La Sagrada Família s'acosta a la seva recta final, però un dels grans interrogants sobre el seu aspecte definitiu continua obert: qui donarà forma a la façana de la Glòria, l'última gran façana pendent de completar. Fa més d'un any, una trucada va canviar els plans de l'escultor mexicà Javier Marín (Uruapan, 1962) i el va situar davant d'un dels majors reptes de la seva trajectòria: imaginar com traslladar l'univers d'Antoni Gaudí a l'última gran façana pendent de completar. La Junta Constructora l'havia triat juntament amb el mallorquí Miquel Barceló i la basca Cristina Iglesias per presentar una proposta artística per a aquest conjunt monumental —concebut per narrar la història de la humanitat, des d'Adam i Eva fins al Judici Final—, carregat de simbolisme i destinat a definir la imatge definitiva de la basílica.
Amb més de tres dècades de trajectòria i el cos humà com un dels eixos de la seva obra, Marín va haver d'endinsar-se en el pensament de Gaudí, comprendre el simbolisme teològic de la façana i explorar com interpretar-lo des de la seva pròpia sensibilitat artística. Mesos d'estudi i reflexió que van desembocar, a principis d'any, en la presentació de la seva proposta, juntament amb les dels altres dos escultors seleccionats. L'elecció, prevista inicialment per a aquesta tardor, s'ha ajornat sense una data definida i amb totes les opcions obertes: la Junta Constructora podria escollir un dels tres artistes, encarregar el projecte a més d'un d'ells o, fins i tot, descartar les tres propostes i buscar una altra solució. A aquesta incògnita s'hi afegeix un altre dels grans reptes pendents del temple: l'escalinata monumental projectada per Gaudí davant de la façana de la Glòria, la construcció de la qual podria implicar la demolició d'edificis residencials al carrer Mallorca.
Tot i que l’estricta confidencialitat del procés li impedeix revelar detalls de la proposta que ha presentat, Javier Marín conversa des de Mèxic amb The New Barcelona Post sobre com el repte d’imaginar la façana de la Glòria l’ha dut a aprofundir en el pensament de Gaudí i a replantejar-se no només la seva manera d’entendre la Sagrada Família, sinó també aspectes de la seva pròpia obra i les seves conviccions. Com a únic artista procedent d’Amèrica entre els tres candidats, Marín s’acosta a Gaudí des d’una tradició cultural i artística diferent de la catalana. La seva mirada permet conèixer com s’interpreta l’obra de l’arquitecte des d’un altre context i com un escultor mexicà es relaciona amb el llegat de Gaudí i amb la ciutat de Barcelona.
— Com va ser aquest primer contacte amb la Junta Constructora de la Sagrada Família?
— Va ser una sorpresa i un desafiament que mai m’hauria imaginat. Es van posar en contacte amb mi directament, quan encara no tenia cap relació ni connexió amb el temple, i allò em va sorprendre molt. A partir d’aquí vaig començar a descobrir tots els antecedents del projecte. Em va semblar fascinant que es plantegés encarregar propostes a tres artistes tan diferents entre si. Fins i tot em semblaria una bona solució que tots tres poguéssim treballar en una obra tan monumental com aquesta, precisament perquè els nostres llenguatges artístics són tan diferents. Però la decisió està únicament en mans de la Junta Constructora.
— Abans de rebre aquesta invitació, quina relació tenies amb la Sagrada Família? La coneixies només com a visitant?
— Fins aleshores, només coneixia la Sagrada Família com a turista. Però, com a escultor, tinc aquesta deformació professional que em porta a mirar els edificis i imaginar què podria fer jo allà si algun dia m’encarreguessin una intervenció, més enllà de contemplar la seva bellesa. A més, hi havia un vincle amb la Sagrada Família que venia de molt abans. Quan era nen, a la biblioteca del meu pare hi havia un llibre sobre l’obra de Gaudí que em fascinava. Em semblava inquietant, molt particular, i se’m va quedar gravat en la memòria. Per això, quan em van oferir participar en el projecte, em va commoure: d’alguna manera, era una obra que m’havia acompanyat des de la infància, encara que no en fos del tot conscient.
— Has esmentat que el teu pare també era artista. Fins a quin punt va influir créixer en aquest entorn en la teva decisió de dedicar-te a l'art?
