Avui dia, la Sala Apolo és un dels grans referents de la cultura musical i de l’oci nocturn de la ciutat. I és que, quin barceloní no ha trepitjat mai la seva pista, ja sigui per gaudir d’un concert o per donar-ho tot en una bona sessió de ball? Però pocs saben que, als seus orígens, aquest espai es coneixia com l'Autopark, un parc d’atraccions situat al mateix recinte que comptava amb cotxes de xoc, pistes de patinatge o les Coves del Drac, un tren fantasma que, realment, feia molta por.
Per tant, fa 91 anys que l’espai que avui ocupa la Sala Apolo allotjava aquest parc d’atraccions, tan popular en la seva època. Però quan hi va començar a sonar música? Hem de viatjar una mica més enrere en el temps per situar-nos al 1943, l’any en què l’Apolo es va inaugurar oficialment com a sala de ball, és a dir, fa la no gens menyspreable xifra de 83 anys. Es considera, doncs, que la Sala Apolo és una de les sales de ball més antigues d’Europa.
Parlar de la història de la Sala Apolo és parlar de la història de la nostra ciutat: de com la seva transformació ha anat de la mà de la de Barcelona i ha travessat totes les etapes, des de la República fins a la Guerra Civil, la dictadura i la democràcia.
Un parc d’atraccions al Paral·lel dels anys trenta
Tot va començar a la dècada de 1930. Després de l’Exposició Internacional de 1929, l’oferta d’oci de la ciutat es concentrava a Montjuïc i als afores. Però un empresari català, Josep Vallès Rovira, va tenir una idea revolucionària per a l’època: construir un parc d’atraccions en ple centre urbà i, a més, completament cobert per protegir-lo del mal temps.
Així va ser com, l’any 1935, obria les portes l’Autopark (conegut com a L’Airette durant l’etapa republicana). Estava equipat amb cúpules, passadissos temàtics i atraccions tan conegudes com les Coves del Drac, per on circulava un petit tren envoltat de figures caricaturesques. Tanmateix, aquest primer capítol va durar ben poc: l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, va paralitzar completament l’activitat quan el parc tot just feia un any i mig que havia obert les portes.
La postguerra, la censura i el naixement de la sala de ball
Després de la guerra, l’espai va reobrir les portes l’any 1940 reconvertit en Atracciones Apolo. El règim franquista va imposar la castellanització obligatòria de tota la retolació que no fos en castellà (un procés pel qual també van passar locals veïns com El Molino o el Bataclán), de manera que l’antic Autopark va haver d’adaptar el seu nom i castellanitzar-lo.
Però la censura moral de l’època també va transformar la imatge gràfica del recinte. Les il·lustracions promocionals que mostraven figures femenines van passar per un estricte filtre: als dibuixos de les nimfes se’ls va afegir un vel per cobrir-los el cos, mentre que altres representacions considerades provocadores van ser substituïdes directament per follets amb barret.
Tal com ens explicaven durant la visita de la Sala Apolo, el règim i les autoritats de l’època veien amb recel la Festa Major del Poble-sec perquè els carrers s’omplien de gent d’un barri tradicionalment obrer i llibertari. Per això van impulsar una gran celebració alternativa al Paral·lel, anomenada Festa Major del Paral·lel, amb l’objectiu de mantenir un cert control sobre la població i restar protagonisme a la festa popular del barri.
Va ser en aquest context, l’any 1943, quan els propietaris van inaugurar oficialment la Sala de Ball: les autoritats van obligar tots els teatres de l’avinguda a sumar-se a aquesta programació oficial, que oferia una proposta d’entreteniment molt més controlada.
Durant la dècada dels cinquanta, l’Apolo es va convertir en un punt de trobada molt popular entre els barcelonins. D’una banda, l’orquestra liderada per Florentino Bou posava banda sonora a les tardes de ball i es va consolidar com una de les formacions més populars d’Europa. De l’altra, els passadissos del recinte exhibien autòmats mecànics arribats de diversos punts del continent, juntament amb atraccions còmiques com la Casa de la Risa.
