Entrar en una llibreria sempre comporta calma. Entre llibres, la serenitat d'una pausa de pantalles, cotxes, motos, tasques pendents, sorolls i presses s'aprecia i es gaudeix, gairebé tant com la lectura posterior de les adquisicions d'un llibre en paper. En certes llibreries, a més, no hi trobarem ni relats de crims ni ciència-ficció: zero violències que puguin pertorbar o impedir la relaxació. Tot al nostre voltant convida a la meditació i al desassossec, a la tranquil·litat i a la introspecció.
L'espiritualitat, la religió, l'autoajuda, la filosofia, la psicologia, la teologia i el creixement personal ens embolcallen en un oasi de repòs, com si tots els continguts que ens envolten fossin suaus turons on descansar llegint lectures adreçats a l'ànima.
És l'atmosfera que ens rep a la llibreria de les germanes Paulines, a la Ronda de Sant Pere, 19-21, a tocar de la plaça d'Urquinaona. Pujant els esglaons de l'entrada, accedim a l'espai on ens rep la Magdalena Martínez Ruiz, una de les tres Filles de Sant Pau de la congregació de les Paulines que, juntament amb la Priti, que és de l'Índia, i la Linda, que és del Congo, porten aquest històric establiment barceloní.
El fundador de la família Paulina, Filles i Fills de Sant Pau (Paulines i Paulins), va ser Santiago Alberione. Un relleu de fusta ens el fa present a la llibreria. Alberione havia nascut el 1884 a San Lorenzo di Fossano, a Cúneo, el municipi de la regió italiana del Piemont. Era fill de pagesos molt cristians i ben aviat va sentir la crida a predicar l'Evangeli “amb els mitjans moderns de comunicació”.
El 1914 va fundar la Família Paulina, primer amb els Fills de Sant Pau, i un any després, en veure que ja hi havia una religiosa, Teresa Merlo, que li donava suport, va donar començament a la congregació de les Filles de Sant Pau. Per dur a terme la missió de difondre el missatge cristià, Alberione va crear una impremta que fins a finals dels anys setanta va produir molts llibres.

La primera comunitat de les Filles de Sant Pau es va obrir a Barcelona. Aquí van arribar tres primeres germanes el 25 d'agost de 1946. Després dels primers moments per instal·lar-se i buscar allotjament, van començar a exercir el seu apostolat amb la difusió «de la bona premsa» a les famílies, gràcies als llibres impresos pels Pares Paulins. El 1948, van ingressar les primeres joves i, amb l'arribada de 4 germanes més procedents d'Itàlia, es va obrir la impremta, amb l'ajuda generosa d'una família de la ciutat. El primer llibre imprès va ser «Germà, salva't», escrit pel mateix fundador, Santiago Alberione.
A continuació, van venir moltes publicacions per a totes les edats que també arribaven a l'Amèrica Llatina. Avui, la impremta ja no existeix, però sí el segell editorial de Paulines, que, juntament amb molts altres títols d'altres editorials que seleccionen per a la seva llibreria, acompanyen els clients, assidus i espontanis, especialment en aquells moments de la vida en què senten més ganes d'introspecció. Les qüestions humanes, religioses i socials són les que més tracten els llibres que despatxen les Paulines.
Pessebre i calendaris d'Advent
Encaminant-nos ja cap a Nadal, el pessebre (encara sense el nen) i els calendaris d’Advent i de tota mena, salten a la vista a la llibreria que porten aquestes tres religioses. «Advent i Nadal són, pel que fa a vendes i afluència de gent, dos dels millors moments de l'any, juntament amb la Quaresma i la Pasqua i el temps de les comunions i de les confirmacions», que, per cert, segons explica Magdalena, després de la visita del papa Lleó XIV han augmentat. Bones notícies per a un desert de vocacions de fe religiosa.

Queden poques monges i els sacerdots que vesteixen sotana i celebren misses, almenys a Catalunya, han arribat d'altres països. Lluny queden ja aquells anys en què a tots elspobles d'Espanya hi havia candidates i candidats a entrar en una congregació i seguir el camí de la fe com a elecció de vida, professió i dedicació eterna.
