú l’NFL en un relat que monetitza de manera magistral potser per coses com aquesta. En els últims quatre anys, Roger Goodell, comissionat de la lliga i empleat directe dels 32 amos dels 32 equips, ha guanyat 145 milions de dòlars, 65 milions més que el jugador més ben pagat. I quina és la feina de Goodell? Fer que la quantitat que es divideixen els 32 equips sigui cada any més alta. Les franquícies es divideixen a parts iguals els ingressos que l’NFL genera per contractes televisius (la gran peça del pastís), patrocinis, llicències i marxandatge. L’any passat, aquesta quantitat va ser de 7.800 milions de dòlars. I les previsions són que per al 2027 l’NFL sigui capaç de generar 25.000 milions de dòlars, dels quals aproximadament la meitat aniran a les butxaques dels amos de les 32 franquícies. La regla d’or està clara: el que és bo per a l’esport és bo per al negoci. I viceversa.