Fa deu anys que Clara Sanchis i María Ruiz van tenir una idea: traslladar la veu de Virginia Woolf a l'escenari. Però volien fer-ho de la manera més fidel possible al text, amb la seva ironia, amb l'humor que traspassa les paraules i amb el poderós missatge que agita consciències. Des de llavors, Una habitación propia ha estat programada a diferents teatres de Madrid i, fins i tot, fa cinc anys va exhaurir entrades a la Sala Beckett perquè, com bé diu Clara, "És una obra que exhaureix entrades".
Em trobo amb ella al bar del Teatre Raval. Ve amb la maleta a sobre, a cavall entre Madrid i Barcelona, per poder seguir portant la veu de Woolf al públic actual. Ens asseiem, ens mirem, somriem i comencem a parlar.
— Vas estrenar Una habitación propia fa deu anys. Quan vas muntar l'espectacle, t'imaginaves que tindria aquest recorregut?
— Gens ni mica. La història d'aquesta funció és preciosa, és la crònica d'un petit (o gran) èxit. Ara compleix una dècada i per això hem tornat a ella. De fet, l'estem fent simultàniament a Madrid i Barcelona; diumenge passat no vaig tenir funció aquí perquè actuava al Teatro del Barrio.
Encara que a Barcelona vam estar a la Beckett fa cinc anys, la vam estrenar fa deu. A Madrid ja hem passat per sis teatres i hem fet gira. La María Ruiz (directora i adaptadora) i jo ens vam llançar soles davant el perill de portar a escena un text que admiràvem i que ens havia canviat la vida. Jo acabava de sortir de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i buscàvem un projecte juntes. Un matí vaig tenir una revelació: Una habitación propia no s'havia adaptat al teatre. Vam veure que tenia una teatralitat intrínseca perquè en el fons és una conferència que Virginia Woolf fabula donar a les primeres universitàries britàniques.
Ens vam llançar sense producció, cosa que ens va donar una enorme llibertat. Miguel del Arco ens va acollir a l'Ambigú del Pavón Kamikaze, un espai molt reduït. Vam començar amb poques funcions en horaris estranys, però de seguida es van exhaurir les entrades. La funció ha continuat omplint teatres des de llavors, per a la nostra gran sorpresa. Com que no teníem més compromís que l'artístic, vam decidir mantenir el text de Virginia Woolf gairebé pur, respectant la seva complexitat inicial. Vam reduir els sis capítols del llibre a quatre, però vam respectar l'essència.
Vaig pensar: «Si aquest llibre em va provocar una nit d'insomni, si aconseguim transmetre bé les seves paraules en escena, ha de funcionar». Si alguna cosa et commociona i ho transmets amb veritat, es produeix el mateix efecte en el públic. I així va ser. Del Kamikaze vam passar al Teatro Español, després vam anar a la Beckett —on es va esgotar tot abans de començar— i aquesta demanda és la que ens ha portat de tornada.
La història d'aquesta funció és preciosa, és la crònica d'un petit (o gran) èxit.
— Esmentaves aquella primera lectura nocturna. Què va ser el que més et va impactar?
— Jo havia abandonat el llibre diverses vegades, com li passa a molta gent, perquè les seves primeres trenta pàgines són complexes. Però m'atreia. Una nit de gira en un hotel, sense cap altre llibre a mà i amb insomni, vaig travessar aquesta barrera. De sobte tot va cobrar sentit i vaig entendre per què em feia tant de mal: t'adones que tot ésser humà porta les marques del passat en la seva psique i en el seu cos.
Aquestes marques del maltractament històric a les dones hi són, tant en l'inconscient com en el quotidià. Llegint el llibre passats els trenta anys, vaig entendre un dubte que em perseguia en la meva adolescència com a pianista: «Per què mai toco una compositora? Per què no hi va haver una Brahms o una Beethoven?». Quan vaig arribar al capítol de la germana de Shakespeare, ho vaig comprendre tot. Si Shakespeare hagués tingut una germana amb el seu mateix talent, ni tan sols hauria pogut sortir de casa ni cuidar els cavalls a la porta del teatre. Va ser revelador.
També em va impactar el seu atreviment en vincular dona i diners, una cosa clau per a la independència. I, per descomptat, com explica els mecanismes de la desigualtat a través del sentit de l'humor i la seva famosa llei del mirall: «Les dones han servit durant segles com a miralls dotats del màgic i viciós poder de reflectir la figura de l'home duplicant la seva mida natural».
— En adaptar l'obra vau reduir els sis capítols a quatre. Quin criteri vau seguir per podar el text?
— Va ser un treball d'orfebreria de María Ruiz. No hi ha una sola paraula que no sigui de Virginia Woolf. Vam mantenir la dificultat dels primers 20 minuts, on al públic li costa situar-se, perquè si la traguéssim eliminaríem la delicadesa del text i el convertiríem en un pamflet.
