Abans de meteoròloga, Mònica Usart (Molins de Rei, 1984) volia ser astronauta. Però va veure la Helen Hunt a Twister i se li va obrir un món que no l’ha abandonat mai. Estudiant de Física a la Universitat de Barcelona (UB), ben aviat va començar a explicar el temps a mitjans de comunicació como TV3 i RAC1, fins i tot, en clau d’humor a l’Arucitys. No només a casa li pregunten per quin dia farà, sino que els amics la reclamen també, especialment, quan s’apropen casaments. De Molins de tota la vida, els veïns la paren per preguntar-li si han d’agafar paraigua. Fa prediccions, però també escriu llibres. Ara, acaba de publicar Fenòmens extrems (Columna), un repàs de quatre episodis que recentment han marcat l’actualitat com el temporal Glòria o el desbordament del riu Francolí, amb testimonis de víctimes acompanyades per veus expertes.
Sent que cada cop la gent es preocupa més, amb un canvi climàtic que està canviant les regles del joc. “Fa 16 anys, quan vaig començar a treballar, simplement feia el temps, però la nostra figura ha anat agafant molta importància en els últims anys”, explica en una entrevista a The New Barcelona Post. Es tracta de la tercera entrega d’una sèrie d’entrevistes a personatges en forma de la societat civil barcelonina que publiquem amb el suport de DIR, la cadena de gimnasos líder a Catalunya.
— Sempre has volgut ser meteoròloga?
— Quan era més petita, jo volia ser astronauta. El món científic sempre m’ha tirat molt, a més, a casa mon pare té un telescopi. Ara és superantic, però llavors era un gran telescopi. Amb ma germana sempre miràvem els planetes i la Lluna, i ens va enganxar bastant. El que passa és que, una vegada, una profe de l’escola ens va preguntar què volíem ser. Li vaig dir que volia ser astronauta i em va dir que havies de ser molt forta físicament perquè has de suportar condicions molt extremes. Jo era molt poqueta cosa, poc esportista, i vaig dir, hòstia, això de ser astronauta em costarà molt.
— I llavors?
— Doncs, un dia, vam anar a veure una peli amb muns pares al cine. Era Twister i vaig descobrir el gran món de la meteo. Jo volia ser la Helen Hunt perseguint tornados. Allà em va començar a apassionar molt tot allò. És veritat que em vaig enganxar molt a un fenomen extrem, però, amb els anys, vaig començar a fixar-me més en la meteo d’aquí. He sigut més apassionada de fenòmens com huracans i tornados, però a casa nostra m’hauria mort de gana i vaig començar a tirar pel món del pronòstic.
— Què s’estudia per ser meteoròloga?
— A l’institut ja em vaig encaminar cap al Batxillerat científic. No sabia si triar Física o Geografia, però Geografia no té el punt matemàtic i de ciència com ho té Física. A més, a mi la ciència se’m donava molt bé i m’agradava molt. També havia mirat de fer alguna cosa com Ciències Ambientals, fins i tot, m’havia passat pel cap Comunicació Audiovisual. Eren diferents punts que jo havia pensat, però sempre encaminant-me que volia acabar dins els mitjans de comunicació fent la meteo. No era en plan que m’agradés el temps simplement, sinó que m’agradava el temps als mitjans, sempre tenint TV3 com a referència.
— D’on et venia això de voler comunicar?
— A la gent li costa molt que li arribi la ciència o la meteo perquè no se’ls explica de manera adequada, i em genera com un punt de frustració. De pensar, ostres, no, si això que us estan explicant és molt, molt interessant i, si ho sabéssiu, fliparíeu. Jo volia arribar a aquest punt de saber mastegar prou la informació com per fer veure a la gent que la meteo pot ser molt divertida. Era més aquesta obsessió, perquè jo, és veritat que, per exemple, dins el meu grup d’amigues, sempre he sigut de les més discretes, de les més tímides. Quan estic amb molta gent en una taula no m’agrada parlar especialment, però quan he de parlar d’aquest tema, sí. Tot i voler ser la Helen Hunt perseguint tornados, no em vaig obsessionar amb aquest tema, sinó més aviat en poder explicar-ho a la resta de la gent, també tenia moltes ganes de divulgar la ciència. Vaig haver de fer Física, una carrera molt dura, i vaig haver de fer moltes assignatures que no tenien res a veure amb la meteo, però, bé, al final, picant pedra, vam arribar-hi.
— És a TV3 on comences a treballar.
— Sí, al 3/24. Vaig fer les pràctiques i, just quan vaig acabar-les, la meteoròloga que hi havia, la Mònica López, se’n va anar a TVE i a mi se’m va obrir una gran porta. Amb la Gemma Puig, vam fer proves per entrar i ens van agafar a les dues per combinar-nos els caps de setmana. Al principi, m’ho vaig passar realment malament, perquè era el meu somni, però, a la vegada, mirar aquella càmera i expressar-me, després d’haver estat tants anys tancada en una biblioteca fent problemes de Física, doncs em va ser una mica complicat. Va ser el punt que vaig haver de treballar més.
