Les campanes toquen per a mi

Créixer consisteix parcialment en estimar tot allò que havies escarnit de jove. Durant molts anys, potser degut a la meva condició urbanita i notòriament anticlerical, havia trobat incomprensible la pervivència del so de les campanes a les esglésies de Barcelona i d’arreu. Entenia que algun nostàlgic volgués mantenir una tal anormalitat sonora als pobles i indrets més recòndits d’allò que els cursis anomenen el territori; però em semblava un hàbit espantós conservar aquest cling-clong obsessiu i sorollós als barris civilitzats d’una capital mediterrània amb ínfules del primer món. Fins i tot recordo algun article adolescent (i per tant imbècil) que havia escrit quan el Govern, o alguna altra instància que ara no recordo, havia proposat els campanars del país a la candidatura de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco. Ja em direu si se’n pot arribar a ser, de ruc.

Quan vaig aterrar als carrers d’El Call aviat farà un any, l’enze persistia. A casa vivim rodejats d’una autèntica simfonia de campanes: de la Catedral ens n’arriba el so de l’Eulàlia, l’Honorata i la Tomasa, i també puc escoltar –en un lapse temporal/tonal que hauria encantat als meus adorats avantguardistes vienesos– els gongs que arriben de Sant Felip Neri i Santa Maria del Pi (a banda d’un indret sonorament extraordinari, aital campanar és una de les obres mestres més extraordinàries del nostre art Gòtic). L’orgia de quarts i hores no només configura una ordenació perfecta del dia, un paper pautat en què el temps passa d’una angoixant indeterminació a la matemàtica exacta que cal per viure; fonamentalment, el so de les campanes resulta un acompanyant perfecte per badar, escriure i deixar que el pas del temps faci dolça via reverberant-se.

Fins i tot denit, quan per obra i gràcia dels meus prejudicis havia temut més el so dels campanars, la solemnitat dels quarts m’acompanya el descans com si la mateixa Verge Maria omplís d’aire el coixí. Considerava folls als ciutadans que deien necessitar la presència de les campanes per tal d’agafar son; no només certifico aquesta exigència, sinó que puc afirmar que les campanes del barri m’han regalat molta més pau que els meus estimats Diazepam i Fluoxetina. En una ciutat cada vegada més sorollosa, d’una nauseabunda i letal contaminació acústica (provocada no només pels automòbils, sinó per la persistent obsessió de la conciutadania a cridar i compartir amb els vianants la seva espantosa música o, encara pitjor, les seves converses telefòniques), les campanes són una font de d’ordre i pau tan forta que ni els comunistes de l’Ajuntament han pogut matar-la.

Les campanes del barri m’han regalat molta més pau que els meus estimats Diazepam i Fluoxetina

El so dels campanars no té res d’immaterial: és d’una solidesa que pot mastegar-se i provoquen un benestar tan essencial com la pròpia pell. Mentre escric La Punyalada, els quarts del barri juguen en una seqüència de semitons que no podria haver imaginat ni el mateix Schönberg. Espero que totes elles, a qui mai no he vist (m’agrada guardar el misteri d’una veu sense cos), algun dia no gaire llunyà, si pot ser i no molesta als veïns, toquin alguna cosa només per a mi.