Son comptats els hotels de fama mundial de categoria cinc estrelles Gran Luxe, o que pertanyin a la prestigiosa associació de The Leading Hotels of the World, que siguin un hostal. El nom no fa el lloc. Qui entra a l'establiment sense saber on va (últimament això és gairebé impossible, com les cites a cegues) no entén que un establiment d'aquesta categoria, i en aquest lloc, tingui la qualificació d'hostal, cosa que la família propietària ha volgut mantenir al llarg del temps. La Gavina és un hostal (i quin hostal!) quan perfectament podria dir-se Gran Hotel de la Gavina... i això no ha passat, perquè sempre ha estat així: Gavina, i no Gaviota, ni tan sols en els temps més crus del franquisme, quan el català no era precisament un idioma simpàtic per a qui manava.
Per entendre La Gavina com a hostal cal entendre els Ensesa: els seus propietaris d'abans, i també els d'ara. Cal entendre també que, malgrat tenir avui 74 habitacions (53 dobles i 21 suites), la seva capacitat no va ser sempre aquesta, i quan va néixer era, més que un hotel, l'ocurrència feliç d'un pare i un fill que no sabien gaire bé què fer amb dues cases que se'ls havien quedat sense vendre.
Un industrial fariner, un fill obsessionat amb un tros de costa
La història comença, com tantes grans iniciatives hoteleres d'Espanya, amb un negoci que no tenia res a veure amb allotjar ningú. Josep Ensesa Pujades, industrial de Girona dedicat a la farina i als productes químics, s'havia fet, a principis dels anys vint, amb un racó de litoral entre la badia de Sant Pol i la platja de Sa Conca, un tros de costa aleshores despoblat, més conegut per servir d'enterrament d'animals que per cap altra cosa. Ensesa Pujades ja explotava allà uns rudimentaris "banys de S'Agaró" que atreien, en autobús i en vaixell de vapor, banyistes de Girona i turistes de Barcelona.
Tanmateix, va ser el seu fill, Josep Ensesa i Gubert, qui va veure en aquell indret alguna cosa més que un negoci de temporada. Juntament amb l'arquitecte Rafael Masó i Valentí, va concebre el 1924 el que avui anomenaríem, sense exagerar, un projecte urbanístic visionari: una ciutat jardí abocada a la Mediterrania, pensada perquè l'art, els negocis i la bona societat es trobessin amb estil. Allò es va batejar com S'Agaró, i la seva primera peça, la Loggia de Senya Blanca (residència dels mateixos Ensesa, el nom de la qual li van posar els pescadors de la zona perquè els servia de referència visual quan no hi havia cap altre edifici a l'indret), es va aixecar a primers de la dècada dels 20.
Ensesa i Masó no van deixar res a l'atzar. Tot comprador de parcel·la a la nova urbanització havia de sotmetre's a un estricte plec de condicions: cap casa podia superar els nou metres d'alçada, perquè totes conservessin vistes al mar; cap parcel·la podia baixar dels mil metres quadrats; només es podia edificar sobre una setena part del terreny, i tota construcció o reforma exigia el vistiplau de l'arquitecte de la urbanització. Aquest zel gairebé obsessiu per preservar el paisatge, insòlit a l'Espanya d'aleshores, i no diguem ja en bona part de la d'ara, és la raó per la qual S'Agaró segueix semblant, un segle després, un lloc impecable aturat en el temps.
Dues cases que ningú no va comprar
La Gavina, establiment que ha acabat sent la joia d'aquella corona, no va néixer, tanmateix, com a hotel. Es tractava de dos habitatges bessons, concebuts per semblar un únic gran xalet, que els promotors de la urbanització no van aconseguir vendre. Va ser Josep Ensesa i Gubert qui va convèncer el seu pare de donar-los un altre ús, i així, amb onze habitacions i un restaurant, va obrir les portes el 2 de gener de 1932 (n'hi ha qui data la inauguració un dia després, el 3 de gener, segons el relat familiar) l'Hostal de La Gavina. Un lloc que cobrava aleshores 25 pessetes diàries en pensió completa.
El nom no va ser casual ni menor: se'l va anomenar "hostal", i no "hotel" ni molt menys "gran hotel", amb la deliberada intenció que aquell lloc conservés un tracte familiar, casolà, gairebé de residència d'amics que s'obre a uns pocs hostes privilegiats. Gairebé un segle després d'aquella decisió nominal, la família Ensesa continua sense voler-la canviar, tot i que l'establiment es va convertir, amb el temps, en el primer cinc estrelles Gran Luxe de Catalunya i en el primer d'Espanya admès al club dels Leading Hotels of the World, distinció que arribaria el 1962.
La primera reforma de l'edifici, per adaptar-lo de xalet a hotel, la va signar el mateix Rafael Masó, que a més va projectar les pistes de tennis. Masó va morir el 1935, abans de veure créixer del tot la seva criatura, i després de la Guerra Civil va ser Francesc Folguera qui es va fer càrrec de les obres de S'Agaró i va transformar completament l'edifici, del qual avui amb prou feines queda dempeus un passadís de l'obra original de Masó.
La Gaviota que mai no va ser
Comentàvem abans, gairebé de passada, una anècdota que retrata millor que cap altra el caràcter de la casa i dels seus amos. Acabada la Guerra Civil, amb el català proscrit de la vida pública i les autoritats franquistes entestades a castellanitzar tot allò que sonés a llengua vernacla, algú va proposar rebatejar l'hostal com "La Gaviota". Va ser el mateix Josep Ensesa Pujades qui va aconseguir frenar aquell despropòsit, i ho va fer, expliquen, amb un argument tan senzill com eficaç: que "gavina" també era una paraula del castellà antic, de manera que no hi havia res a traduir. L'hostal va continuar dient-se Gavina en els anys més crus del règim, i així ha continuat dient-se des d'aleshores. No és un detall menor: en un lloc acostumat que el luxe es mesuri en marbres i làmpades de Murano, la veritable distinció de La Gavina ha estat sempre aquesta tossuderia silenciosa per conservar el seu nom, la seva escala i el seu tracte de casa, en contra de qualsevol temptació de grandiloqüència.
L'altre gran somni de la Costa Brava: Cap Sa Sal i els Andreu
Convé, arribats aquí, obrir un parèntesi, perquè La Gavina no va inventar en solitari el luxe de la Costa Brava, tot i que sí que va ser qui millor va saber fer-lo perdurar. Trenta anys després que els Ensesa obrissin el seu hostal d'onze habitacions, una altra gran família de l'alta burgesia catalana, els Andreu, van aixecar a Begur, sobre el penya-segat de Cap Sa Sal, entre les cales de Sa Tuna i Aiguafreda, un hotel encara més gran i més audaç. Vuit anys d'obres, un embarcador privat per rebre convidats per mar, discoteca, sala de festes, cinc restaurants, tres bars i fins i tot una cova flamenca on actuava habitualment La Chunga: així era Cap Sa Sal, que va obrir les portes el juliol de 1963 amb 230 habitacions i suites, projectat per l'arquitecte Josep Maria Bosch Aymerich, amb jardins de Rubió i Tudurí.
Durant els anys seixanta i bona part dels setanta, Cap Sa Sal va ser l'altre pol de gravetat social de la Costa Brava, el lloc on Julio Iglesias o Lola Flores actuaven a l'estiu per a celebritats i fins i tot caps d'estat. L'establiment de Begur era una destinació que competia en glamur amb La Gavina sense necessitat d'imitar-la, perquè la seva vocació era exactament la contrària: no la casa familiar i discreta dels Ensesa, sinó el gran resort d'avantguarda, gairebé una petita ciutat de vacances de nivell alt abocada al Mediterrani. Però el somni dels Andreu no va resistir el canvi de cicle turístic dels setanta, ni el repte de sostenir un complex de tals dimensions, i el 1979 l'hotel va tancar per sempre, reconvertit després en comunitat d'apartaments.
Que Cap Sa Sal hagi sobreviscut només a les postals i a la memòria de qui hi va ballar, mentre La Gavina continua obrint les portes cada temporada des de 1932, no és un simple atzar del destí, sinó la prova, per contrast, d'aquella intuïció que va tenir Josep Ensesa i Gubert: que en el luxe, de vegades, la prudència dura més que l'espectacularitat. Els dos hotels, cadascun a la seva manera, van marcar una època irrepetible de la Costa Brava; només un d'ells va aconseguir que aquella època no acabés mai del tot.