— Com ho vas fer?
— En aquella primera etapa, em vaig trobar gent que em va ajudar moltíssim. A la càmera que feia servir, no hi havia ningú darrere, la controlaven automàticament des de fora. M’era molt complicat mirar un aparell i parlar-li com si fos una persona. Recordo l’Ester, una realitzadora, que es posava, si podia, darrere la càmera o al costat, dient, mira’m a mi i m’ho expliques. Em va facilitar molt això. Després, mentalment ja ho aconsegueixes. A més, jo era com molt tancada i no em sentia còmoda amb la roba que em posaven. Vaig haver de superar molts tràngols al principi. D’altra banda, la ràdio és molt més fàcil perquè sempre tinc una persona davant amb qui parlar, que em pregunta, que li responc, que dialoguem i així la gent des de casa ho pot entendre millor. El temps que vaig estar a l’Arucitys era un sistema molt semblant al de la ràdio, amb ell tota l’estona preguntant, com en una taula entre amics, i jo explicant ciència. L’època que vaig fer RAC1, RAC105 i l’Aruscitys va ser la més completa perquè feia tele, feia ràdio, feia humor, feia informació, ho tenia tot.
— A casa, entenc que t’estan preguntant tota l’estona pel temps que farà.
— Sí, sóc jo qui decideixo quina roba es posarà la nena l’endemà per anar a l’escola. O, abans de sortir, el meu marit és qui em pregunta, si ha de fer un viatge. Em diu, què faig, agafo la jaqueta gruixuda o la prima.
“Abans de sortir, el meu marit és qui em pregunta, si ha de fer un viatge. Em diu, què faig, agafo la jaqueta gruixuda o la prima”
— O sigui res de mirar a Google.
— No, no, no! No s’ha de mirar a Google! Sempre ens heu d’escoltar a nosaltres. Els meteoròlegs no ens basem en un sol model numèric, ens basem en més d’un, i això dona més fiabilitat al pronòstic. L’aparell que tens a casa, el mòbil, la tablet o el que sigui, t’agafa un sol model i aquell model va a missa. Nosaltres, segons l’experiència que tenim, sabem que, amb un tipus de situació amb més de convecció, aquest model m’ho encerta més, o, quan arriben els fronts de l’Atlàntic, aquest altre m’ho encerta millor. Amb aquest coneixement, acabem donant una previsió més adequada.
— També et consulten els amics?
— Per casaments, sobretot. Ara mateix tinc dues bodes que estan d’aquí a 15 dies. Jo els hi dic, a 15 dies vista, el que us diré és una mentida. Us diré una cosa que us posarà nerviosos i, a mesura que ens acostem, es desdibuixarà i canviarà la situació. El que faig és dir va, una setmana abans, ho comencem a mirar i a partir d’aquí ja és més fiable. Hi ha hagut gent que m’ha posat la responsabilitat de llogar una carpa perquè si no la llogaven amb marge sortia molt cara. Amb dies així em sap greu perquè sé el que comporta i la il·lusió i allò que esperes que serà. Sempre els dic que acabarà sent un dia fantàstic, faci el temps que faci. S’ha de fer una mica de psicologia també.
— A Molins de Rei et paren pel carrer i et pregunten pel temps?
— He estat sempre molt posada a moltes entitats i conec a tothom. Si no paro pels que em coneixen, paro pels que demanen el temps. A vegades, la meva filla està una mica fins al cap de munt de venir amb mi pel carrer.
— Se us tracta gairebé com si fossiu oracles.
— Sí, sí. Tot i haver-hi les aplicacions de mòbil, és veritat que la gent se’ns apropa i ens pregunta, dient-nos, si us plau, us necessito. Un cop a la ràdio, em van portar ous. Saps que diuen que, si et vols casar, perquè no plogui has de portar els ous a les clarisses. Doncs me’ls van portar a mi perquè no plogués. Una caixeta amb tot d’ous decorats supermacos.
“Hi ha hagut gent que m’ha posat la responsabilitat de llogar una carpa per una boda perquè si no la llogaven amb marge sortia molt cara”
— I va ploure?
— Doncs ara no me’n recordo. És que de casaments me’n demanen tants que no me’n recordo.
— Com prepares les prediccions del temps?
