Un àtic de Barcelona. Una colla d’amics. I una passió compartida: els documentals musicals. Aquesta va ser l’espurna del Festival In-Edit, un festival que va néixer de la passió per la música, l’admiració pel cinema i del plaer de compartir una estona amb els teus. Un esperit que, ara, vint-i-quatre edicions més tard, es continua mantenint.
Amb aquesta anècdota tan curiosa, propera i genuïnament barcelonina ha arrencat una nova sessió de Moments Estel·lars, el cicle organitzat per The New Barcelona Post a CASA SEAT, amb la col·laboració de Barcelona Global i Must Media Group. En aquesta ocasió, la iniciativa ha comptat també amb la complicitat d’In-Edit, amb qui la col·laboració s’amplia més enllà d’aquesta trobada: The New Barcelona Post serà enguany media partner del festival.
Uri Altell, propietari i director general del festival; Astrid Rousse, directora d’In-Edit; Toni Querol, director artístic del festival; i Marc Gili, líder i cantant de Dorian, en una conversa moderada per Toni Aira, han rebut al públic assistent en una tarda de pluja a la nostra ciutat. Però la fredor de l’ambient ràpidament s’ha escalfat amb els somriures, les confessions i la complicitat que s’ha vist (i sentit) a l’escenari.
Un viatge que va començar a finals dels 90
L’Uri Altell ens ha explicat com va començar aquesta aventura que avui dia coneixem com In-Edit. Tot va ser en aquella època en què l’Internet encara era antic, gairebé prehistòric: un Internet lent, que anava encara amb mòdem i on abundaven les plataformes de descàrrega de pel·lícules.
L’Uri, apassionat del cinema musical, feia reunions al seu àtic de Barcelona amb el seu grup d’amics un cop a la setmana. L’objectiu? Gaudir plegats de l’últim documental descarregat al seu ordinador. I aquesta trobada que va començar sent una reunió setmanal entre amics, va anar fent-se més i més gran fins que, un dia, van decidir llogar el City Hall de Barcelona per projectar un documental: Body & Soul, una història que analitzava el naixement de la música house als Estats Units. I, per acabar d'arrodonir l’esdeveniment, també van contactar amb un dels DJ esmentats al documental perquè posés la banda sonora en viu i en directe d’aquella època que es rememorava en el film.
Així és com, sense saber-ho, va néixer l’In-Edit, un festival que aposta pel documental musical, però també per la música en directe i, per descomptat, per la celebració conjunta, social i comunitària.
Han passat vint-i-quatre anys del primer In-Edit i, avui dia, és un dels festivals més consolidats de la ciutat; de fet, l’Astrid Rousse ha afirmat que “és el festival de cinema amb més espectadors de Barcelona”.
L'experiència col·lectiva i l'esperit In-Edit
In-Edit ha demostrat que el documental musical és una disciplina viva i en constant creixement. La mateixa Astrid Rousse destacava la singularitat del format: “El que és 100% In-Edit és que hi ha música i cinema en una sola experiència. Pots gaudir de sessions amb DJs a la sala abans de la projecció o de concerts després; és una activitat de retrobar-se amb amics i recrear grans històries en pantalla gran”.
El que és 100% In-Edit és que hi ha música i cinema en una sola experiència.
Viure el festival a la sala, tal com remarcava en Marc Gili, no és només veure la pantalla, sinó compartir el moment. Un esperit de proximitat que l’Uri Altell ha definit de manera molt clara: “In-Edit no és un festival de cine de 'brilli-brilli'. La gent ve amb sabatilles; no hi ha una catifa vermella on hagis d'anar d'etiqueta. I aquesta atmosfera de curiositat i bon rotllo és un ambient que es produeix exactament igual a tot el món”.
I és que, tot i ser un projecte arrelat a Barcelona, l’In-Edit fa anys que travessa fronteres. Com ha recordat l’Astrid Rousse, el festival va començar la seva aventura internacional fa més de dues dècades a Xile i ha acabat portat la seva proposta a més de vint països. Una expansió que s'ha fet sense perdre mai l'essència: portar aquest ambient de comunitat melòmana allà on va.
Aquest ambient proper i distès ha convertit l’In-Edit en un punt de trobada essencial per a la gent local, tal com ha explicat l’Uri Altell: “Nosaltres ens dirigim a la gent de Barcelona. No tenim públic de fora, no destrossem la ciutat.... Això també ajuda: és un meeting point de gent d'aquí que es troba, que es retroba”.
In-Edit és un punt de trobada pels melòmans de la ciutat.
