L’endemà de la benedicció de la Torre de Jesús, Miquel Barceló. Comentaris evidents entre els periodistes, “no faré declaracions” evidents per part de l’artista, tot pendent, Déu proveirà, doctors té l’Església. Però des d’aquí no ens podem estar de dir que és en Barceló i a ningú més en qui ha de recaure la façana de la Glòria. No cal entrar en detalls com el fang, la pedra tova, el Mediterrani, la catedral de Palma, Gaudí mateix, la Glòria mateix. Només cal saber que ara Barceló és l’artista més important del nostre país, que per entendre’ns és un Miró o un Picasso en carn i en viu, i que deixar-se’l perdre és sempre un error. No ens el perdem en la presentació de la seva exposició a la Galeria Artur Ramon, “Gravats de Barcelona (2010-2026)”. La primera en una galeria des dels vells anys 90.
Comissariada per Enrique Juncosa, l’exposició mostra uns trenta gravats fets amb tècniques diverses: aiguatinta, aiguafort, xilografia, litografia, carborundum, rodet, serigrafia, vernís, collage, punta seca (gratar directament damunt la placa), pintura directa amb àcid, termites d’àfrica, fins i tot serra elèctrica (en els enormes pops de l’entrada, que aconsegueixen, així, fer un traç dentat i en forma d’espina de peix)... Barceló parla amb una proximitat terrenal que és d’agrair, explica poc però està obert a explicar si se li pregunta, i diu diverses vegades que li agrada més fer obres que no pas exhibir-les.
Totes elles estan fetes al taller de Joan Romà i Takeshi Montomiya entre 2010 i 2026 i mostren temàtiques diverses -i característicament barcelonines- com peixos, pops, plantes, verdures, animals, pells, retrats d’escriptors cèlebres o fins i tot un autoretrat amagat en forma de calamar cabra. Diu que cada taller de gravat li sembla un laboratori d’alquímia diferent, fins al punt que, encara fent servir les mateixes tècniques i exactament els mateixos materials, es nota molt si un gravat està fet en un taller de París o de Barcelona perquè hi ha quedat un aire. L’aire. Gravat. I de tan senzillament que ho explica, segur que és cert.
També hi apareixen en vitrines tres llibres il·lustrats per ell: El Bestiari d’Apollinaire, Sobre la apariencia de las cosas, del mateix comissari de l’exposició i Dins la panxa del bou, un llibre sense textos. Barceló diu que l'entusiasma el gravat perquè té l’intermediari de la placa, la qual cosa no apareix en l’art més directe de la pintura. El que no li agrada és multiplicar, fer llargues edicions, i per això en fa molt pocs (encara que el gravat sigui una tècnica destinada a reproduir). De fet, considera el gravat un estil particular de pintura, i en temps d’impressió digital creu que la tècnica agafa valor perquè el resultat és d’una intensitat especial, no superficial, més definitiva. Parlem de 30 gravats inèdits, que no han estat exposats enlloc, excepte els Lletraferits que han passat per París i Praga. Aviat, diuen, un llibre amb aquests i altres gravats.
Barceló té com a referents en aquesta tècnica Rembrandt, Goya, Picasso, Munch i Piranesi, però darrere d’ell deambulen els seus peixos i taques de vida salada que semblen assenyalar-lo a ell com a veritable referent del futur. I és que, com qui no vol la cosa, parlem d’un artista que pot dir sense despentinar-se (perdó, vull dir sense pentinar-se) que els tapissos per a la catedral de Nôtre Dame ja quasi estan llestos. D’algú que ha pintat la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra. D’algú que no pot tornar a la seva casa de Mali, propera a un penya-segat, per culpa de la guerra.
D’algú que, també amb la mirada local sempre atenta, ha dedicat un cartell a en Biel Mesquida per celebrar el seu Premi d’Honor. Parlem d’un home descomunal i alhora de mida humana, de mirada genial i angoixa sensualíssima. Ultralocal i planetari al mateix temps, poètic i agressiu alhora, intel·ligible i innovador a l’ensems, Barceló diu que no va ser a l’acte de benedicció de la torre central de la Sagrada Família. Jo prometo que encara no en sé res, de la decisió. Però home. Però és que home, però és que per l’amor de Déu.