— Quan arribo a la ràdio, començo a mirar mapes. M‘indiquen, per exemple, la pressió o els fronts que ens arriben, aquests típics que podeu veure en els mapes de la televisió, de color blau o vermell. Com se situa la depressió o l’anticicló. També t’ensenyen les entrades d’aire càlid i les d’aire més fred. Amb tota aquesta combinació de mapes, em puc fer una idea de quina serà la situació meteorològica. Avui en dia és molt fàcil ser meteoròleg perquè tenim moltes eines. Si vols, t’ensenyo quins mapes has de mirar i pots veure on plourà i on no, si les temperatures pujaran, si farà vent…
— Com portes les crítiques quan la predicció falla?
— Em fa molta ràbia. Però ho intentem gestionar una mica entre tots els meteoròlegs, plegats fem teràpia. Quan ens passa, tenim un grup de WhatsApp i compartim els nostres neguits i frustracions. Quan algú ens critica, és veritat que hi ha cops que el pronòstic no és el que hem dit perquè la meteo no és una ciència exacta, et dóna probabilitats. Tu dius, hi ha un 80% de probabilitat que plogui, però jo no puc començar a dir les probabilitats de cada poble de Catalunya. Per tant, recomanes, agafa el paraigua perquè plourà, però hi ha aquest 20% de probabilitat que no plogui. Per tant, si passa això o la borrasca que t’havia de passar sobre Catalunya et passa sobre el mar… Això fa que la gent digui, tant que havia de ploure, porto tot el dia amb el paraigua i no ha caigut ni una gota. Però, al poble del costat, potser han caigut 50 litres. Molts cops sentim que ens ataquen com a persones i, al final, són mapes que nosaltres consultem i fem de missatgers. Traduïm a la gent allò que veiem als mapes. Tant quan l’encerten com quan no, són els mapes, no és la persona. A vegades, ho sents com un atac personal, més a xarxes.
“Quan la predicció falla, intentem gestionar-ho una mica entre tots els meteoròlegs, plegats fem teràpia. Tenim un grup de WhatsApp on compartim els nostres neguits i frustracions”
— Sense haver de llegir mapes, dona’ns algun truquillo per entendre el temps. Ara no sabem si ja arriba la calorada o si seguirà plovent.
— Aquest any estem tenint una primavera com toca. Ens havíem oblidat que el maig és així, alts i baixos de temperatura, ara plou, ara no. Està fent un maig perfecte per recuperar de la sequera. No ens enrecordàvem perquè l’any passat vam tenir onades de calor, amb valors de 38 graus. Trucs per aquest mes que ve… Juny pinta plujós. Us diria que el paraigua sempre a sobre i no feu el canvi d’armari encara. No soc partidària dels canvis d’armari, però, si el feu, deixeu una jaqueta, uns texans i unes vambes fora perquè encara poden baixar les temperatures, això segur.
— Ui, per què no s’ha de fer el canvi d’armari?
— Perquè la gent vol una data en concret i després mai l’encertem. Sempre poso el mateix exemple. Em vaig casar el 9 de juliol del 2011 i feia una calorada de por. Ens en vam anar de viatge de noces i de sobte va canviar el temps, va baixar molt la temperatura, la gent anava amb jaqueta, i plovia molt. Clar, si dic al maig fer un canvi d’armari i t’arriba això, la gent s’enfada. O pot ser que facin un canvi d’armari al setembre perquè veus que baixarà la temperatura i plourà, però, a finals de setembre o principis d’octubre, vingui una calorada i tothom ja ha guardat els tirants i els pantalons curts. Amb la situació que tenim ara, no soc partidària perquè pots passar un cap d’any de màniga curta. O una castanyada tropical.
— No fer canvi d’armari, apuntat. Algun altre consell bàsic?
— Els primers pronòstics del temps es feien observant el cel perquè era l’únic indicatiu que teníem que podia arribar un canvi de temperatura quan no hi havia mapes ni cap més eina. Sí que hi ha alguns senyals de canvi de temps com quan diem cel rogent, pluja o vent. Són un tipus de núvols alts i prims que, quan arriben, porten pluja o vent perquè van al capdavant dels fronts. També quan veus aquells núvols de flocs, que semblen ovelles, es diu al cel cabreta, al terra pastetes. Aquests núvols cada cop es fan més espessos i acaben tapant el cel i deixant pluja. Són senyals, però que ja són molt a curt termini. Per tant, heu d’escoltar la ràdio!
— Última pregunta. Amb els veïns a l’ascensor, tu també parles del temps?
— Sí, sí, parlem del temps amb els veïns. No sempre, parlem de moltes altres coses, però sí que algun cop m’han demanat el pronòstic. També no tothom té per què saber a què et dediques. Aleshores, m’ha passat d’estar en un ascensor i sentir la gent que comença a parlar del temps. Escoltes i et quedes allà en un racó pensant, bé, a veure on ho deuen haver escoltat.
— I t’involucres?
— Normalment no, m’agrada escoltar-ho sense entrar-hi.
