Parlant de cases d’algú, resulta que, així com algunes grans aventures empresarials lligades a la tecnologia van néixer en el seu dia en un garatge, per arrencar l’In-Edit els seus impulsors van haver d’agafar l’ascensor i el van parir en un àtic. Concretament, en una terrassa barcelonina propietat d’Uri Altell, que aviat es va quedar petita, habitada per persones amb curiositat, ganes de compartir i força indies.
Eren temps d’emergència de plataformes de descàrregues en línia que a aquest grup d’inquiets els va permetre accedir a documentals i peces audiovisuals que, altrament, difícilment no haurien sabut ni que existien. Fa uns 24 anys, allò era tota una declaració d’intencions.
I d’aquella comunitat domèstica en va acabar sortint un festival internacional, present en més de vint països. Una petita lliçó sobre com les passions compartides poden acabar bastint grans estructures sense perdre del tot l’esperit de colla. Es va notar durant la conversa a Casa Seat, amb la complicitat que unia els convidats, i que contagiaven.
D'aquella comunitat domèstica en va acabar sortint un festival internacional, present en més de vint països.
Perquè l’In-Edit no és només una pantalla: és també el que passa abans, després i als marges, quan la música convoca gent que potser no comparteix res més que una obsessió. Marc Gili ho va resumir bé: “Hi ha una internacional melòmana capaç d’unir desconeguts de mig món amb una facilitat que ja voldrien per a si moltes diplomàcies”.
I mentrestant, com va advertir Toni Querol, vivim en un món (i una ciutat) on també continuem patint la desaparició de sales i espais de creació, com si la cultura fos un luxe prescindible i no una manera d’entendre’ns.
La bona notícia és que encara hi ha històries per explicar. A l’Astrid Rousse, per exemple, li encantaria un bon documental sobre la Rosalia. Encara hi ha músics per descobrir i moltes edicions d’aquest mític festival per venir.
L’In-Edit del 2026 ho farà aquest 28 d’octubre, entre altres, amb Jordi Savall i propostes ben diferents sobre músiques d’arreu i de tot tipus. I potser aquesta és la seva gran virtut: haver convertit aquella terrassa en una finestra al món, sense oblidar mai que tot va començar convidant els amics a casa.