L'estiu de 1962 s'encetava aquest camí per a la Magdalena. Tenia dotze anys. La Magdalena és campurriana, com les galetes. Va néixer el 1949 al poble càntabre de Matamorosa, a la vall de Campoo. Els seus pares —diu— eren catòlics practicants, i de la seva infantesa recorda que, entre altres coses, li agradava molt cosir. «Els dijous a la tarda, a l'escola ens ensenyaven costura», rememora.
Un dia de juliol d'aquell 1962 —explica— «va arribar de visita a casa un cosí que venia amb una amiga religiosa de les Filles de Sant Pau que ens explicava què feien a la congregació, i em va preguntar si volia anar amb elles a Madrid». Ella va pensar que allò de cosir i ajudar a fer llibres en una editorial li agradaria. «Vaig preguntar a la meva mare si podia anar-hi i em va dir que l'hi preguntés al meu pare. Vaig preguntar al meu pare, i em va dir que l'hi preguntés a la meva mare. Al final, em van deixar anar-hi».
I, una vegada a Madrid, la Magdalena va passar de la il·lusió per descobrir tot allò a l'enyorança del poble. «Vaig estar dos mesos plorant i, tot i que escrivia cartes als meus pares, aquella en què els deia que volia tornar sembla que no els va arribar mai», diu. Va aprofitar la recuperació d'un èczema per tornar un temps a casa, i ella mateixa va sentir de nou ganes de tornar a Madrid. A partir d'aleshores, tot va fluir molt millor i no es penedeix de res. Ara diu que, si hagués de tornar a començar, seguiria el mateix camí.

A la congregació, recorda: «Érem unes setanta nenes, de dotze a setze anys, més o menys. En total devíem ser unes 120 persones entre adults i menors. A la cuina hi havia olles tan grans que jo hi hauria cabut a dins. Entre altres activitats, ajudàvem a tallar i doblegar les pàgines per després enquadernar llibres». La mare superiora sabia que la Magdalena sabia anar amb bicicleta i, quan arribava alguna nena nova i se la veia trista, ella l’enfilava amb ella a la bicicleta i se l'enduia a fer un tomb i, en tornar, entre el passeig i la manera com ella animava tothom, totes dues tornaven contentes.
«Vaig tenir una superiora que ens deia: demaneu-me coses, que us les concediré. I jo li vaig demanar aprendre a conduir. A banda que m'agradava molt conduir, podia anar a fer “la propaganda”, portant llibres a les famílies. Visitava les cases i els ensenyava biografies, també llibres humorístics i les aventures de Robinson Crusoe. He tingut la sort de recórrer-me tota Espanya, i també vaig viatjar a Puerto Rico, Veneçuela i Colòmbia. N'he gaudit moltíssim. I ara, aquí, tot i tenir ja problemes de salut, continuo sent molt feliç i en dono gràcies a cada moment».
Hi va haver una altra època en què la Magdalena es movia amb una moto Vespino. «Anava a fer la propaganda, és a dir, portàvem els nostres llibres a El Corte Inglés, a Galerías Preciados, al Ministeri, a les parròquies... No dèiem que anàvem a vendre, dèiem que anàvem a fer propaganda, a difondre, el que avui dia seria la feina de comercial», precisa. I d'una d'aquelles visites, recupera una anècdota: «Un dia que vaig anar a El Corte Inglés, vaig deixar, com feia sempre, el casc de la moto a l'entrada, al taulell de recepció. Era un casc vermell en què es llegia en dos llocs la marca: Clímax. En sortir, la recepcionista em va dir: mira, ha vingut una persona i s'ha fixat en el teu casc, m'ha preguntat de qui era perquè li ha cridat l'atenció la marca. Clímax, m'ha dit que és el nom d'una revista pornogràfica. I quan vaig arribar a casa, vaig transformar la paraula i vaig escriure: Crist és vida». Així, amb el seu casc tunejat, la Magdalena va continuar protegint-se en cada viatge, amb un missatge molt més d'acord amb el que venia fent.

