Quan l’autor d’aquesta sèrie es va trobar en una ocasió amb Gabriel Escarrer, no va poder evitar-ho i es va dirigir a ell directament amb una qüestió curiosa: “tinc una pregunta que potser li sembla una marcianada. Es mantindrà l’heliport a Pedralbes?”. Al CEO i president de Meliá no li va semblar una pregunta gens estranya. Va confirmar que sí, i que continuaria sent l’únic hotel urbà d’Espanya amb un.
Amb aquesta resposta normal a una pregunta marciana arrenca el capítol 30 d’Hotels amb Història i Històries d’Hotels, la sèrie que cada quinze dies publiquem a The New Barcelona Post. El protagonista es diu avui Torre Melina Gran Meliá, un establiment al qual mig Barcelona, i bona part dels seus taxistes, continuarà anomenant “el Juan Carlos” durant força temps. Ens apartem del centre dels últims capítols per anar-nos-en fins a la part alta de la ciutat.
Una masia que no va arribar a veure l’hotel
Abans de l’hotel hi va haver allà una finca de set hectàrees al costat del Reial Club de Polo, i en ella una masia que donava nom a una de les fites de Barcelona amb l’Hospitalet. La seva edat admet debat: la premsa dels 90 la situava al segle XVII i la tradició de l’hotel la remunta al XII. Els promotors, la societat saudita Barcelona Project’s, havien promès rehabilitar la masia com a club de salut i la van enderrocar el desembre de 1991 sense llicència.
La presidenta del districte de les Corts els va posar la multa màxima que podia imposar, 25.000 pessetes, i va explicar que el doctor Radi Shuaibi, representant del capital saudita, l’havia trucat ofès setmanes abans perquè es dubtava de la seva paraula. Els promotors van atribuir la demolició a l’estat dels murs i van prometre reconstruir-la com a seu d’oficines. No va passar així. La multa va pujar a 10 milions de pessetes, encara que la masia només queda en fotos.
Es va salvar el jardí romàntic, 25.000 metres quadrats que són avui un dels grans tresors del complex. Més de trenta anys després, Meliá ha tornat a l’hotel el nom de la casa que les seves obres es van emportar per davant.
Pressa olímpica
Barcelona Project’s volia obrir el maig o juny de 1992. Les obres havien començat el setembre de 1990, després de la polèmica pel pla municipal d’hotels d’aquells temps, i es van frenar un mes per un contenciós amb uns petits fabricants de la zona. Trobar mà d’obra en una ciutat plena de grues va resultar difícil: la inversió va pujar un 40% i va passar de 10.000 a 14.000 milions de pessetes (de 60,1 a 84,1 milions d’euros).
El 19 de juliol de 1992, sis dies abans de la cerimònia d’obertura, els Reis van inaugurar l’hotel, el més gran dels estrenats a la ciutat amb motiu dels Jocs. La Vanguardia titulava l’endemà “Juan Carlos, en el Juan Carlos”. Els van rebre l’alcalde Maragall, autoritats civils i militars, el doctor Radi i Joan Gaspart, president d’Husa, la cadena que el gestionava. Van descobrir una placa, van signar en el llibre d’honor i van recórrer les suites, entre elles la reial, de 500 metres quadrats a l’últim pis. No van dormir allà. Aquesta suite s’havia pensat per a ells, i si pernoctaven a Barcelona ho farien al palau de Pedralbes.
L’hotel encara no estava del tot acabat. L’Arts, l’altre gran hotel que va tenir els Jocs com a excusa per néixer, va obrir també a mitges aquell any, va tancar per completar-se i va tornar a obrir amb totes les seves plantes. Els separa el paisatge: l’Arts mira al mar i el Juan Carlos mirava a la Diagonal, a Pedralbes i al Camp Nou des d’una silueta triangular de façanes facetades.
El nom retia homenatge al cap de l’estat d’aleshores. A Barcelona gairebé ningú va dir mai “Hotel Rey Juan Carlos I”, ni tan sols quan Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias regnava, abans d’abdicar el 2014. Era “el Juan Carlos” a seques. Coses de ser un hotel de Barcelona i no de Madrid? Deixem la pregunta aquí.
Un Xanadú a la Diagonal
Segons el projecte, el hall mesurava 52,5 metres d’altura i estava totalment envidrat. Les plantes d’habitacions s’aboquen al buit central i els ascensors de vidre, pugen i baixen per ell. Ferrater i Cartañà ho van aconseguir lliscant les plantes en un joc de polígons que controlen l’acústica del vestíbul. Aquell hall tenia alguna cosa de Xanadú hoteler, en el millor sentit de la paraula: el de la modernitat dels noranta que deixava bocabadats els qui hi entraven.
Caps d'Estat, un Gorbatxov i un polo
Els Jocs van tenir un repartiment d'allotjaments curiós. El COI i el seu president es van quedar al Princesa Sofía al costat de Nelson Mandela, i es va decidir que els caps d'Estat i els membres de famílies reials que van assistir a la inauguració s'allotjarien al Juan Carlos.