En Marc Gili ha volgut remarcar precisament aquest paper del festival com a gran cita social i comunitària per als qui estimen la música: “La importància que té el festival dins la ciutat és també el fet que s'ha convertit en un punt de trobada per molta gent, un punt de trobada pels melòmans de la ciutat, on sabem que ens trobarem persones estimades del passat, dels anys de joventut, i que no tenim ocasió de veure'ns tan sovint. In-Edit ja s'ha convertit en aquest esdeveniment cultural i social, s'ha convertit en una gran família”.
En la mateixa línia, en Toni Querol ha subratllat com aquesta vida de comunitat s'estén més enllà de la pantalla: “No hi ha res més xulo que les tertúlies de gent discutint de cine i música a les cantonades; és el més maco que té el festival”.
La “internacional melòmana”
La conversa de Moments Estel·lar ha derivat cap a la connexió que genera la música entre els éssers humans. En Marc Gili ha deixat anar una reflexió sobre aquesta complicitat invisible que uneix els apassionats del gènere: “La gent que té passió per les músiques és un target molt determinat. Sempre he dit que segurament tinc més a veure amb un noi japonès que és fan de les mateixes músiques que m'agraden a mi que potser amb el veí dels meus pares. Hi ha com una mena d'internacional melòmana: t'entens, sigui rus, francès, colombià o mexicà, perquè t'has passat tota la vida gaudint amb passió de la música i comparteixes el mateix background i la mateixa forma de veure el món”.
I és que apropar-se a un documental musical permet aprofundir en la música com cap altre format ho fa. El mateix cantant de Dorian confessava que, per a ell, un bon documental és com “la tercera parada” d'un recorregut que te'n pot ensenyar molt sobre la indústria i sobre la vida. “El documental sobre la banda Fugazi ens va fer copiar la idea que les entrades dels nostres concerts han d'estar sempre al mínim preu possible dintre del preu de mercat perquè qualsevol noi o noia de qualsevol barri pugui venir a veure'ns. Per a nosaltres això és una actitud davant de la vida i els nostres seguidors ho saben”, ha explicat Gili.
La música de Barcelona: del "macarrisme català" a la música clàssica
Per la seva banda, en Toni Querol ha explicat quin és el criteri que guia el festival edició rere edició. “Prioritzem més les històries que els grans noms. El que ens agrada fomentar és la curiositat, posar en perspectiva fenòmens socials i musicals”, ha comentat el director artístic i ha remarcat la feina de construcció del mapa sonor de la ciutat a través de la secció Sons de Barcelona.
Prioritzem més les històries que els grans noms.
“A mi m'agraden molt els contrastos que es donen a l'In-Edit (...) Enguany, al costat de la música barroca de Jordi Savall, veurem Baya Baye, raper de Montgat abanderat del "macarrisme català", o Remei de Ca la Fresca, que aprofiten la música per parlar del seu territori i denunciar la sobreexplotació dels aqüífers del Montseny”, ha explicat Querol.
Tanmateix, la visió sobre la ciutat també ha tingut un toc de reivindicació davant la pèrdua d'espais musicals, com el recent tancament de la sala Meteoro o la desaparició de locals històrics com la Rock Sound o la Garatge. “Ens agradaria no haver de programar tant en memòria de sales que han tancat i celebrar més el que està viu, però el documental serveix per explicar la transformació de la ciutat i per mostrar la resistència cultural”, ha afirmat Querol.
Projectes de futur
A la recta final de l'acte, en Toni Aira ha llançat una darrera pregunta als convidats: quina música o quina escena de Barcelona mereixeria avui un documental i encara no el té?
L’Uri Altell ha explicat que ell mateix està dirigint un documental sobre Love of Lesbian que preveu tenir enllestit per a la pròxima edició; l’Astrid Rousse ha assenyalat una assignatura pendent amb la figura de Rosalía; en Marc Gili ha proposat un bon documental sobre la història del jazz català, la petjada de les bandes independents de la Barcelona de les darreres dècades o un documental profund sobre Joan Manuel Serrat; mentre que en Toni Querol ha apostat per documentar la lluita per la supervivència de les petites sales i espais de creació de la ciutat.
Com a avançament de la 24a edició que està a punt de començar, el festival ha destacat títols com Broken English, el documental inaugural sobre Marianne Faithfull supervisat per Tilda Swinton; metratges inèdits de The Cramps trobats fa tot just dos anys; o el curiós documental sobre el concurs mundial de xiuladors professionals a Hollywood.
Aquesta trobada a Casa SEAT escalfa motors per a la pròxima edició de l'In-Edit. El festival de cinema documental musical de Barcelona ja ho té tot a punt per tornar a reunir melòmans, cinèfils i curiosos davant la pantalla gran.