El Tour ja ha començat a rodar a Barcelona. La presentació dels equips ha omplert l’avinguda Gaudí per connectar el recinte de Sant Pau i la Sagrada Família amb el món de l’esport i la projecció internacional. Són 23 equips que sumen 184 corredors, però la majoria no corren per guanyar. Aquesta és una de les moltes curiositats del funcionament del Tour que poden sorprendre els neòfits del ciclisme i de la competició a pedals més important i prestigiosa del món.
I per què corren la majoria dels ciclistes, si no és per endur-se el trofeu? Una de les grans peculiaritats del Tour és que es presenta com un esport individual, però es guanya en equip. Cada formació té el seu líder, el corredor que optarà a la victòria final, i la resta es converteixen en els seus gregaris. La seva feina consisteix a gastar energia perquè el cap de files n'estalviï: el protegeixen del vent, marquen el ritme, van a buscar bidons al cotxe de l'equip, l'esperen si té una avaria i el situen sempre a les primeres posicions del pilot.
I què és el pilot? És el grup principal de ciclistes, que circula com un bloc compacte en què es barregen els equips i els seus membres. Tot aquest engranatge es coordina des del cotxe de l'equip, on el director esportiu segueix l'etapa i dona instruccions contínuament als corredors (a través d'auriculars). El pilot també és conegut com la serp multicolor per la mescla dels mallots dels diferents equips. Entre ells, destaca un: el groc. I no és un color qualsevol, sinó que és el mallot que identifica el líder de la classificació general. És el mateix groc característic del Tour, i no es va escollir a l’atzar ni per estètica, sinó per publicitat: era el mateix groc del diari L’Auto, impulsor de la cursa. El mallot groc s’utilitza des del 1919, per posar-ho més fàcil al públic, perquè així podia identificar d’un cop d’ull el líder de la classificació.
Però el codi de colors dels mallots del Tour de França s’estén més enllà del groc. El mallot verd es reserva per al millor esprintador; el mallot blanc, per al millor corredor jove, i el mallot blanc amb punts vermells, per al millor escalador. Cada tarda, després de l'etapa, els líders reben un mallot nou que estrenaran l'endemà. Tanmateix, no són poques les vegades que un mateix corredor lidera diverses classificacions i, en aquest cas, només pot vestir un dels mallots; sempre té prioritat el groc, i la resta passen provisionalment al següent classificat.
A més, el Tour no es decideix per victòries, sinó pel temps acumulat. Durant tres setmanes es disputen 21 etapes, cadascuna amb el seu guanyador, però el gran triomf és la classificació general. Qui suma menys temps al final, és el vencedor del Tour, encara que no hagi estat el primer en gaires arribades. Per això és habitual veure corredors que deixen escapar una victòria d'etapa si això els permet conservar forces per als dies més exigents. De tant en tant, però, un grup de ciclistes decideix avançar-se del pilot, en un moviment que es coneix com a escapada. Ho fan els que busquen una victòria d’etapa, per sumar punts per a la muntanya o per donar protagonisme al seu equip durant la jornada.
Però, per què els corredors opten per mantenir-se agrupats dins el pilot? Primer, perquè permet estalviar molta energia. Els corredors que van al davant trenquen la resistència de l'aire i els que circulen al darrere queden parcialment protegits, de manera que han de fer menys esforç per mantenir la mateixa velocitat. Per això, avançar-se al pilot i rodar en solitari requereix molta més energia. També explica per què les escapades són tan difícils de culminar: mentre uns pocs ciclistes es desgasten obrint camí, al darrere desenes de corredors poden organitzar la persecució repartint-se l'esforç fins a acabar neutralitzant-los, adoptant diferents posicions que impliquen gastar més o menys energia, i fent relleus per compensar.
A més, el pilot acostuma a funcionar seguint unes normes no escrites. Quan un dels grans favorits pateix una punxada o una avaria mecànica en un moment de relativa calma, és habitual que la resta dels aspirants esperin abans d'atacar. No sempre passa, però aquesta mena de pacte tàcit forma part de la tradició del ciclisme. La situació és molt diferent si la incidència es produeix en plena batalla per una etapa de muntanya o en els últims quilòmetres, quan la competició no dona treva.
Darrere dels corredors hi ha un complex engranatge. Cada equip es desplaça amb directors esportius, mecànics, metges, fisioterapeutes i cotxes d'assistència que segueixen la cursa molt de prop. Des d'aquests vehicles arriben les instruccions per ràdio, els canvis de bicicleta quan hi ha una avaria i els bidons que mantenen els ciclistes hidratats durant etapes que poden superar les cinc hores. Així, els equips estan formats no només pels corredors, sinó per aquesta estructura.
I d’on surten els equips? Cada any, l'organització convida un nombre limitat de formacions. Hi participen automàticament els equips de la màxima categoria del ciclisme mundial —els anomenats UCI WorldTeams—, als quals s'hi afegeixen alguns equips de la segona divisió, seleccionats en funció dels seus resultats o convidats per l'organització. Els equips no adopten noms de ciutats o ni països, sinó de les marques que els patrocinen. Per al Tour que ara comença, el gran favorit és el líder de l'UAE Team Emirates XRG, l’eslovè Tadej Pogačar, amb el líder del Visma–Lease a Bike, Jonas Vingegaard, com a principal rival.
Siguin o no els favorits, els corredors ja estan llestos per començar demà la competició, que no és només una cursa, sinó moltes alhora: mentre un corredor defensa el mallot groc, un altre corre pel verd, un tercer per conquerir un port de muntanya, i un quart intenta que una escapada arribi fins al final. Totes aquestes curses roden simultàniament sobre la mateixa carretera, en una superposició de batalles que fan del Tour de França una de les competicions més populars i prestigioses del món.