Va ser el diferent des del principi. El noi negre en un món blanc. “Vaig passar la meva infància i adolescència alerta, protegint-me de possibles racismes, sempre he sigut bastant tímid”. Pare de la Barceloneta, mare de la Ribera, es van mudar a Sant Gervasi i allà hi va transcórrer la infantesa, “en un ambient molt català, estudiant en una escola petita, molt endogàmica”. Als dotze la família es va traslladar a Premià de Mar, “on vaig descobrir un ambient més ampli i divers”, aquí encaixava millor, encara que continuava havent-hi quelcom diferent. La sensació de no acabar de ser considerat un més.
Després d'haver optat per unes tapes de truita i embotits, eludint el seu odiat formatge, i deixant espai per a unes bones postres, el bateria, percussionista i compositor Marc Ayza xarrupa un glop de cervesa colzat a la barra. La llum dels fanals que il·luminen la nit es cola pels finestrals del Bar, i el músic segueix el compàs d’A Feeling Is, de The Emotions.
“Vaig créixer en una família on s'escoltava molta música. El meu pare estimava l'òpera i la clàssica, i la meva mare em va connectar al pop dels 60”. El seu primer amor van ser els Beatles, “seguia les seves cançons amb bastonets de menjar xinès!”, riu. El ritme era per a ell un acte reflex “i, malgrat tot el que he estudiat després, mai he perdut l'instint en la meva manera de tocar la bateria”. I sí, aquest acostament animal, de pura entranya, se li nota.
A partir dels Fab Four va anar investigant fins a donar amb tots aquells músics afroamericans “amb els quals tenim un deute innegable”. Escoltar Superstition, de Stevie Wonder, va ser el canvi de paradigma. “No sols vaig connectar amb aquella música, el soul, el jazz, el funk, sinó que els seus artistes eren com jo, amb les meves mateixes pintes i inquietuds. Van contribuir a conformar la meva identitat ètic-estètica”. Una cosa així com el seu primer lloc en el món, però, afortunadament, no l'únic.
L'encís de Nova York
Quan va decidir que la de músic era la carrera que volia fer, Marc Ayza va rebre el suport de la seva família “sempre que m’ho prengués de debò, però jo soc molt disciplinat”. En el 2000 va viatjar a Nova York amb Giulia Valle i allà van canviar moltíssimes coses. “La meva ment es va obrir, em sentia abrigallat per l'anonimat d'aquesta gran ciutat plena de gent de tota mena i colors”. Valle i Marc van conèixer el pianista Jason Lindner –“amb ells vaig gravar el meu primer disc, 1,2,3, etc.”– i va tractar amb músics afins “que, a diferència de molts d'aquí, parlaven el meu mateix llenguatge. Per a ells, jo era un brother més”.
Tornaria a la Big Apple vuit anys després. El seu debut com a líder, Deejah, no l’acabava de satisfer i va anar a Nova York on, de nou, va trobar la companyia adequada per a reformular un so que reflectís el seu amor pels beats, el hip hop, “i sons que els músics de jazz catalans no apreciaven, però que a mi em volaven la ment”. Així va néixer Offering, l'àlbum que consolidava l’eclèctic lèxic musical de l'artista.
Des de llavors han passat moltes coses. Marc ha tocat amb noms majúsculs del jazz i no sols: des de Greg Osby fins a DJ Vadim, passant per Esperanza Spalding, Wax Poetics, Claudia Acuña o Wallace Roney. La seva gent era cada vegada més gent. “Un dia, el bateria Julian Vaughan em va dir que a mi el que em faltava era base social, en el sentit d'un grup natural de pertinença, i que me l’havia d’anar creant”. Marc es va adonar que allò era el que, de manera inconscient, feia des de sempre. Crear el seu entorn d'encaix.
Potser per això el seu projecte més personal, en el qual participa la seva dona, la cantant i flautista Erin Corinne, es diu Social Base. Com no, amb ells aprofundeix en els rics corrents sonors d'arrel africana, en òrbita al voltant del jazz.
Amb Erin també impulsen el projecte Freedom First, en el qual Keith LaMar –pres en el Corredor de la Mort d’Ohio, malgrat les aclaparadores proves que demostren la seva innocència– entra en streaming i recita els seus textos i poesies mentre la banda toca. “Jo a això no li dic activisme, sinó simplement fer el que sé fer i posar-ho al servei dels meus semblants”. Sobretot, quan són víctimes d'un racisme sistemàtic, com LaMar.
Una relació més aviat funcional
El vincle que el parroquià manté amb Barcelona s'ha tornat, amb els anys, més aviat funcional. “Visc a Premià amb l’Erin i la nostra filla, Cora, i la ciutat ha acabat sent el lloc al qual, essencialment, baixo per a fer-hi coses”. Una d'aquestes coses és la coordinació de les jam sessions dels dilluns al Jamboree, “un laboratori del qual estic segur que sorgiran molts projectes”.
La ciutat li continua encantant, “perquè té platja, perquè té coses com la Sagrada Família o els panots de flor, que donem per descomptades, però són característiques i extraordinàries; i perquè sempre hi haurà un racó que quadri amb allò que vinc buscant”.I s'acaba la cervesa, abans d'afegir: “el que més em molesta és el provincianisme amb el qual copiem coses de grans ciutats, però de manera superficial, banal, quedant-nos amb la forma, encara que no amb el fons”.
–El que és immillorable en forma i fons és l'atmosfera nocturna d'aquest bar. Si vols una altra cervesa, hi estàs convidat.
Marc Ayza somriu, tot i no ser massa de bars, està gaudint del moment, de la conversa, d'un altre tros d'aquesta base social en perenne construcció. La felicitat podria ser (també) això. La versió de Happiness Is Around the Bend, de Main Ingredient, sacseja el Bar amb la seva vibració positiva. El músic segueix el ritme per instint. I, per descomptat, accepta encantat la invitació.