— Vaig créixer en una casa on l'art formava part de la vida quotidiana. El meu pare era artista i arquitecte, tenia molts llibres sobre art i fins i tot dibuixava directament a les parets. La meva mare era còmplice de tot allò, així que a casa es respirava una gran llibertat i creativitat: si, per exemple, volies dibuixar en una paret, dibuixaves. Així va ser com vaig anar desenvolupant les meves habilitats.
— En quin moment vas començar a plantejar-te que aquesta inclinació per l'art podia convertir-se en una professió? I com vas acabar trobant el teu camí en l'escultura?
— En aquell moment ni tan sols sabia que es podia estudiar per ser artista, i tampoc que es podia viure d'això. Però quan va arribar el moment de decidir a què volia dedicar-me, vaig descobrir l'escola d'arts plàstiques i m'hi vaig matricular. Al principi vaig començar l'escola pintant i explorant diferents tècniques, però quan vaig descobrir l'escultura, m'hi vaig quedar, i fins avui.
— Com vas anar desenvolupant el teu propi llenguatge escultòric i com definiries l'estil que has construït amb els anys?
— Crec que el meu llenguatge es va anar definint per si sol. Hi va haver un moment a l'escola en què qüestionava tant la meva feina que vaig acabar bloquejant-me. Fins que vaig decidir deixar de donar-hi tantes voltes i començar a fer el que em sortia de forma natural. A partir d'aquí vaig anar treballant amb més llibertat, sense intentar construir un estil de manera premeditada. Amb el temps, comences a reconèixer certes constants en la teva obra, i així es va formant un llenguatge propi. Al llarg dels anys, han relacionat la meva obra amb molts corrents artístics, des de l'art clàssic i el manierisme fins a l'escultura prehispànica. Però hi ha una definició que m'agrada especialment: la d'escultor expressionista.
"Des del principi vaig tenir clar que no era un encàrrec per fer el que volgués ni una oportunitat per consagrar-me com a artista. L'expressió personal ha d'estar al servei del sentit de l'obra"
— Creus que el teu llenguatge escultòric, que has anat construint al llarg dels anys, podria reconèixer-se també en una obra com la façana de la Glòria, dins de l'univers artístic de Gaudí?
— Després d’estudiar en profunditat l’obra de Gaudí, he trobat diversos punts de connexió amb el meu propi llenguatge escultòric. També compartim preocupacions pel que fa a la creació artística. He trobat punts en comú especialment en la manera d’entendre el cos, la figura humana i les formes orgàniques. Així i tot, traslladar el meu llenguatge a un projecte com aquest suposa una gran responsabilitat, tant artística com ètica, i des de l’inici vaig ser conscient de la magnitud de l’encàrrec. No es tracta d’intervenir en qualsevol edifici, sinó en una obra que porta més d’un segle construint-se i que respon a una visió espiritual molt concreta. Com abordar avui el discurs de l’Església? Com traduir-lo a un llenguatge propi sense trair el seu sentit? Aquestes preguntes m’han portat a un procés de reflexió molt enriquidor, tant en l’àmbit personal com en el professional.
— Com has treballat per trobar aquest equilibri entre la teva pròpia mirada i l’univers de Gaudí?
— El desafiament és reinterpretar Gaudí sense trair el seu llegat. La seva obra s’ha desenvolupat al llarg de més d’un segle, i això ens obliga a preguntar-nos com llegir-la avui, des d’una realitat i uns referents molt diferents dels de la seva època. Es tracta de comprendre què volia transmetre i trobar la manera d'expressar aquestes idees des de la sensibilitat del nostre temps i a través del meu propi llenguatge artístic, sense perdre l’esperit que va voler donar a l’obra.
No és un repte senzill, perquè implica abordar un discurs religiós i trobar la manera de transmetre la paraula de Jesús a través de l’art. Treballar en aquest projecte m’ha portat a revisar les meves pròpies conviccions religioses, reconciliar-me amb algunes de les meves conviccions i qüestionar-ne d'altres. Ja m'havia succeït en realitzar el retaule de la Catedral de Zacatecas. Crec que l’art també pot ser una forma d’ordenar el pensament i comprendre’s a un mateix, i aquesta ha estat una de les parts més valuoses d’aquesta experiència.