Alliberar-se de l'hàbit
Fins al 1970, va estar a Madrid, des d'on es va traslladar a València, abans de venir a Barcelona, on la llibreria de les Paulines era al costat de la Catedral. «Recordo bé que era una meravella viure la fira de Santa Llúcia tan a prop». Aquí a Barcelona —diu— “la vida sempre ha estat diferent”. Tant, que va ser el lloc on les religioses de la seva comunitat van decidir treure's l'hàbit. «La meva mare em va venir a veure i em va dir: quines orelles més desangelades que tens, i vaig demanar permís per posar-me unes arracades. També em posava un quilo de laca als cabells, que fins aleshores sempre havia portat tapats i no sabia com pentinar-me’ls».
En el món actual en què vivim, tan de pressa i en un context molt poc comunicatiu, cal aturar-se una mica i pensar.
A la pregunta de si troba que encara és necessari que existeixin comunitats religioses en la nostra era actual per conscienciar-nos del benefici de fer el bé als altres i practicar-lo, la Magdalena diu: «En el món actual en què vivim, tan de pressa i en un context molt poc comunicatiu, cal aturar-se una mica i pensar. També hi ha molts joves compromesos, però en una comunitat religiosa tens més temps per pensar en la teva manera de viure, reflexionar, pensar com pots ajudar els altres». I insisteix que «sens dubte que hi ha molta gent compromesa, també avui i sense ser religiosa».
Ella, reflexionant sobre el seu camí, admet que «no és que sentís una crida especial». Però una vegada va triar la seva missió, reconeix que ha estat molt feliç». I es nota molt que li agrada el tracte amb la gent. Aquest és l'esperit, el caliu, que se sent en cada moment conversant amb la Magdalena: serenitat i felicitat, empatia i simpatia. I per ella, que no s'acabin els vincles personals i presencials. La llibreria és un degoteig constant d'amistats, clients de molts o menys anys, però que s'han sentit a gust en l'ambient que propicia el tracte en aquest comerç al centre de la ciutat. «Som a les xarxes socials en la mesura de les nostres necessitats», puntualitza Magdalena, molt conscient, però, que el telèfon mòbil, «aquest xisme» —com s'hi refereix ella— domina massa el nostre temps i la nostra atenció.
Tot, seleccionat a consciència per obrir horitzons de pensament sobre la vida, aquí i allà.
No es cansa de presentar tot el que es pot trobar a la llibreria a qui hi entra per primera vegada. «A les nostres llibreries tenim, per descomptat, la Bíblia i altres llibres que serveixen de consulta per a teologia i espiritualitat, per a tothom, catòlics o no. Tenim comentaris bíblics per a les celebracions eucarístiques, llibres per a la catequesi, comunions, de filosofia, d'autoajuda, de formació humana», detalla. També venen DVD de pel·lícules i música, a més d'estampetes i postals amb frases encoratjadores. Les pel·lícules, és clar, amb contingut profund, constructives i, en certa manera, guaridores, optimistes. Tot, seleccionat a consciència per obrir horitzons de pensament sobre la vida, aquí i allà.
Mentre conversem, una jove que ens explica que és del País Basc entra preguntant si tenen el llibre Comunicació no violenta. Doncs no, li diu la Magdalena després de consultar el catàleg de la botiga a l'ordinador. Però se l'anota, perquè tot allò que sigui no violent pot encaixar bé als prestatges de la llibreria.
Un espai per resar, una capella secreta
A més de l'acollida afectuosa entre llibres, si ens posem a desvelar altres coses que passen en aquesta llibreria, és bo saber que, al final del local, a la dreta, hi ha un petit espai que queda ocult, però que sempre és obert a qui vulgui seure una estona en silenci, resar o, simplement, aturar-se. És una minicapella, on fer una petita pausa, lluny del soroll del món.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat


