Els Lledó van ser una nissaga important en la història de Barcelona. La ciutat els recorda amb un carrer a Ciutat Vella. La via és de vianants i estreta, d'aquestes que fascinen els viatgers que busquen racons especials a la capital de Catalunya. Alguns s'aturen davant el portaló del número 7 per llegir el cartell de pedra que recorda el naixement de Francesc Moragas, fundador de La Caixa. De passada que qui deambula per allà llegeix aquest cartell, descobreix que l'edifici és un hotel: el Mercer, protagonista del capítol 26 de Hotels amb Història, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post.
El Mercer va obrir el 2012, tot i que les seves arrels s'enfonsen en el més profund de la història de la ciutat. Els Moragas vivien just allà, al carrer de Lledó, al costat de la plaça de Sant Just, quan va néixer Francesc, el 13 de desembre de 1868. Era fill d'un advocat i net d'un notari, d'una família de la burgesia barcelonina amb les lleis a la sang per les quatre costats. Res en aquella infància feia preveure que aquell nen acabaria fundant, el 1904, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, la institució de la qual un segle després naixeria CaixaBank. El cartell de la façana recorda aquest bressol. L'edifici, però, guardava llavors (ho segueix guardant avui, convertit en hotel) una història molt més antiga que la dels Moragas.
Barcino
Sota els peus de qui avui demana un còctel, sopa o dorm al Mercer hi ha, literalment, un tros de Barcino. L'hotel s'aixeca sobre un tram de la muralla romana que va protegir la ciutat des del segle I, i aquesta pedra antiga és allà i es continua veient vint segles més tard. Durant les obres de rehabilitació van anar apareixent, capa a capa, els testimonis de gairebé dos mil anys d'història urbana: restes romanes, un parell d'arcs apuntats del segle XIV que avui presideixen l'atri i que són pràcticament únics en la seva espècie a la ciutat, i hi ha sostres de fusta del segle XVIII en algunes de les habitacions.
Abans de ser hotel, l'edifici va ser palauet medieval, habitatge d'una família benestant de la burgesia catalana, diferent dels Moragas, d'aquestes que al Gòtic construïen casa sobre casa i segle sobre segle, sense enderrocar mai del tot l'anterior.
Rafael Moneo
Aquest "no enderrocar mai del tot l'anterior" podria ser el lema de tota la carrera de l'home a qui es va encarregar l'operació de rehabilitació: José Rafael Moneo Vallés, nascut a Tudela, Navarra, el 1937. Moneo va ser el primer arquitecte espanyol que ha guanyat el Pritzker, el guardó que la professió considera el seu particular Nobel. L'hi van donar el 1996, sobretot per la catedral de Nuestra Señora de los Ángeles, a Los Ángeles, un projecte de formigó amb el qual va competir amb noms com Frank Gehry o Santiago Calatrava. Setze anys més tard, el 2012 (per cert, el mateix any en què el Mercer obria les seves portes), Moneo sumaria als seus reconeixements el Premi Príncep d'Astúries de les Arts, un altre reconeixement a una trajectòria que per llavors ja portava tres dècades construint una obra recognoscible per una obsessió molt concreta: la d'aixecar edificis que dialoguin amb la història del lloc on s'assenten sense limitar-se a copiar-la.
Se li nota en l'ampliació de Bankinter a Madrid, dels anys setanta, en la qual va combinar maó antic i estructura moderna; se li nota en la gran sala de columnes i llanternes de llum que va afegir a l'estació d'Atocha; i se li nota, sobretot, en l'ampliació del Museu del Prado, que va guanyar per concurs i que va resoldre incorporant l'antic claustre dels Jerónimos al recorregut del museu.
Nota arquitectònica per a curiosos: el primer Pritzker es va lliurar el 1979. Des de llavors, els únics espanyols que l'han guanyat van ser Moneo i RCR Arquitectes, l'estudi d'Olot, Girona, que encapçalen Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta.
L'arquitecte, la ciutat i el Mercer
Amb Barcelona, Moneo té una relació llarga: ha estat professor a la Universitat de Barcelona, va signar L'Illa Diagonal en els anys noranta, L'Auditori el 1999 i, ja el 2014, la Torre Puig. El Mercer, però, és un encàrrec d'una altra naturalesa: no es tractava de construir de zero, sinó de restaurar un patrimoni de gran valor arquitectònic, integrar-lo en l'arquitectura d'un cinc estrelles contemporani i regalar a la ciutat i a qui la visita, un edifici singular. Moneo no va treballar només amb criteri d'arquitecte: la restauració va comptar amb la col·laboració de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i de la pròpia Universitat de Barcelona, els estudis històrics i arqueològics de la qual van permetre datar amb precisió els diferents períodes pels quals havia passat l'edifici abans que ningú somiés amb convertir-lo en hotel.
El resultat, declarat Monument com ho testifica un petit cartell a l'entrada, té 28 habitacions i suites repartides en diverses plantes. En cadascuna d'elles conviu algun element històric amb el confort contemporani. La més espectacular és la Gran Suite, instal·lada en el que va ser la planta noble del palau: 150 metres quadrats dividits entre una suite de 95 i una junior suite contigua, on encara es veu l'escala domèstica de la casa original.
No obstant això, el racó que millor resumeix l'esperit del Mercer és més discret: una petita biblioteca situada en el propi pas de ronda dels bastions de la muralla romana, amb frescos medievals a les parets que van sortir a la llum durant la restauració. És difícil trobar a Barcelona un lloc on es pugui llegir un llibre recolzat, gairebé literalment, en dos mil anys d'història. El mobiliari de línies sòbries que vesteix avui l'hotel conviu, amb els quadres del pintor de Sabadell Agustí Puig. És un contrapunt contemporani a tanta pedra antiga.
El Mercer va ser, a més, el primer hotel de cinc estrelles gran luxe d'una cadena que havia començat el seu camí el 2005 amb una casa molt més modesta: onze habitacions en un palauet del XVIII, al Born. El fundador del grup, Pedro Molina, ha resumit en més d'una ocasió la filosofia que va portar a aquesta aposta: no volia hotels sense ànima, incapaços d'explicar la seva pròpia història o de connectar amb la ciutat que els acull.
En el cas del Mercer barceloní, aquesta ànima no es va haver d'inventar. Estava allà, sota els arcs, sota els frescos i al costat de la pròpia muralla, esperant que un arquitecte amb Pritzker en el seu haver decidís deixar-la respirar de nou entre els murs d'un hotel del segle XXI paret amb paret de la casa on, dècades abans, va néixer l'home que va fundar La Caixa.