Després de molts anys de trajectòria i d'haver rebut infinitat de peticions per escriure les seves memòries, Josep Maria Flotats ha trobat la manera més honesta de mirar enrere: pujar sol a l'escenari a través de la literatura d'un dels seus autors de capçalera. Aquest dissabte 14 de novembre, el Teatre Romea aixeca el teló de La promesa de l'alba, l'estrena d'un projecte de creació pròpia en què Flotats assumeix l'adaptació, la direcció i la interpretació d'una història que parteix de l'univers narratiu de l'escriptor francès Romain Gary, amb traducció de Salvador Oliva.
Aquesta obra suposa el retorn de Flotats al Romea dues temporades després de l'èxit de Voltaire/Rousseau. La disputa. Durant la presentació de l'obra aquest matí, el director artístic del teatre, Josep Maria Pou, ha celebrat la tornada d'un dels noms indispensables de l'escena del país: «Estem molt contents de tornar a acollir un espectacle d'en Josep Maria Flotats. Ara ens presenta una estrena mundial, un projecte molt personal que és, probablement, un dels espectacles més íntims de la seva trajectòria».
La complicitat entre els dos veterans de l'escena ha estat present en tot l'acte. De fet, Flotats ha agraït tant a Pou com al grup Focus la confiança cega dipositada en un muntatge que van decidir produir sense haver-lo vist ni llegit prèviament, i ha recordat que la presentació coincidia amb un moment molt important per a tots dos: «Avui fa exactament trenta anys que Josep Maria Pou i jo vam estrenar Àngels a Amèrica al TNC. Va ser una experiència inoblidable per a tots dos i recordar-la avui ens emociona especialment, també per tots els companys que hi van participar i que malauradament ja no hi són».
Un autor que també és el retrat d'una època
El projecte va començar en quant va acabar la gira de Voltaire/Rousseau. Flotats va descartar la idea d'escriure unes memòries convencionals i es va dedicar a repassar els llibres, les músiques i els records que l'han marcat al llarg dels anys. En aquesta recerca va tornar a trobar-se amb la autobiografia novel·lada de Gary. «Vaig començar a rellegir-la a casa i no em vaig aixecar fins que la vaig acabar. I en aquell moment vaig saber que aquella era la història que volia compartir amb el públic», ha explicat l'actor.
Flotats troba en la literatura de Gary el mirall exacte de la societat i els valors culturals.
L'espectacle pren el títol de la novel·la, però el text teatral no es limita a traslladar el llibre a l'escenari: entrellaça fragments procedents d'altres obres i escrits de l'escriptor francès per presentar una dramatúrgia pròpia. El vincle de Flotats amb Gary ve de lluny: l'any 1980, quan l'actor iniciava una etapa a París dins la Comédie-Française, l'escriptor posava fi a la seva vida. Tot i no haver-se conegut personalment, Flotats troba en la literatura de Gary el mirall exacte de la societat i els valors culturals que el van acollir i formar com a artista i ciutadà a la capital francesa.
Una promesa impossible i les empremtes de l'ofici
En el fons, la història de Romain Gary (des de la infància a Rússia fins a la joventut marcada per la guerra i l'exili) és la històira de la relació entre un fill i la seva mare, una dona visionària que li augura un destí de glòria i a qui ell jura estar a l'altura d'aquest somni impossible. Una narració crua, però plena d'ironia, tendresa i humor que serveix a Flotats per reflexionar sobre l'essència mateixa del fet teatral.
«Per a un actor, el passat no és només la seva pròpia vida, sinó també la suma de tots els personatges i identitats que l'han habitat»
«Per a un actor, el passat no és només la seva pròpia vida, sinó també la suma de tots els personatges i identitats que l'han habitat», ha explicat sobre l'escenari del Romea, reivindicant el privilegi d'haver conviscut amb éssers extraordinaris al llarg de la seva carrera: «Quan un personatge plora, les llàgrimes són reals. Són les llàgrimes de l'actor habitat per aquell personatge. I en aquesta convivència hi ha una dimensió profundament poètica».
Amb La promesa de l'alba, Josep Maria Flotats signa la segona adaptació escènica d'una obra narrativa en la seva trajectòria, més de tres dècades després d'Ara que els ametllers ja estan batuts (1990) a partir dels textos de Josep Pla. Trenta-sis anys després, repeteix experiència partint de la paraula d'un altre autor per revisar els seus records i reivindicar la petjada que deixen en nosaltres les vivències i els afectes.