La dada més curiosa d’aquells anys es va viure a la pista de patinatge sobre rodes situada a la cantonada amb el carrer Nou de la Rambla. Va ser construïda amb les mides reglamentàries de la Federació Catalana de Patinatge i es va inaugurar oficialment el setembre de 1951 amb la tradicional benedicció eclesiàstica i un torneig entre el Barça, l’Espanyol i el Petit Club. Aquell espai va donar peu a la creació de l’Apolo Patín Club, una entitat que va arribar a competir durant sis temporades a la Primera Divisió d’hoquei sobre patins.
El naixement d’un nou Apolo
Amb l’arribada dels anys setanta i vuitanta, els hàbits de consum van canviar per complet. El públic va deixar d’anar a les sales de ball tradicionals amb orquestra en directe i l’Apolo es va veure en la necessitat de transformar el negoci o abaixar la persiana.
A finals de la dècada dels vuitanta es va prendre la decisió d’eliminar les atraccions i reformar l’estructura del local. L’Apolo va deixar enrere la seva etapa com a parc d’atraccions per reconvertir-se en sala de concerts i discoteca. Concretament, va ser l’any 1991 quan l’espai es va reinaugurar i es va convertir en el que avui tothom coneix com la Sala Apolo de Barcelo
Des d’aleshores, pels seus escenaris hi han passat més de 13.000 grups i 7.000 DJ i productors. Als anys noranta, la sala era el recinte ideal per a concerts de format mitjà (1.300 persones) i va acollir en els seus inicis bandes que, anys més tard, omplirien estadis, com ara Coldplay, Kings of Leon, The Killers, The Hives, Tindersticks o Rufus Wainwright.
A mitjan anys noranta, la sala va acollir el Nitsa Club, un moviment clau per a la música electrònica de la ciutat. Per la seva cabina hi van passar figures internacionals de la talla de Jeff Mills, Carl Craig, Laurent Garnier, Justice, Ellen Allien o Maceo Plex, que van compartir nits amb referents de l’escena local com DJ Sideral o John Talabot. Avui dia, el Nitsa Club continua regnant a la sala i ofereix una programació que abraça des del techno, el house o l’indie fins al reggae, el trap, el dub o el hip-hop.
A més de la seva oferta nocturna, avui dia la Sala Apolo no s’atura durant el dia. L’edifici acull iniciatives com LAB, una plataforma dedicada a la innovació, la tecnologia i l’activisme, on destaca el concurs anual de bandes Bala Perduda; L’Estudi, centrat en la producció audiovisual i la formació musical a través de l’Aula Apolo; i fins i tot l’Apolo Symphonic Orchestra, un projecte d’enregistrament orquestral de quilòmetre zero.
La seva activitat diària es reparteix entre els diferents espais:
- Sala 1: és l’espai principal històric, destinat als grans concerts i a les sessions nocturnes.
- Sala 2: espai inaugurat l’any 2006 i remodelat el 2017, amb una estètica més underground i industrial inspirada en ciutats com Berlín o Detroit.
- Sala 3 (3LOGY): espai a l’aire lliure destinat a l’activitat de col·lectius locals com Churros con Chocolate, La Cangri o El Sarau del Drac. També acull intervencions artístiques dins del projecte Art Meets Apolo i esdeveniments com el Cineclub 113, celebrat enguany.
- Sala 5: és la sala més nova i acollidora. Es tracta d’un espai íntim amb capacitat per a un centenar de persones, pensat per a concerts acústics, presentacions i sessions de tarda com el cicle Apologia.
Tota aquesta trajectòria va rebre un reconeixement especial l’any 2018, quan es va commemorar el 75è aniversari de la seva etapa com a sala de ball. Amb motiu de l’efemèride, es va organitzar una programació especial, es va estrenar el documental La Juventud Baila, dirigit per Marc Crehuet, i es va publicar el llibre històric 75 Años sin parar de Bailar, escrit per Eva Espinet.
Avui, gairebé un segle després de la instal·lació de les seves primeres atraccions, la Sala Apolo continua sent un dels espais culturals més vinculats a la música, la creació local i la difusió de la cultura. Per molts anys més, Apolo!
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
