Normalment, a les entrevistes, les preguntes van en una direcció; en aquesta, no són unidireccionals: “Escull una carta. La tens? No me l’ensenyis”. I l’encerta, incomprensiblement. El Mag Stigman, nom artístic de l’Ignasi Stigman —sí, Stigman és el cognom real— ens rep a la sala on acostuma a assajar la seva màgia, a Gràcia, amb una baralla de cartes a la mà, amb moltes respostes, i moltes preguntes. Perquè la màgia també va de preguntar, però d’una altra manera.
“Darrere la màgia hi ha molta neurociència”, i és el que té a veure amb aquestes preguntes, amb les distraccions, amb l’efecte sorpresa de l’il·lusionisme. “Gran part de la gent pensa que els mags som sobretot hàbils amb les mans, però la màgia, en realitat, no va de la manipulació dels objectes, com podria ser un malabarista; el que més manipula la màgia és el cervell de l’espectador”, la seva percepció i atenció. “És pura psicologia”. I aquesta és la carrera que precisament va estudiar Stigman.
Ara, la psicologia i la neurociència són, per a ell, eines de treball: l’atenció selectiva permet que mirem una cosa mentre una altra passa sense que la detectem; la memòria pot reconstruir el que acabem de veure, i fins i tot les nostres decisions poden ser més previsibles del que ens pensem. “La màgia demostra que els éssers humans som molt vulnerables”, diu. I és precisament aquesta vulnerabilitat la que l’il·lusionista aprèn a conèixer, fins a saber en quin moment el cervell de l’espectador mirarà cap a una banda mentre per l’altra passa la màgia. O les matemàtiques, ja que en molts casos els números tenen molt a dir, sovint amb explicacions lògiques i numèriques que fan els trucs encara més interessants un cop es coneixen.
Algunes d’aquestes explicacions es deixen veure al llibre Màgia per a cada dia (Grup 62), amb un objectiu: fer baixar la màgia de l’escenari per a convertir-la en una eina per educar, comunicar i connectar amb els altres. Escrit amb la periodista Carme Escales, el llibre porta l’il·lusionisme a espais on habitualment no s’espera, i convida a mirar la comunicació i l’aprenentatge des d’una nova òptica, més màgica.
Així, el llibre es planteja com una guia pràctica que mostra com els jocs de màgia poden despertar emocions, sorprendre, comunicar, captivar la ment. Amb explicacions de trucs i amb la màgia com a fil conductor, Stigman plasma en el llibre l’experiència i l’aprenentatge acumulat durant dècades de màgia, i no només sobre l’escenari, sinó també en entorns educatius i, fins i tot, professionals.
La fascinació del mag per aquesta disciplina va arribar, precisament, en un entorn educatiu. Stigman tenia 14 anys quan un mag va visitar l’escola on estudiava teatre musical, i va quedar captivat. Aquella visita el va dur a voler saber més i, en un moment sense classes online ni vídeos de Youtube, va començar a devorar llibres, sobretot de la botiga especialitzada Magicus. “Llavors la societat de mags era molt més hermètica, i hi havia la idea que, si es compartien els secrets i les tècniques, l’il·lusionisme desapareixeria”.
De llibre en llibre, va anar aprenent, i també interessant-se cada vegada més, fins que l’encarregada de Magicus el va avalar per entrar a la associació de mags, un any després. Abans, però, cal superar un examen, i no només això, sinó demostrar que no s’hi vol entrar per xafarderia, per curiositat o per revelar secrets, sinó per un interès genuí i per aportar valor a la societat de mags. Mentre ho explica, va remenant cartes, amunt i avall, avall i amunt, amb destresa i precisió: “A vegades ho faig sense adonar-me’n”.
"La màgia et permet connectar amb el nen interior que tots tenim dins"
Aquest valor, Stigman l’aporta al món de l’il·lusionisme amb la mateixa fascinació que el va captivar el primer dia. No només per la capacitat de la màgia de deixar l’espectador bocabadat, sinó per les emocions que és capaç de generar, la sorpresa. “Jo el que busco és que la gent surti d’un espectacle millor que quan ha entrat. La màgia et permet connectar amb el nen interior que tots tenim dins”. Fins i tot per qui entra només amb la intenció de trobar on és el truc: “Venen a descobrir com es fa, creuen que fixant-se molt ho descobriran. Però està estudiat que, després d’aproximadament 20 minuts sense descobrir res, ho deixes córrer, i només gaudeixes, i connectes amb aquell nen interior. Assumeixes que el teu cervell no ho pot entendre i, enlloc d’enfadar-te, rius, i començo a gaudir, a deixar-me sorprendre”.
I això no passa només sobre els escenaris, sinó que, com al llibre, Stigman duu la màgia més enllà, com a eina de comunicació i connexió. Presentacions, congressos o campanyes de màrqueting són alguns dels entorns en què el mag ha aplicat els seus coneixements i experiència en l’univers de l’il·lusionisme, i la psicologia. Un exemple? Una empresa de software l’ha contractat en diverses ocasions per a un congrés al CCIB, on Stigman es fa passar inicialment per un informàtic de la companyia aficionat a la màgia, que fa trucs als assistents al congrés, mentre s’aturen a l’estand de l’empresa.
Stigman també porta l’il·lusionisme a conferències per a empreses, on parla de motivació i recursos humans a través de la màgia. I també a les escoles, on utilitza la màgia per explicar matemàtiques, i despertar l’interès pels números, i tots els jocs que permeten fer. De fet, el seu espectacle Matemàgia parteix de patrons numèrics i probabilitats per mostrar als alumnes que darrere d’un efecte aparentment impossible hi pot haver una estructura numèrica.
La sorpresa és, en aquest sentit, una eina pedagògica. Stigman ha treballat aquesta qüestió amb David Bueno, neurocientífic i autor del pròleg de Màgia per a cada dia, explorant com l’emoció afavoreix l’aprenentatge. “Quan es trasmet amb emoció, el missatge arriba amb més força; si has de transmetre un missatge, la millor manera que arribi és amb l’emoció. I en la màgia utilitzem una emoció molt potent, que és la sorpresa”.
És aquesta potencia de l’emoció la que s’aplica sobre l’escenari, i també en entorns educatius i laborals, com s’explora a través del llibre, juntament amb Escales. A la sala d’assaig, les cartes tornen a la baralla, mentre Stigman parla de nous (o vells) trucs que ha estat recuperant de llibres antics. Ara els està adaptant per canviar els mecanismes, sense modificar l’emoció que generen; sempre buscant aquella sorpresa poderosa per emocionar i connectar, i que el mag ha portat a la quotidinietat amb Màgia per a cada dia.