Plou a L'Hospitalet de Llobregat quan Michael Smith, director artístic de KURIOS: Gabinete de Curiosidades, ens rep al seu camerino, al costat de la carpa on el Cirque du Soleil s'ha instal·lat fins al 18 d'octubre. La pluja li recorda el seu Regne Unit natal, tot i que des que es va incorporar al circ, el 2005, la seva idea de llar ha canviat. Després de tants anys de gira, entre ciutats i països, Smith se sent, sobretot, “ciutadà del món”. La seva vida, al cap i a la fi, està lligada a la carpa: on s'instal·la l'espectacle, comença també una nova casa per a ell.
Des que es va incorporar al circ ha treballat en nou produccions i gires, entre elles Alegría, Dralion, Varekai, KOOZA i Michael Jackson THE IMMORTAL World Tour. Ara dirigeix un equip de 53 artistes de 21 nacionalitats que representa KURIOS (obra creada el 2014 per Michel Laprise) entre sis i deu vegades per setmana. La gira continuarà després a Madrid i Londres i, després de dos mesos de descans, creuarà l'Atlàntic rumb a Austràlia. Tot i que, després de 40 anys de trajectòria en el món de l'espectacle —els primers vint com a actor freelance en teatres musicals i cabarets—, Smith bromeja amb què en aquell moment espera estar retirat.
Però costa imaginar-lo lluny d'un escenari quan parla de la seva feina. Ho fa amb espontaneïtat i emoció, dues paraules que, assegura, hauria de tenir qualsevol artista de circ. A més de dues altres que apareixen una vegada i una altra en el seu discurs: alegria i curiositat. Són les emocions amb què vol que el públic surti de la carpa i, també, les que creu que més falta fan fora d'ella.
— Quan treballes en un espectacle com KURIOS, que va néixer d'una visió artística que no és la teva i que porta més d'una dècada en escena, com aconsegueixes mantenir-ne l'essència i, a la vegada, fer que l'espectacle evolucioni i continuï sorprenent cada nit?
— KURIOS és un espectacle únic dins de la trajectòria del Cirque du Soleil perquè amb prou feines ha variat des de la seva estrena, mentre que les altres produccions han anat evolucionant en major o menor mesura. Crec que té a veure amb la força de la idea de la qual parteix: crear un espai perquè el públic explori la seva pròpia imaginació i senti que tot és possible quan mirem la vida amb curiositat.
Però perquè aquesta curiositat i aquesta creativitat arribin realment a l'espectador, els artistes han d'oferir alguna cosa autèntica, alguna cosa capaç de despertar emocions. Per això, al circ, la rutina és el nostre pitjor enemic. Després de vuit, nou o deu funcions a la setmana, el repte és evitar que el que fem deixi de sentir-se autèntic.
Aquí és on entra en joc la meva feina: donar-los intencions diferents en cada número. El que fan físicament sobre l'escenari pot ser exactament el mateix, però el que passa emocionalment i mentalment no té per què ser-ho. Si un dels artistes reacciona de forma inesperada, sense avisar el seu company, es produeix un efecte dominó que fa que la funció torni a sentir-se viva. Aquests petits canvis obliguen els artistes a estar presents i a escoltar-se entre ells. I, sobretot, no podem perdre de vista l'objectiu principal: que quan el públic surti de la carpa hagi sentit alguna cosa. Perquè només una emoció real pot convertir-se en un record.
— I a més el públic també canvia cada dia. Com pot influir la seva reacció en la funció?
—El públic és el nostre company d'escena. Tot artista necessita algú a l'altra banda que reaccioni, perquè no fem l'espectacle per a nosaltres, sinó per a ells. Si estan molt callats i no reaccionen, quelcom no funciona. I he de reconèixer que a Espanya ens han rebut amb molt d'afecte des que vam arribar a principis d'any; és un públic molt càlid. De fet, quan veig la representació, passo gairebé més temps observant l'audiència que el mateix show. Si noto que alguna cosa no funciona, parlo amb els artistes i provem alguna cosa diferent. Al final, es tracta d'escoltar el públic i mantenir-lo viu.
— Afirmaves que la rutina és el pitjor enemic de l'artista de circ, però molts dels trucs, acrobàcies i números que veiem a KURIOS fa segles que formen part del circ. Com aconsegueixes que continuïn semblant nous en cada funció?
— Per la mateixa raó: per a ells, cada número continua sent un repte. Aquests artistes provenen, majoritàriament, de l'esport d'elit i de la competició. Estan acostumats a exigir-se i a competir amb si mateixos per ser millors, i aquesta mentalitat també la traslladen al món de l'espectacle. La meva feina no és pressionar-los, sinó acompanyar-los i crear un entorn en el qual puguin donar el millor de si mateixos i fer que cada funció sigui diferent.
"En la competició esportiva estan acostumats a buscar la perfecció i a contenir les seves emocions. En l'espectacle passa just el contrari: necessito que les obrin"
— Però passar de la competició d'elit a ser artista suposa tota una transformació.
— És veritablement un gran salt. En la competició esportiva estan acostumats a buscar la perfecció i a contenir les seves emocions. En l'espectacle passa just el contrari: necessito que obrin aquestes emocions. Quan fan un triple salt en l'aire, al públic no li importa quantes piruetes fan, perquè no és un jurat. El que importa és com aterren i què transmeten en aquell moment a l'audiència.
— Treballes amb 53 artistes de 21 nacionalitats diferents. Com s'aconsegueix que un equip tan divers funcioni com una família?
