La felicitat no existeix, però l’impacte jovial que et produeix sortir d’un concert on hi acabes de descobrir una música ignota és la sensació que més s’hi assembla. Diuen els cursis que la singularitat de la interpretació musical rau en el fet que cada repetició d’una obra, fins i tot d’aquelles peces més sobreprogramades, esdevé una experiència nova. La commonplace és certa, faltaria més, però quan un 90% de les músiques que sentim/veiem als auditoris de tot el planeta formen part del repertori tradicional (hi ha temporades en què hem assistit a empatxos de Winterreise i de rèquiems by Wolfie autènticament politoxicomaníacs, i tant me fot si no existeix l’adjectiu), l’acte d’anar a concert ens transforma en éssers mandrosos que només volen reconèixer els sons que la indústria associa al gaudi. És allò que el plom de l’Adorno descriví com el fetitxisme musical o, més en concret, Regression des Hörens.
Tota aquesta metafísica de tres al quarto ve a tomb perquè dijous passat vaig abandonar l’Auditori més content que Jeffrey Epstein en un parvulari, tot just després del concert d’estrena del Festival Mixtur, que enguany celebra quinze anys de feliç normalització de la música contemporània a Barcelona, per la qual cosa els seus directors Oliver Rappoport i Oriol Saladrigues, antics alumnes de la nostra ESMUC (que també festeja un quart de segle), van pensar que la cosa mereixia un inici de gala amb orquestra. Hi vaig xalar amb l’estrena de l’Obertura del meu estimat col·lega Joan Magrané (una peça que pinta de meravella, madrigalista com sempre... però intueixo que més combativa de l’habitual), però sobretot vaig quedar-me planxat d’energia amb el Konzert für Klavier und Orchester de Beat Furrer, una autèntica martingala d’obrassa on el geni austríac aconsegueix retornar la naturalesa percussora al piano, bo i recreant-se en les agilitats musculars del concert romàntic. Això també va de descobrir nous intèrprets i allunyar-nos de l’star system de sempre... i haig de dir que la pianista sèrbia Ana Ostojić, a qui no havia sentit mai, em va semblar una artista desbordant d’intuïció i teatralitat. Aplaudiments sonors!!!
Sovint oblidem que la millor garantia d’una bona interpretació no rau només en la tècnica, sinó també en l’entusiasme. Així va palesar-se en aquesta vetllada, en la qual els músics de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC van demostrar que les ganes de fer música fins i tot poden arribar a embellir l’espantosa acústica del nostre Auditori. Els nens grans de l’OBC haurien d’haver assistit al concert, no només perquè haurien retrobat el seu antic titulat Ernest Martínez Izquierdo (que, en aquest repertori, resulta una garantia), sinó perquè haurien vist com uns nanos de vint-i-escaig anys poden cloure un concert amb la Symphony in Three Movements del papà Stravinsky amb una qualitat remarcable, i més encara pensant que els estudiants la deuen haver preparat pescant hores mortes entre classes. A casa pensem que no hi ha música clàssica o contemporània, culta o popular... sinó només coses ben fetes o mal fetes i concerts que commoguin o de tira-que-passa; i aquest opening és entre els primers.
La majoria dels espectadors coneixen per igual la música de Rachmaninov que els sons de Beat Furrer
El problema, encara que no ho vulguin els seus comissaris, és que festivals com el Mixtur cauen sovint en l’estigma de programar música només pels convençuts. Si la nostra vida sonora fos més sana, el repertori concertístic més recent cohabitaria normalment amb les obres més estimades de la tradició musical. En això, cal recordar als melòmans una cosa feridora però bàsica; a saber que, en termes d’estricte saviesa musical, la majoria dels espectadors coneixen per igual la música de Rachmaninov que els sons de Beat Furrer. L’única diferència, ai las, és que han escoltat les obres de piano del compositor rus unes set-centes mil vegades i en centenars de versions diferents... mentre que la música d’un autor viu la deglutiran en una simple ocasió i en un context més especialitzat. Això explica que un concert com l’inaugural del Mixtur, que va tenir més qualitat general que la recent visita de la Filharmònica de Nova York amb Gustavo Dudamel, només aconseguís omplir la platea de l’Auditori. No és culpa dels intèrprets ni dels organitzadors (que ja fan prou muntant un certamen amb mitja espardenya), sinó d’una audiència mandrosa i d’una cultura musical pública que arrisca a pas de tortuga. Una llàstima, perquè el damnificat de tot plegat no són només intèrprets o a autors, sinó l’alegria del públic.
Per això recomano que consulteu el web d’iniciatives com el Mixtur i que assistiu als concerts del Trio Abstrakt o de la pianista Rei Nakamura i que també us atanseu als sons d’autors reputadíssims com ara Simon Steen-Andersen o Isabel Mundry. Que no tingueu ni la més reputa idea de qui és tota aquesta penya no és una mala notícia; contràriament, és el millor que us pot passar, perquè sou a punt de descobrir-los. Perquè emocionar-se davant del que ja coneixem de sobres no té cap mèrit i l’art, deia la teoria, és l’antònim de la mandra. Feu-me cas, que vetllo per la vostra alegria, per la música viva i pel benestar de tothom, així en general.