T'adones que tot ésser humà porta les marques del passat en la seva psique i en el seu cos.
— Com aconseguiu atrapar l'espectador des de l'inici?
— Desgranant molt bé el que ella explica. Virginia comença des del detall ínfim (com la diferència entre el menú d’una facultat masculina i una femenina, o anomenar «Mary» totes les dones) per arribar a l’universal. Intentem il·luminar aquests detalls i recolzar-nos en la ironia del text. María Ruiz va tenir la lucidesa de posar el focus en el sentit de l’humor de Woolf, un humor radical que de vegades passa desapercebut.
— Et va costar actuar des de la ironia tractant temes tan durs?
— El sentit de l’humor no exclou la cruesa; al contrari, el necessitem per abordar el més difícil. Com va dir Vicky Peña en un col·loqui, les rialles en aquesta funció celebren la intel·ligència de Virginia Woolf. L’humor ha estat una eina subtil de les dones per exposar les barbaritats de la història amb el màxim realisme.
El sentit de l’humor no exclou la cruesa; al contrari.
— Continuen existint avui "germanes de Shakespeare" sense oportunitat de brillar?
— Per descomptat. Segles d’història no es reverteixen en cent anys. Pensar que hem capgirat una cosa tan inoculada en tan poc temps és irreal. Al món hi ha milions de dones sense drets bàsics; nosaltres som de les primeres generacions amb accés a estudis i independència econòmica. La desigualtat és un verí per a tots. Encara que faltin referents i el poder econòmic continuï sent aclaparadorament masculí, estem començant a explicar la nostra pròpia història.
La desigualtat és un verí per a tots.
— Després de deu anys fent l’obra, ha canviat la teva visió de Virginia Woolf?
És un text tan ric que no deixes de descobrir matisos. Amb el temps, la María i jo hem guanyat maduresa i tècnica actoral. En aquesta reetapa ens hem atrevit a potenciar encara més el seu sentit de l’humor. Les situacions que narra ja són tràgiques per si mateixes, no cal subratllar el drama.
— Destaca el respecte absolut que teniu per l’original.
— Aquest és el secret de l’èxit d’aquest muntatge: la fidelitat i l’admiració cap a Virginia Woolf. Només pretenem transmetre el seu pensament amb la màxima veritat possible.
— La nota de premsa parla de la «trobada de Virginia Woolf amb el públic del segle XXI». En què consisteix?
— Neix de forma natural. L’interessant no és actualitzar el text, sinó confrontar un pensament del 1928 amb l’espectador actual. Aquest xoc estimula la ment i dona llibertat a l’espectador per analitzar què ressona avui en el seu cos i en la seva vida.
— Acude públic masculí a l'obra?
— Sí. Encara que el públic teatral sol ser majoritàriament femení, a aquesta funció venen moltes dones joves i també molts homes, inclosos homes joves, cosa vital perquè el teatre necessita relleu generacional.
— El llibre afirma que la dona és «l'animal més discutit de l'univers». A què creus que es deu?
— Al fet que la visió sobre la dona ha estat històricament formulada per homes. Ells discutien sobre nosaltres perquè parlaven en el nostre lloc; els faltava la dada essencial: la veu femenina.
— En el muntatge també toques el piano i interpretes Bach. Què aporta la seva música a la paraula de Woolf?
— Necessitàvem separar els quatre capítols. Vam provar amb el Romanticisme o l'Impressionisme, però portaven la funció a un terreny massa dens o sentimental. El barroc de Bach és emocionant però transparent, cristal·lí i matemàtic. Acompanya sense desbordar i permet que les emocions del text respirin sense caure en el melodrama.
— Hi ha alguna reacció del públic que recordis especialment?
— Moltes dones es queden a esperar-me al final per fer-me una abraçada. No és per mi, sinó per la commoció d'haver entès coses de la seva pròpia vida. Malgrat la seva duresa, la funció té molta llum: Virginia Woolf t'esperona, t'anima i et recorda l'impacte que pots tenir en el futur.
Virginia Woolf t'esperona, t'anima i et recorda l'impacte que pots tenir en el futur.
— Si poguessis prendre un cafè amb Virginia Woolf, què li diries?
— Primer, intentaria ocultar-li com de malament estan moltes coses al món, encara que ho sabria de sobres... Però, simplement li donaria les gràcies i la convidaria al cafè per demostrar-li que vaig entendre la importància de la independència econòmica.
— I on trobes tu avui la teva «habitació pròpia»?
A la natura. Era un refugi fonamental per a Virginia Woolf i ho és per a mi. En un món hiperconnectat i ple d'artifici, la natura em retorna a la realitat i em posa al meu lloc.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
