Acostumo a celebrar la Diada viatjant mentalment a l’altra banda de l’Atlàntic (més encara enguany, quan els meus conciutadans han decidit passar-ne la vigília fent el possible per estomacar-se com tòtils al Fossar). Quan vaig arribar a Nova York, quatre anys després dels atemptats de l’11/S, vaig viure un temps en una residència de William Street, al bell mig del Finantial District, a pocs centenars de metres del Ground Zero. De matí feia poca vida al barri, d’un bullici silvestre, però al fosquejar tot Déu cardava el camp i m’encantava passejar per l’antic solar de les Torres Bessones. Ara costa d’imaginar, però hom podia trescar literalment sol pels voltants d’aquest indret fantasmagòric, custodiat per dos o tres polis mig adormits. Encara hi ressonava la cridòria dels morts (les restes dels quals formaven una amanida sinistra de pols que les autoritats havien abocat al Fresh Kills Landfilll de Staten Island) i fins i tot un poble avesat a plorar poc i a reconstruir ràpid com l’americà tot just barrinava com ordir el faraònic memorial fabricat per l’arquitecte Daniel Libeskind.
Vaig tornar alguna vegada a Nova York (de fet, diria que només una; m’encantaria passejar de nou per casa, però marxar-ne em fa plorar i sentir-me fracassat) i mai vaig tornar a dirigir-me a la meva antiga llar per veure el 9/11 Memorial i el seu museu. Potser és cosa de gamarús però xalo mantenint la memòria d’aquell forat infernal que va acompanyar-me tantes nits, d’aquell autèntic catau simbòlic-traumàtic del qual, segons alguns il·lustres col·legues filòsofs, nasqué el segle XXI, un temps que renegaria lentament de la globalització i provocaria un renaixement de la desconfiança entre potències i, sobretot, entre civilitzacions.
"Egoista, recordo només la brisa geladora que m’acaronava tot creuant les tombes, fent camí cap al Battery Park"
Tot això ho vaig aprendre després, perquè el que vaig descobrir amb els mes ulls és l’infinit poder de la paüra i la dificultat d’alçar mausoleus en zones on la ferida encara sagna. Quan penso en el Ground Zero no recordo només els bombers herois, ni els falling men que es precipitaven com míssils a la base des de les Torres; egoista, recordo només la brisa geladora que m’acaronava tot creuant les tombes, fent camí cap al Battery Park.
Ara que han passat vint-i-cinc anys dels atemptats, he pensat sovint en aquell barri on hi vaig viure poc, abans de marxar al meu estimat Harlem. Les commemoracions se me’n foten bastant, perquè l’únic que m’ha esborronat de dolor és comprovar que deu fer quatre lustres o quelcom semblant que no torno a Nova York. Això s’esdevé al món dels fenòmens, perquè mentalment -a pesar de en aquesta Barcelona que, tot i ser meravellosa com sempre, viu un present espantosament fastigós- jo encara m’alimento de l’energia de la ciutat més bella del món i encara consumeixo les seves revistes, pòdcasts i d’altres galindaines culturals. Però avui sobretot em ve de gust escriure que, vint anys després, encara passejo cada nit pel Ground Zero. I més en Diada, quan escric aquest article i encara puc esnifar perfectament la fortor de la pols i encegar-me amb les llums que custodiaven el silenci. Té gràcia que aquest forat guardi certa germanor amb el país on –per desgràcia– m’ha tocat viure puix que, com tothom sabrà, hi ha una gran farsant que es va fer passar per víctima... i era catalana!
No sé quant de temps s’esdevindrà fins que –algun dia, quan la nostàlgia sigui irreparable– torni a deixar-me caure a la ciutat i passegi fins al meu indret predilecte, amb tal de veure la silueta de les Torres feta d’aigua i llum. De moment, aguanto les temptacions; a més a més, la pobresa de l’autònom m’hi ajuda moltíssim, perquè els meus friendoes d’allà em diuen que Gotham ha esdevingut una gran urbs només a l’abast de milionaris. Una mica com la nostra, curulla de guiris i expats, però amb una ferida enorme consistent en ser la capital d’una tribu sense estat, ministeris, serveis secrets ni exèrcit. Potser per tot això, de Nova York, sobretot en recordo les runes; deu ser que, a pesar dels meus pesars, era i continuo essent persistentment i horripilant català.