La Sala Oval estava plena a vessar per escoltar les explicacions de l’Ona Balló, artista i comissària de l’exposició El viatge invers: un fresc sonor al romànic que a partir d’ara ja es pot veure a l’ala del Romànic del MNAC. Un cop visitat el seu recorregut, el primer que he d’aconsellar és anar-hi sol: no perquè la gent faci soroll (la gent és mot civilitzada i també volen gaudir de l’experiència), sinó perquè aquest recorregut no va tant del so com de l’atmosfera. L’embolcallament, la sensació, la teletransportació directa i immersiva cap a les esglésies de principis de mil·leni al Pirineu. El resultat, he de dir, provoca un efecte que deixa marca a la ment i a la pell. De cop, en el calaix dels records te n’apareix un de nou que correspon a un segle X i XI que no has viscut mai... o bé, a partir d’ara, sí.
Una clau que obre una porta, entre l’absis del Burgal i el de Santa Maria d’Àneu (el cercle de Pedret), en una atmosfera de trons i de pluja que és el primer que ens dona la benvinguda (després d’uns panells explicatius sobre l’exposició, amb un mapa geogràfic de sons inclòs i un seguit de pantalles que mostren vídeos del procés). Els sons ens porten d’una banda a l’altra de manera directa, ara un absis ara un altre, ara un recorregut per un passadís amb llum projectada a terra que diu “el camí que jo he de fer, ningú el pot fer per mi”. En efecte: tu et mous, l’exposició no. Tal com explica l’Ona, a diferència del cinema, en un museu l’art no és el que es mou sinó l’espectador. Això dona al visitant molta llibertat, però també la necessitat d’una guia que en aquest cas no pot ser una guia individual (uns cascs, uns auriculars, uns altaveus monofocals) sinó una guia global que ompli l’espai. El repte, majúscul, està assolit.
"A diferència del cinema, en un museu l’art no és el que es mou sinó l’espectador"
La llum també fa, doncs, de guia: projeccions a terra, una llum natural que apareix a la finestra d’un absis, una llum vermella infernal que apareix al de Santa Maria de Taüll. Tot plegat, amb una intervenció quirúrgica i minimalista que no tregui ni un gram d’austeritat al caràcter sever del romànic. Pluja, ocells, un cantusseig, un ramat d’ovelles, un gos que borda, el so d’una campana. Exposada, boteruda, més una esquella que una campana. L’Ona ens explica que és una campana del Pallars, segles XI-XII, préstec del Museu d’Art Medieval de Vic. Per a ella, aquest seria el símbol de l’exposició: és un element interior i exterior alhora, i diu que sembla un vestit de dama (al mateix temps que assimila les claus de ferro d’una església de l’època a les que es pintaven en els frescos en les mans de Sant Pere). I és que el relat ha de ser in situ, un so no el pots transportar sinó que en tot cas roman al llarg dels segles. Com els cants gregorians que també apareixen, o com els Goigs del Roser (en català, la qual cosa a mi em planteja dubtes en una església medieval): l’escolta del so pot portar a una nova mirada de les peces.
Els estrats sonors es queden entre els murs i els frescos severs, freds, hieràtics del romànic mentre la pluja cau i el to espetega. Els còdols del terra ressonen, les fustes topen. Un museu no està fet per escoltar (per molts altaveus o auriculars que hi posin), de manera que el repte és complicat: com fer una exposició on el so estigui al mateix nivell que les pintures? I conviure amb les limitacions de els activitats pròpies del MNAC, i que el recorregut es pugui seguir sense necessitat de cap senyalèctica. Ona Balló ho ha aconseguit, i no només això: jo crec que ha assenyalat el camí per poder estendre la contemplació de les obres dels museus a un ventall enorme de sensacions. Sense necessitat de realitats virtuals, ni de projeccions 360, ni de pantalles immersives: és el romànic allò que és immersiu, és la pluja el que és 360, és el nostre passat sonor allò que fa de l’art de les nostres esglésies una cosa real i no virtual. Mal m’està el joc de paraules, però crec que l’ona expansiva d’aquesta intervenció serà gran. Com a mínim, un servidor ha tingut ja el privilegi d’entendre el romànic d’una manera que fins ara només intuïa. Diria fins i tot que, per primera vegada, el començo a entendre del tot.

Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat


