La nova edició del festival In-Edit 2026 arriba amb moltes novetats com les noves seccions de videoclips i sèries o els primers projectes de creadors com Carla Simón i Albert Serra.
Parlem amb l'Astrid Rousse i en Toni L. Querol, directors del festival, sobre com es presenta aquesta nova edició, la necessitat de cuidar la memòria musical de Barcelona i per què el documental continua sent la millor eina per entendre el que ens passa.
— Com definiríeu aquesta nova edició de l'In-Edit? Quin en seria l'eslògan o la línia mestra?
— Som conscients que estem a punt d'arribar al 25è aniversari del festival, que serà l'any vinent. Ara mateix ens trobem en un camí de consolidació i, alhora, d'obertura. Ens estem consolidant pel que fa a dimensions i ambicions artístiques, i paral·lelament ens estem obrint a altres formats: el videoclip, la presentació de sèries i altres projectes que se situen a la cruïlla entre l'audiovisual, la música i altres disciplines. Volem explorar aquestes interseccions més enllà del que seria estrictament el gènere documental cinematogràfic.
A més, continuem teixint una xarxa cada cop més gran entre l'àmbit local i l'internacional, aprofitant que el festival fa més de vint anys que té edicions fora i compta amb connexions molt potents. Aquest any col·laborem amb molts festivals de música i iniciatives diverses; és un espai de creació molt potent des de Barcelona.
— Parlant d'aquests nous formats, us esteu obrint a l'àmbit de les sèries i dels videoclips musicals. Com s'incorporen aquests gèneres a la programació?
— El principal espai on passaran aquestes coses serà l'In-Edit Lab. Ens interessa molt que l'audiovisual musical a plataformes i televisió es mantingui i creixi. Va ser un format molt potent fa uns anys, però després va minvar i costa que s'hi aposti. Per això volem donar suport a qui s'arrenca a produir sèries documentals musicals.
Un exemple d'això és la presentació que farem de Radio Galileo, una nova sèrie documental que està en fase avançada de projecte i cerca distribució. Entrevista artistes de molts estils i generacions de tot l'Estat espanyol amb un nexe comú: haver actuat a la mítica sala Galileo Galilei de Madrid. Són entrevistes i actuacions molt ben enregistrades, una aposta pel documental musical en format sèrie que trobem a faltar i que tenim el deure de recolzar.
D'altra banda, pel que fa als videoclips, hem iniciat una col·laboració amb la sala Apolo a través d'una convocatòria oberta. El videoclip és el format audiovisual amb què molta gent s'inicia: és la cantera del nou talent i un espai d'experimentació on es pot arriscar molt a nivell de llenguatge. D'aquesta selecció sortirà el Premi Apolo al millor vídeo musical, que inclourà una dotació econòmica i la possibilitat de rodar un videoclip utilitzant les instal·lacions de la mateixa sala.
— Aquest any la pel·lícula d'inauguració està dedicada a Marianne Faithfull i la de cloenda als Beastie Boys. Per què heu triat aquests títols?
— Inaugurem amb el documental sobre Marianne Faithfull no només perquè és una figura fascinant, sinó per la pel·lícula en si. Els directors, Liam Forsyth i Jane Pollard (coneixem pel seu treball amb Nick Cave a 20.000 Days on Earth), són grans renovadors del gènere i busquen formats híbrids entre la ficció, la performance i el documental.
Combatem i impugnem el prejudici reduccionista i masclista d'etiquetar Faithfull simplement com a "la nòvia de Mick Jagger".
En aquest film, combatem i impugnem el prejudici reduccionista i masclista d'etiquetar Faithfull simplement com a "la nòvia de Mick Jagger". Per explorar la seva memòria, els directors despleguen un dispositiu gairebé de ficció: un "Ministeri del No-Oblit" on uns funcionaris posen l'artista davant dels seus propis records. És una de les darreres entrevistes que va concedir abans de morir i demostra la seva lucidesa brillant. Ens interessa tant per la protagonista com pel que suposa de renovació del gènere.
I pel que fa a la cloenda, The Best Summer, tornem una mica als orígens del festival: rescatar material inèdit. És un documental fet a partir de found footage (metratge trobat). La directora va salvar una caixa de cintes de videocàmera dels anys 90 durant els incendis de Malibú sense saber què hi havia a dins, i van resultar ser imatges inèdites d'una gira per Austràlia amb els Beastie Boys. És una càpsula del temps autèntica i respon 100% a l'ADN de l'In-Edit.
— Un dels grans atractius d'aquesta edició és la participació de cineastes com Carla Simón i Albert Serra, que s'estrenen en el format musical. Què ens en podeu avançar?
— En el cas de Carla Simón, presentarà un curtmetratge en format d'estrena que no s'havia pogut veure en pantalla gran. És una incursió en el cinema musical contemporani, visualment enlluernador, protagonitzat per la bailaora i coreògrafa Rocío Molina i amb la col·laboració de Niño de Elche. Explora el xoc entre tradició, modernitat i empoderament femení. És una peça totalment híbrida que barreja ficció, performance i recursos documentals, reutilitzant veus de pel·lícules antigues. La mateixa Carla Simón vindrà a presentar-la al festival.
