Va ser l'any 2019, al Teatre Tívoli de Barcelona, l'última vegada que vaig veure el mag Juan Tamariz a la ciutat. El vaig tornar a veure a principis del 2020, ja per última vegada, a Sant Cugat del Vallès. Sempre m'ha agradat Tamariz. He après moltíssim llegint els seus llibres, i en parlo tant que la gent ja les associa amb mi. Des de la seva mort, el passat 18 d'agost, m'ha sorprès la quantitat de gent que m'ha escrit per dir-me: “He vist que ha mort Tamariz i m'he recordat d'aquest llibre del qual sempre parles”. Quin llibre? Ara t'ho explico.
Quan em vaig iniciar en el món de la màgia, amb 14 anys, no em preocupava només que els meus jocs fossin bons, sinó també com comunicar-los de la millor manera possible. Va ser llavors quan vaig descobrir Los cinco puntos mágicos, de Juan Tamariz.
Soc un àvid lector de temes molt diversos, però aquest és l'únic llibre sobre comunicació o oratòria que m'ha marcat. Quan algú em diu, després de una de les meves formacions sobre com aprendre millof, “ets un bon comunicador”, sempre responc el mateix: és per aquest llibre. De fet, quan vaig fundar una acadèmia universitària amb 18 anys, vaig formar tots els nous professors en comunicació basant-me en les seves idees.
Avui vull compartir amb tu algunes de les coses que vaig aprendre d'ell. Tamariz deia que un mag té cinc punts màgics per comunicar-se: els ulls, la veu, les mans, el cos i els peus.
1. Els ulls
Aquesta és probablement la imatge del llibre que més recordo. Tamariz parlava de crear fils imaginaris entre els teus ulls i els de cada espectador. La idea era no mirar la sala com un conjunt, sinó connectar amb persones concretes, una a una, i mantenir aquests fils.
Quan fas una formació pots passar-te hores mirant cap endavant i, tanmateix, no haver mirat realment ningú. Jo segueixo pensant en aquests fils quan explico alguna cosa. Intento mirar persones concretes i comprovar què està passant a l'altra banda: si segueixen amb mi, si han entès, si algú s'ha perdut o si una idea ha generat sorpresa. És a dir, faig servir els ulls per recollir informació, no només per donar sensació de proximitat.
2. La veu
Una altra de les coses que vaig aprendre és que la veu serveix per a dirigir l'atenció i estructurar el contingut. Pots parlar més a poc a poc, accelerar, apujar el volum, abaixar-lo o parar. Però, sobretot, pots utilitzar el silenci. Quan ets jove i comences a parlar en públic, el silenci sol fer por perquè sembla que, si no estàs parlant, alguna cosa està sortint malament. Amb el temps descobreixes just el contrari: una pausa abans d'una idea important pot preparar tota la sala per a escoltar-la, i una pausa després pot donar-li temps per a processar-la.
També vaig aprendre que abaixar la veu moltes vegades aconsegueix més atenció que apujar-la, i que el ritme ajuda a assenyalar què mereix més pes. Hi ha una idea que continuo intentant aplicar sempre: si tot és important, res és important. Si emfatitzes cada frase, cap destaca; si parles sempre a la mateixa velocitat, no existeix ritme. La veu també indica al públic què mereix més atenció
3. Les mans
Un mag aprèn molt aviat que les mans poden revelar massa o amagar exactament el necessari. Unes mans tenses poden delatar que alguna cosa està passant. Un gest innecessari pot dirigir els ulls de l'espectador exactament cap al lloc al qual no vols que miri. I unes mans relaxades i naturals poden fer que una acció molt complexa sembli completament senzilla.
Més endavant, quan vaig començar a fer classe, em vaig adonar que jo encara utilitzava aquests mateixos principis, encara que ja no hi hagués cartes o monedes pel mig. Les mans poden ajudar a organitzar una explicació: pots col·locar una idea a un costat i una altra a l'altre, marcar una seqüència amb els dits, representar una jerarquia o acostar dos conceptes per a mostrar que estan relacionats.
D'alguna manera, les mans converteixen una explicació verbal en una cosa gairebé espacial. Ajuden qui escolta no només a sentir l'estructura, sinó també a veure-la. Més d'una vegada, alumnes que no coneixen el meu passat com a mag m'han dit: “Sembla un mag movent les mans”.
"L'audiència rep el conjunt, no sols paraules"
4. El cos
El teu cos pot reforçar el que dius o contradir-ho per complet. La postura, cap a on t'orientes, com reacciones quan algú intervé, si estàs rígid o relaxat, si t'amagues darrere d'una taula o si t'acostes a algú, tot forma part del missatge, encara que moltes vegades no en siguem conscients.
En una formació passa el mateix. Pots dir que una pregunta t'interessa mentre el teu cos transmet impaciència, o explicar que una idea és fonamental mentre estàs encongit mirant la pantalla. L'audiència rep el conjunt, no només paraules.
5. Els peus
I arribem als peus. Tamariz em va ensenyar a preguntar-me on soc i per què em moc. Quan parlem davant de gent, tendim a caminar d'un costat a l'altre per pur nerviosisme, d'una banda a l'altra, sense que hi hagi cap intenció al darrere. I si et mous constantment, el moviment deixa de tenir significat. En canvi, si estàs quiet i, en un moment concret, fas un parell de passos cap al públic abans de dir alguna cosa important, aquest moviment té pes. Acostar-te pot generar proximitat, allunyar-te pot obrir l'espai, canviar de posició pot marcar el pas d'una idea a una altra i aturar-te pot donar més força a una frase.
Aquests són els coneixements que em va oferirLos cinco puntos mágicos. I, amb ells, continuo fent màgia, encara que ara l'executi una altra manera.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