Ava Gardner, una discusiói i altres pecats de Hollywood
Si alguna cosa va consagrar La Gavina a l'imaginari internacional va ser el cinema. El 1950 va arribar a S'Agaró el rodatge de Pandora i el holandès errant, d'Albert Lewin, amb Ava Gardner com a protagonista. El repartiment es va allotjar a l'hostal, i d'aquelles nits de rodatge va sorgir un romanç entre l'actriu i el torero, actor i poeta català Mario Cabré. Frank Sinatra, aleshores parella de Gardner, es va plantar a S'Agaró fet una fúria i va protagonitzar, al mateix bar de La Gavina, la discussió amb la seva xicota que el cronisme de societat de mig món va recollir amb delit. Cabré, despitat, va dedicar a Ava uns versos al seu dietari poètic d'aquell mateix 1950 que la posteritat, amb més glamur que rigor, ha convertit gairebé en llegenda local.
No va ser l'únic incident memorable. El 1959, mentre es rodava a la zona De sobte, l'últim estiu, Elizabeth Taylor va tenir l'acudit d'estirar-se, amb el banyador encara xop d'aigua de mar, sobre una valuosa vànova d'una de les habitacions. La direcció de l'hotel, fidel a aquell rigor domèstic que els Ensesa mai van abandonar ni amb els seus hostes més il·lustres, no s'ho va pensar dues vegades: l'actriu, ni més ni menys que Elizabeth Taylor, va ser educadament convidada a marxar-se'n. A La Gavina, ni tan sols Hollywood estava per damunt de la roba de llit.
Tampoc no va faltar mai el rigor en el vestuari. Durant anys, ni la calor més sufocant i humida de l'estiu de S'Agaró va lliurar els convidats a les festes de l'hotel d'acudir-hi amb americana i corbata, una norma no escrita però inapel·lable que convivia, sense cap contradicció, amb el tracte proper i gairebé de casa particular que era el segell d'identitat de l'establiment. El luxe, a La Gavina, sempre va tenir aquesta doble cara: la informalitat de fons i l'etiqueta de forma.
L'anecdotari, amb el temps, s'ha tornat gairebé tan valuós com el patrimoni artístic de la casa.
Perquè per La Gavina, a més d'estrelles de cinema, hi ha passat pràcticament tothom que ha estat algú en l'últim segle: John Wayne, Sean Connery, Peter Sellers i Britt Ekland, Jack Nicholson, Robert De Niro, Liam Neeson, Laurence Olivier, Orson Welles, Charles Chaplin, Lauren Bacall, Cole Porter... També la política i la vida pública d'aquest país: Francesc Macià, Lluís Companys, Manuel Azaña, la majoria dels ministres del franquisme, tots els presidents de la Generalitat de les últimes dècades, els aleshores prínceps —després reis— Joan Carles i Sofia, i més tard el mateix Felip VI. I la música, amb Charles Aznavour, Julio Iglesias, Tom Waits, Shakira o Lady Gaga entre els noms que s'han deixat veure pels seus salons. El futbolista i entrenador Johan Cruyff hi va portar algunes pretemporades els seus equips del F.C. Barcelona. Salvador Dalí, com no, va ser hoste d'aquests indrets, perquè cap relat d'excentricitat i bon gust a la Costa Brava pot prescindir de la seva presència.
Quatre generacions sense perdre el pols
Una cosa veritablement singular de La Gavina, més enllà dels seus hostes il·lustres, és que continua sent, un segle després, cosa d'una sola família. A Josep Ensesa i Gubert, ànima del projecte original, el va succeir el seu fill Josep Ensesa Montsalvatge, i a aquest, la tercera generació. Avui són els germans Júlia, Virginia, Carina i Josep Ensesa Viñas els qui estan al capdavant de l'hostal, cadascun amb la seva parcel·la de responsabilitat, en el que la família entén no com una empresa hotelera a l'ús, sinó com l'administració d'un llegat. La longevitat d'aquesta gestió familiar, poc comuna en el sector del gran luxe, és probablement l'explicació última de per què La Gavina ha sabut créixer (de les onze habitacions inicials a les que té avui) sense perdre mai l'aire de casa particular que li va voler donar el seu fundador.
Un fil roig fins al cor de Barcelona
Hi ha un detall que s'escapa per lògica a qui només mira La Gavina des de S'Agaró cap enfora, i que val la pena estirar, perquè condueix, sense voler-ho ni buscar-ho, fins al centre mateix de Barcelona. Després de la reconstrucció de postguerra de Francesc Folguera, i a la mort d'aquest el 1960, va ser l'arquitecte Adolf Florensa qui va signar les últimes grans intervencions de l'hostal, entre elles el vestíbul actual i la piscina de Garbí: és a dir, bona part de la fisonomia que avui continua reconeixent qualsevol hoste que travessi la porta.
