Fa dies xerrava amb un gat vell del meu barri d’adopció (més felí que no pas carrossa) i em deia que Ciutat Vella és un indret quasi moribund perquè les darreres administracions municipals -ja siguin convergents, pseudocomunistes o socialistes d’aquella manera- l’han condemnat a ésser un simple aparador del turisme, amb la conseqüent despersonalització. De fet, la majoria de barcelonins que resideixen a l’antic centre de la ciutat, resistencialistes de mena, quan identifiquen la seva llar acostumen a dir que “encara” viuen al Raval, al Gòtic i etcètera. Pensava en aquesta fatalitat militant tot llegint el Pacte per Ciutat Vella, document estratègic que l’Ajuntament ha impulsat per repensar el barri amb horitzó al 2030, un informe que compta amb la coordinació d’Ivan Pera, capgròs de naixement (amb cognom teatralil·lustríssim) però bon coneixedor de l’estat d’aquest nostre feréstec trosset de terra.
Com qualsevol document d’aquest tipus, l’administració opta per la poesia quan, després de parlar amb tota quanta entitat i de convocar un grup d’experts de reconegut prestigi, arriba a conclusions com que “garantir habitatges assequibles, segurs i sostenibles per a totes les etapes de la vida és imprescindible per mantenir el dret a viure al districte”. Al seu torn, aquest assaig de pacte cau sovint en la retòrica norantera del PSC la qual, evitant qualsevol tensió entre els ciutadans d’orígens diversos, situa l’ideal del barri -en expressió de la meva estimada professora d’ètica i conveïna Begoña Román- en una espècie de “manta de patchwork” tranquil·la i assossegada: “potser no una slow city uniforme, però sí una ciutat amb pluralitat de ritmes.” Servidor està encantat de posar-hi molta filosofia i d’emprar tot quant anglicisme que es presti, però diria que es necessita de menys poesia i de més acció.
Per tal d’ésser justos, aquest document municipal inclou aquell tipus de mesures com ara “Elaborar el Pla de rehabilitació de Ciutat Vella 2035” (traduït al català, intentar que el barri no se’ns enfonsi!); “Augmentar l’habitatge assequible amb la incorporació de nous pisos en els pròxims anys”; “Obrir un centre d’educació especial per incrementar (ecs) l’atenció integral als infants amb necessitats específiques”, entre moltes altres commonplaces del progressisme amb les quals tothom hi estaria d’acord, sobretot si no impliquessin cap increment impositiu més. Però abans de fer volar coloms imaginatius, diria que cal fixar-nos més en dades objectives (que inclou el mateix informe, i cal celebrar-ho) com ara el fet que Ciutat Vella té un 36,6% de població en risc de pobresa relativa, xifra que dobla el percentatge de la resta de Barcelona, i que el barri presenta un 54% de nouvinguts, respecte el 26% de la ciutat.
Sé que aterrar o al món de les dades o posar en qüestió aquell tipus de frases que comencen amb “cal fomentar” o “incrementar” resulta quelcom problemàtic, però diria que no es pot reflexionar sobre el futur de Ciutat Vella (novament, faig ús de dades incloses en l’informe del Pacte) sense notar el 73,6% de ciutadans per cada mil que han patit el simpàtic eufemisme “incidents de convivència” -again, el doble que la resta de Barcelona-, unes dades que no s’arreglen amb taules rodones al CCCB, sinó amb més presència policial en un barri al qual, de nit, no t’hi trobes ni un puto agent. Dit d’una forma més crua, el problema central del nucli antic és que cada dia som més pobres i, conseqüentment, ens sentim més insegurs. Si sumem al fet en qüestió que, per comptes de veïns, carnisseries o bars vivim envoltats de més expats, KFCs i museus del cheesecake, l’angúnia tendeix a disparar-se de forma exponencial.
Com és de suposar, el Pacte per Ciutat Vella inclou mesures per la conservació d’allò que els cursis anomenen comerços emblemàtics i per mantenir viu l’intransferible teixit botiguer del barri; però gosaria insistir de nou en el fet que, en un entorn castrat per feines precàries, lloguers a l’alça (que els nostre compatriotes europeus poden pagar amb una cinquena part del sou llur i ¡encara els semblen barats!) i tensions entre comunitats que, ens plagui o no, seran creixents... més que un pacte necessitem d’una autèntica revolució. Jo estic ben content de viure en un barri divers amb una història mil·lenària, però si els experts que han signat aquest Pacte esperen que els problemes es resolguin amb versets, van llestos. Les dificultats que experimenta Ciutat Vella podien haver-se palesat sense tanta pompa i així l’Ajuntament podria haver enfilat el camí de les solucions amb molta més efectivitat.
Regidors i autoritats, abandoneu la poesia i foteu el favor de currar perquè, de seguir exercitant-vos en la lírica, a la propera nit electoral hi haurà manta plors i cares de sorpresa per l’augment dels que ja sabeu; i no serà que no us duc avisant de fot anys...