— És una de les coses que més m'agrada de la meva feina. Vinguem d'on vinguem, tots compartim el mateix objectiu: oferir la millor funció possible. I quan estàs de gira, viatjant d'un país a un altre i compartint tantes experiències, aquest objectiu comú acaba creant un veritable sentiment de família. Quan algú emmalalteix o es lesiona, els altres són allà per assumir la seva càrrega de feina i ajudar-lo.
Crec que aquests vincles també ens fan millors persones, perquè conviure amb persones diferents t'obliga a acceptar les diferències. Moltes vegades, el racisme i la discriminació neixen precisament de no conèixer l'altre. Treballar en un entorn tan divers t'ajuda a trencar aquests prejudicis i, en definitiva, et transforma com a persona.
—Tu també has estat a l'altre costat, com a artista. Quant influeix aquesta experiència en la teva manera de dirigir?
— Quan jo era artista, hi havia coses que em molestaven de com ens tractaven entre bambolines. Constantment et recordaven que eres reemplaçable, com si sempre hi hagués algú esperant per ocupar el teu lloc. Quan vaig arribar al Cirque el 2005, vaig sentir que, per fi, havia trobat el meu lloc: un lloc on les persones eren respectades i valorades.
Per això, ara que soc a l'altra banda, una part important de la meva feina és crear un ambient entre bambolines en què els artistes puguin expressar-se lliurement i sentir-se segurs. Necessiten creure en si mateixos i en les seves capacitats per a poder sortir a l'escenari, i no que els facin dubtar contínuament. Això sí, hi ha una gran diferència entre confiar en les teves capacitats i ser arrogant, i el públic percep aquesta diferència.
I també cal entendre que la vida no s'acaba quan acaba la funció. Si algú té una emergència familiar, la seva família és el primer. Nosaltres ens ocuparem de l'espectacle. Cuidar les persones i donar-los aquest espai també forma part de la meva feina.
— La vida del circ està envoltada de cert romanticisme i també de molts tòpics. Després de tants anys dins d'aquest món, quines idees creus que té la gent sobre la vida dels artistes que no es corresponen amb la realitat?
—És veritat que aquesta forma de vida està una mica romantitzada: viatjar pel món, crear vincles que terminen convertint-se en una família… Però també han canviat moltes coses. En el circ tradicional, els mateixos artistes muntaven la carpa i després vivien en caravanes al voltant, viatjant d'un lloc a un altre. Nosaltres també estem de gira, però diguem que ho fem d'una manera bastant més còmoda: nosaltres fem glamping! [Riu.]
Al final, l'important és que les persones que treballen en aquesta indústria se sentin cuidades i respectades. És una forma de vida exigent i que exigeix molta perfecció i disciplina i, per això, crec que cuidar la gent ha de ser una prioritat.
— Deies que la vida del circ ha evolucionat, però també la nostra forma de consumir entreteniment. En un món de pantalles i xarxes socials, és cada vegada més difícil aconseguir aquest efecte wow en directe?
—Crec que el que cap tecnologia pot reemplaçar és l'experiència d'estar junts en un espectacle en directe. Durant la pandèmia em vaig adonar de quant trobava a faltar anar al teatre. Quan comparteixes una emoció amb altres persones, aquesta emoció s'intensifica. Pots veure alguna cosa increïble en una pantalla, però no és el mateix que viure-ho en una sala, envoltat de gent que està sentint el mateix que tu. Per això l'art i la cultura són tan importants: perquè ens defineixen.
—És contagiós. Quan algú crida d'alegria, contagia la resta.
—Totalment! Veure algú alliberar-se et dona permís per a fer el mateix.
"En un món amb tanta divisió, poder transmetre un missatge positiu i portar una mica d'alegria als espectadors és un privilegi"
— A KURIOS, a més, hi ha tants detalls i coses succeint al mateix temps que és impossible saber on mirar: els diferents números, els cantants, els músics, el que passa a dalt i a baix de l'escenari…
— Hi ha massa nivells i detalls. Al principi, jo veia l'espectacle des de diferents seients en cada funció per descobrir-lo des de tots els angles i enamorar-me de cadascun d'ells.
— I entre tots aquests detalls n'hi ha un que és present durant tot l'espectacle i que potser passa desapercebut per a alguns espectadors: un rellotge que marca constantment les 11:11. Per què precisament aquesta hora?
— L'11:11 es considera, en numerologia, un nombre relacionat amb la creativitat, la intuïció i la imaginació. Per a KURIOS simbolitza precisament allò que pot succeir quan mirem el món amb els ulls de la imaginació i deixem espai a la curiositat. És una invitació a pensar que les coses poden ser diferents i que tot és possible si ens atrevim a imaginar-ho. Per això el rellotge roman a les 11:11 durant tot l'espectacle. Quan finalment passa a les 11:12, acaba la funció: les dues hores que hem viscut a la carpa són només un minut en el temps de la imaginació.
— I quan el rellotge passa de les 11:11 a les 11:12, acaba l'espectacle. Què t'agradaria que passés en aquest moment, quan el públic torna a la realitat?
— Que surti de la carpa amb la sensació que tot és possible. Que hagi recuperat una mica l'alegria i la il·lusió. Falta alegria al món, i si aconseguim que durant aquestes dues hores la gent se senti així, ja és molt. Al final, mirar la vida amb curiositat ens permet imaginar altres possibilitats. En un món amb tanta divisió, poder transmetre un missatge positiu i portar una mica d'alegria als espectadors és un privilegi.