Després d'un estiu gloriós va arribar la ressaca. El 1993 només hi havia 40 habitacions ocupades de mitjana, com van reconèixer els seus responsables. El 1998 l'ocupació ja era del 80%. Entre una xifra i una altra va passar per l'hotel Mikhaïl Gorbatxov, el maig del 1994, que va dormir dues nits a la suite reial. Mig centenar de persones, participants en un congrés, el van rebre amb aplaudiments al hall quan va arribar per sorpresa. Tenia prevista una conferència a la sala d'actes davant de 1 600 persones, amb la infanta Cristina anunciada entre el públic, i un sopar al Círculo Ecuestre del qual va marxar aviat: quan el segon plat va arribar a les taules, el matrimoni Gorbatxov ja pujava la Diagonal en un Mercedes camí de l'hotel.
Aquell mateix any s'hi va allotjar el president argentí Carlos Saúl Menem, que venia de Madrid i va ser rebut a la porta per Maragall, aleshores alcalde. Eren els anys de Pujol a la Generalitat, quan molts mandataris afegien Barcelona a les seves visites oficials a Espanya, que originalment no anaven gaire més enllà de Madrid, cosa menys habitual avui. Menem, gran aficionat al polo, va quedar impressionat amb les vistes a la pista del club veí, la proximitat del qual havia estat determinant perquè el príncep saudita triés la finca. Des d'algunes habitacions es veu el camp de polo, al costat dels jardins, l'estadi olímpic i el Camp Nou.
Darrere de tanta visita il·lustre hi havia un home discret: el metge palestí Radi Mahmud Shuaibi, home de confiança del príncep Turki bin Nasser a Espanya, que va gestionar l'hotel i va presidir diverses associacions palestines a Catalunya. Va morir l'agost del 2025, als 85 anys, i se'l va acomiadar amb un homenatge al mateix Torre Melina.
Mans diferents, deutes llargs
Husa, la cadena de Joan Gaspart, va gestionar l'hotel des de la inauguració. El 1996, la gestió va canviar a Hilton, amb la seva marca Conrad, tot i que a mitjans de la dècada del 2000 va tornar Husa. L'empresa de Joan Gaspart el va gestionar fins a mitjans del 2013 i va entrar en concurs de creditors a principis del 2014. Segons es va publicar, bona part del deute de l'hotel va néixer en aquesta etapa, una herència que va pesar durant anys en els seus comptes.
Després d'Husa es va anunciar l'arribada d'InterContinental, que no va arribar a materialitzar-se, i el 2014 va prendre el relleu Fairmont, una de les marques de luxe del grup Accor, convertint-se en el primer Fairmont d'Espanya. Es van invertir 46 milions, amb un préstec a dotze anys. L'hotel va conservar el “Rey Juan Carlos I” en el nom. Va passar el mateix any en què el monarca va abdicar.
Alonsomania i un heliport
En la primera dècada dels 2000 va arribar l'Alonsomania, i amb ella la Fórmula 1 de Montmeló es va convertir en una febre de masses. El 2007 van volar mil persones al circuit en mig centenar d'helicòpters per veure guanyar Massa. Un any abans, l'hotel havia inaugurat el seu heliport, a la part posterior de l'edifici, davant la seu del RACC. Es va certificar com a instal·lació permanent i va rebre un codi de l'Organització d'Aviació Civil Internacional: LEJC. Les dues últimes lletres, JC, continuen al·ludint al nom que va tenir l'hotel.
El seu ús és puntual i VIP, com el dels heliports entre vinyes dels hotels Marqués de Riscal o Abadía Retuerta. L'empresa BG Helicopters, gestora de l'heliport del circuit Barcelona-Catalunya també opera la instal·lació amb programes aeris a petició. S'hi arriba amb autorització de la propietat i en helicòpters específics. Com va reconèixer Escarrer, continua sent únic entre els hotels urbans del país.
Quatre anys a les fosques
Quan va arribar el covid, el 2020, l'hotel va tancar i ja no va tornar a obrir amb Fairmont. El seu propietari va presentar preconcurs i l'hotel va arribar a posar-se a la venda pel valor simbòlic d'un euro; arrossegava 75 milions de deute. El setembre del 2022, Barcelona Project’s va presentar concurs de creditors, i un jutge va donar la raó a la propietat per rescindir el contracte amb Fairmont. El fons Tyrus Capital va evitar que acabés en liquidació.
Els altres grans hotels de la ciutat van anar reobrint un rere l'altre després de la crisi sanitària. El Juan Carlos va ser l'últim. El gegant de la Diagonal va passar quatre anys amb les persianes abaixades i els jardins buits mentre la ciutat recuperava el pols.
Un rei amb un altre nom
Va reobrir el 24 de gener de 2024 com a Torre Melina Gran Meliá. Va costar 40 milions, va passar de 438 habitacions a 391 i és el primer Gran Meliá de Barcelona. La sonada festa oficial es va celebrar el 5 de setembre als jardins i els taxistes que van portar els primers convidats continuaven anomenant-lo amb el seu anterior nom.
Va ser símbol dels grans temps i d'alguna mala gestió, i avui ho és d'una segona oportunitat: un hotel renovat, amb un jardí que va sobreviure a la masia que li va donar nom i un heliport d'ús moderat que el distingeix de qualsevol altre. L'oferta aeronàutica continua sent, d'alguna manera, una marcianada hotelera en el panorama estatal. I Barcelona, crec, necessitava que la marcianada continués allà.