Aquí encara ens falta saber reivindicar la nostra pròpia història i patrimoni.
D'altra banda, Albert Serra presenta un docu-concert entorn de la figura d'Ingrid Caven, actriu mítica del nou cinema alemany, col·laboradora de Fassbinder i diva de l'avantguarda europea. Nascuda de la fascinació personal de Serra per ella, la pel·lícula recull un concert enregistrat en un teatre de París amb temes que van sorgir de la col·laboració amb el grup Més Forts. La mirada de Serra filma aquesta actuació —entre la chanson i el cabaret— de manera austera i reconcentrada, convertint-ho en una experiència cinematogràfica molt intensa.
— Com veieu la salut del sector del documental musical a Catalunya actualment?
— Hi ha molt de talent i es fan coses de gran qualitat, però continuarem reivindicant que cal més suport. El documental és un producte audiovisual que requereix molt de temps de desenvolupament, sovint entre 5 i 6 anys de feina per projecte. A vegades, des de les institucions o el sector privat, es busca la rapidesa, i això fa que el suport es ressenti. Comparat amb altres regions on les produccions són més potents econòmicament, aquí a Catalunya la gent s'ho ha de lluitar moltíssim.
A la secció de Produccions Catalanes d'enguany estem molt contents perquè abraça moltes generacions i estils diferents. Des d'un retrat sobre Jordi Savall fins a un documental sobre el superhit de màquina Flying Free, passant pel grup Remei de Ca la Fresca o el rap de Vaya Valle. Ens encanten aquests contrastos.
— La secció Sons de Barcelona continua tenint un pes important. Quina és la filosofia darrere d'aquesta línia de programació?
— Fa almenys quatre anys que treballem intensament en aquesta secció. La intenció és traçar un mapa musical i històric de la ciutat. A ciutats com Nova York, qualsevol microscena underground dels 80 té quatre llibres, dos documentals i un arxiu al MoMA; aquí encara ens falta saber reivindicar la nostra pròpia història i patrimoni.
Enguany, Sons de Barcelona ens porta des del Raval on va néixer Enrique Escudé-Cofiner (un dels compositors catalans més internacionals dels anys 50 i 60), passant per l'escena punk i artística de Castelldefels, la història de la mítica sala 23 Robadors, o un documental sobre els concerts històrics de la Transició (Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet). És la nostra manera de registrar la memòria musical d'una ciutat que sovint ha vist desaparèixer sales mítiques a causa de la gentrificació.
El nostre objectiu principal és fomentar la curiositat.
— Amb quin esperit o lectura us agradaria que el públic marxés del festival?
— Ens agrada convidar el públic a no mirar l'In-Edit com si fos únicament el cartell d'un festival de música. El nostre objectiu principal és fomentar la curiositat. Ens encanta quan algú ve a veure el documental d'un artista que ja coneix i, de sobte, s'arrisca i descobreix una escena, una ciutat o una història de la qual no sabia absolutament res. Busquem bones històries per a un públic curiós.
El documental musical és una de les millors eines per explicar fenòmens socials, polítics i culturals. En un moment en què tots estem tan atomitzats dins de la nostra bombolla algorítmica, aquests treballs aporten context i perspectiva històrica, que és una cosa indispensable avui dia.
El documental musical és una de les millors eines per explicar fenòmens socials, polítics i culturals.
— Per acabar, ens podeu fer un petit avançament de noms destacats que formaran part de la programació d'enguany?
— Podem avançar una bona pluja de noms i blocs temàtics molt potents. Per exemple, comptarem amb documentals sobre David Bowie, un docu-concert de Pulp narrat per Jarvis Cocker, el grup punk NOFX, el duet malià Amadou & Mariam, i un treball sobre Jack Johnson que parla de les les seves tres passions: el surf, el cinema i la música. També comptem amb el projecte de Fermin Muguruza celebrant 40 anys de carrera, i el nou projecte musical de Fernando Trueba juntament amb Niño Josele, on exploren el diàleg entre el flamenc, la música brasilera i el jazz.
Projectarem documentals sobre Cerrone (el pare del disco francès), Earth, Wind & Fire, i un treball centrat en el fotògraf Glen E. Friedman, figura clau en el naixement de la cultura skate, punk i hip-hop (amb la presència de Run-DMC, Public Enemy o Beastie Boys). I, per acabar, tindrem un itinerari completíssim dedicat al flamenc que inclou la història de La Niña de la Puebla, la figura de Perrate com a renovador contemporani, el llegat de Triana i els seus hereus espirituals com Califato 3/4, a més de recuperar el documental mític Omega.
Del 29 d’octubre al 8 de novembre torna una nova edició de l'In-Edit, el Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona, que celebra la seva 24a edició als Mooby Aribau Cinemes.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