Des del principi vaig tenir clar que no era un encàrrec per fer el que volgués ni una oportunitat per consagrar-me com a artista. No es tractava d’una obra destinada a un museu o a una galeria, sinó d’incorporar-me a un projecte amb un propòsit definit i un llegat que respectar. L'expressió personal ha d'estar al servei del sentit de l'obra i trobar el seu lloc dins d’una visió col·lectiva.
"M'interessa que qualsevol persona que se situï davant de la façana pugui trobar alguna cosa que la commogui, fins i tot si desconeix la iconografia cristiana o els personatges representats"
— La façana de la Glòria ha de representar la història de la humanitat, des d'Adam i Eva fins al Judici Final. Com es pot representar un relat tan complex a través de l'escultura?
— La Sagrada Família rep visitants de tot el món, amb cultures i creences molt diverses. M'interessa que qualsevol persona que se situï davant de la façana pugui trobar alguna cosa que la commogui, fins i tot si desconeix la iconografia cristiana o els personatges representats. Per això, la meva aproximació ha consistit a anar més enllà de la narració religiosa i explorar els símbols que hi ha darrere d'aquestes històries i que permeten parlar de qüestions que van més enllà d'una tradició religiosa concreta. El repte és trobar una manera d'explicar aquestes històries que tingui sentit avui i que permeti connectar amb persones de procedències molt diverses.
Per a això, he pensat en valors i experiències universals. Potser algú no coneix la figura de la Mare de Déu o el seu significat dins de la tradició cristiana, però la maternitat és una experiència humana que pot resultar propera a moltes persones. M'interessen aquest tipus de símbols, que permeten concentrar el relat en elements recognoscibles des de diferents cultures i creences. No es tracta d'empobrir la història, sinó de trobar formes d'explicar-la que puguin connectar amb un públic ampli.
— Ets l'únic artista hispanoamericà dels tres seleccionats per presentar una proposta per a la façana de la Glòria. Creus que el teu origen i el teu bagatge cultural et porten a interpretar el llegat de Gaudí des d'una perspectiva diferent de la de Barceló i Iglesias?
— Em sembla significatiu que s'hagi triat tres artistes amb llenguatges tan diferents i que s'hagi comptat també amb un artista hispanoamericà. Mèxic comparteix amb Espanya alguns vincles culturals i religiosos, però també té les seves particularitats. Haver crescut en aquest context influeix, sens dubte, en la meva manera d'acostar-me a l'obra. Crec que aquesta experiència pot aportar una mirada particular sobre la relació entre art, religió i cultura, i obrir noves vies per interpretar el llegat de Gaudí des d'un altre context cultural.
"La Sagrada Família m'ha transformat, m'ha portat a replantejar-me les meves pròpies possibilitats i m'ha permès treballar des d'una perspectiva distinta de la llibertat absoluta a la qual estic acostumat"
— Després de tot el treball de recerca i la immersió en l'univers artístic i teològic de Gaudí, com convius amb la incertesa de no saber què decidirà finalment la Junta Constructora?
— Estic molt feliç amb el que ha succeït fins ara. La Sagrada Família m'ha transformat, m'ha portat a replantejar-me les meves pròpies possibilitats i m'ha permès treballar des d'una perspectiva distinta de la llibertat absoluta a la qual estic acostumat. Des del principi vaig entendre que una decisió d'aquesta magnitud depèn de molts factors, no només de la meva proposta. No té sentit intentar inclinar la balança. Si finalment em toca participar en el projecte, serà així; i, si no, també ho acceptaré. No crec que no ser elegit hagi de convertir-se en una frustració. Tampoc no m'agradaria ser al lloc dels qui han de decidir, perquè sigui quin sigui el resultat, estarà sotmès a l'escrutini públic.
L'important és que el procés ja ha estat valuós. Per damunt del resultat, espero que la decisió contribueixi a completar la Sagrada Família respectant l'esperit de Gaudí. Em sembla extraordinari que dediqués la seva vida a una obra que va impulsar amb una fe tan profunda, i que confiés la seva continuïtat a les generacions futures, tot i que probablement no n'arribaria a veure la culminació.