I resulta que aquest mateix Florensa, arquitecte municipal de Barcelona i un dels grans noms (discrets i poc glossats a les guies) de l'arquitectura noucentista catalana, és l'autor de dos edificis que qualsevol viatger d'avui associa també al luxe hoteler, tot i que sense saber, potser, que comparteixen firma amb La Gavina. Un és l'antiga Casa Cambó, la residència que el polític i financer Francesc Cambó es va fer construir el 1925 en ple Via Laietana, avui reconvertida en el Grand Hotel Central. L'altre és l'edifici, projectat per Florensa el 1947 davant la façana de la Catedral de Barcelona, que quatre anys més tard acolliria l'Hotel Colón, l'hotel que van freqüentar Joan Miró, Ernest Hemingway o Tennessee Williams, i que avui, després de la seva última renovació, ha passat a dir-se Lamaro.
"Al costat de la platja de Sant Pol, continua dempeus La Taverna del Mar, avui reconvertit en un restaurant molt estimat a la zona"
Estirant aquest fil roig, resulta que fins i tot de S'Agaró i dels Ensesa n'acaben sortint històries col·laterals: la d'un arquitecte que, sense proposar-s'ho, va acabar signant tres dels racons on diverses generacions de la burgesia barcelonina (i del món sencer, de passada) poden sentir-se com a casa. La Gavina, això sí, continua sent l'única de les tres que mai no va deixar de dir-se hostal.
L'edifici actual, fruit sobretot de la reconstrucció de postguerra de Francesc Folguera i de successives ampliacions i posades al dia, combina passadissos voltats, canvis de nivell entre plantes i salons d'una polidesa gairebé domèstica, decorats amb tapissos flamencs, talles romàniques, làmpades de Murano i banys de marbre de Carrara. El 1967 es va construir la piscina d'aigua salada, presidida des de l'any següent per una Venus Mediterrània en marbre blanc, obra de l'escultor Joan Rebull. A pocs metres de la façana principal arrenca el Camí de Ronda, un passeig d'uns dos quilòmetres sobre les roques entre les platges de Sant Pol i Sa Conca, entestament personal de Josep Ensesa i Gubert i del mateix Masó, que avui serveix tant per passejar com, en els mesos càlids, per nedar seguint el traçat de boies que marca el seu recorregut. Al costat de la platja de Sant Pol, a tot just dos-cents metres de l'hostal, continua dempeus La Taverna del Mar, l'antic merendero familiar del qual en realitat procedeix tot el negoci dels Ensesa a la zona, avui reconvertit en un restaurant molt estimat a la zona.
Un hostal que no va voler ser un gran hotel
Queda, al final de tot, la pregunta amb què s'obre aquest reportatge: per què La Gavina, podent dir-se de qualsevol altra manera més d'acord amb la seva categoria, continua sent, en els seus propis papers i a la seva pròpia porta, un hostal. La resposta, després de gairebé un segle, sembla estar menys en l'arquitectura o en el llistat d'hostes il·lustres que en una idea molt concreta que Josep Ensesa i Gubert va tenir el 1932 i que els seus descendents no han volgut tocar: que el luxe veritable no consisteix en la mida del rètol de l'entrada, sinó que qui travessa aquesta entrada se senti, durant els dies que duri la seva estada, com a casa seva. Tota la resta. Com les suites, els marbres, les estrelles de Hollywood o la pertinença a The Leading Hotels of the World, ha anat arribant per afegitó.
La Gavina compleix ja gairebé un segle obrint les portes cada temporada, sense haver canviat d'amos ni de nom
Altres hotels llegendaris de la Costa Brava, com el mateix Cap Sa Sal, van tenir el seu moment d'esplendor i es van apagar amb el canvi dels temps. La Gavina, en canvi, compleix ja gairebé un segle obrint les portes cada temporada, sense haver canviat d'amos ni de nom, al mateix racó de costa que van somiar un pare i un fill amb més intuïció que pla de negoci. L'hotel i la urbanització que l'envolta són un lloc veritablement únic al món: no n'hi ha cap altre d'igual, ni falta que li fa. La d'aquest lloc, en el fons, és una història bonica perquè és, sobretot, la història d'una tossuderia: la de no deixar mai de ser un hostal podent-ho fer amb tot el dre