Pau Riba: “Cinquanta anys després, ‘Dioptria’ és vigent”

L’any 1969 es posava a la venda el primer volum de Dioptria, obra de Pau Riba considerada unànimement com la més important del rock en català. Un consens més que justificat, ni que sigui per una vegada. Coincidint amb l’efemèride, Riba inicia la gira Dioptria 50 el 12 d’abril al teatre Joventut de L’Hospitalet (Festival Barnasants), amb De Mortimers com a banda base, i una poblada nòmina de convidats entre els quals destaquen Sisa, Albert Pla, Joan Garriga o l’Orchestra Fireluche. El tour previst passarà per diverses ciutats catalanes i de més enllà, ja que el 8 de maig també aterrarà a la sala Fun House de Madrid.Aquesta gira d’aniversari coincideix amb una acurada reedició en vinil a càrrec de Munster Records, que inclou tant el primer volum de Dioptria com el segon, que va sortir el 1970.És un calc del que no va ser. Cinquanta anys després ha sortit el projecte tal i com jo el tenia al cap: els dos discos junts, i detalls com el joc de colors dels fulls de les lletres, que originalment havien de ser els de la bandera republicana, i que no van sortir amb l’ordre que tocava, no sé si per accident o no.

També s’hi reprodueix un text de l’empresa Edigsa, atribuït a Ermengol Passola, que replica el teu propi escrit de presentació del disc.Sí, jo havia fet un text de prosa poètica dient: me’n vaig, ja en tinc prou, estic fins els nassos d’aquesta societat… A ell [Passola] li va semblar que això era massa agosarat, i va tenir el prurito de dir: bé, en Pau Riba és un jovenet que ara diu això, però ja es farà gran i ja canviarà d’opinió... tot plegat amb un to molt paternalista, i parlant com en nom de tots els catalans. Per una banda es ridícul, però per l’altra és molt surrealista.Vist ara, també sembla ridícul que no et deixessin presentar el disc al Palau de la Música.Bé, això va ser una part d’una cadena de fets una mica més llarga. La meva primera intenció era presentar-lo al Liceu. Volia posar un cotxe a l’escenari, i utilitzar aquest cotxe (les portes, el clàxon, el motor…) com un instrument. A mi m’interessava molt des de jovenet tota la moguda de la música concreta, i havia anat a sentir obres com la Peça per a serra mecànica d’en Mestres Quadreny.  Al Liceu em van dir que no. I quan ho vaig proposar al Palau, també. Van argumentar que feia poc hi havia cantat en Raphael i que els seus fans havíen destrossat les butaques. Es veu que en Raphael era perillós malgré lui… Total, que al final vaig presentar el disc al Price, i ja té gràcia que en aquell moment només volguessin la meva música en un local on feien boxa.

 “Va sobre la família clàssica, petitburgesa, catòlica. A casa meva s’ocupaven de tot la meva mare i dues ties-àvies, i el meu pare era el que portava els calés per omplir la nevera. Partint d’aquests rols, jo feia una associació entre la vella societat i les dones, tot plantejant per què aquestes dones no es rebel·laven”. 

Parlant de boxa, els crítics que van cobrir la presentació del Price et van atonyinar bastant, oi?Sí, si. No tot va ser culpa meva, però… De teloners hi havia els Música Dispersa, que van tocar com una hora i mitja. I quan vam sortir nosaltres, a partir de la segona cançó l’amo del local ja li anava dient entre bambalines a en Toti Soler [guitarrista d’Om] que se’ns havia acabat el temps. Reconec que en aquell moment jo tampoc tenia la disposició de ser una rock and roll star.El primer volum de Dioptria, gravat amb el grup Om, té un pols més elèctric, mentre que el segon és més folk-psicodèlic. Per què aquest contrast?Jo havia descobert la gent d’Om com a acompanyants de la Maria del Mar Bonet al disc Jo em donaria a qui em volgués. Em van agradar perquè sonaven com un grup internacional, una cosa que aquí no s’havia vist mai, i vaig anar a parlar amb ells de seguida. Però entre la gravació del primer volum i el segon, vaig anar a Formentera per comprovar què cony era això de l’LSD... i allà va canviar tot. Després de l’experiència, em va semblar que el so d’Om (no pas les persones, eh?) era, per dir-ho d’alguna manera, massa capitalista. M’havia fet hippie, i volia una cosa més d’acord amb els cicles naturals i la terra. Vaig demanar a la gent de Música Dispersa que m’acompanyessin al Dioptria II, però només dos d’ells, l’Albert Batiste i en Sisa, van acceptar. Tot i que si t’he de dir la veritat, quan escolto el disc no sé ben bé on és, en Sisa...També hi ha diferències temàtiques entre un disc i l’altre.Al primer hi pesa el meu/nostre masclisme carpetovetònic. Va sobre la família clàssica, petitburgesa, catòlica. A casa meva s’ocupaven de tot la meva mare i dues ties-àvies, i el meu pare era el que portava els calés per omplir la nevera. Partint d’aquests rols, jo feia una associació entre la vella societat i les dones, tot plantejant per què aquestes dones no es rebel·laven. Al segon ja parlo més de mi, del meu punt de vista. En aquest és on hi ha L’home estàtic, un tema que m’havia encarregat en Jaume Arnella. Em va dir que li fes una cançó basada en una frase que no sé si és d’en Fidel Castro o del Che Guevara que diu: no hay que esperar el fin del capitalismo sentado en la puerta de casa. I és clar, quan li vaig cantar L’home estàtic, l’Arnella em va dir que millor que me’l quedés per a mi, el tema. 

Per sort hi ha aquesta força feminista que fins i tot s’està carregant la identitària, i això m’agrada. Jo crec que de mica en mica anirem cap a un matriarcat, o cap a un pater-matriarcat, que potser seria el més correcte

 Ja n’ha passat mig segle, de tot plegat. Quan t’acostes a aquestes cançons… no sents un cert vertígen?Home, hi ha un cert no sé què. Però no deixa de produïr-me un cert orgull veure que una cosa que vaig fer fa cinquanta anys segueix tenint vigència. Encara m’hi sento identificat. Quan canto aquestes cançons, no em sembla que estigui fent un retrocés cap al passat. No tinc la necessitat de posar-me en el context d’una època pretèrita, tot i que és evident que hi ha hagut canvis seriosos. En aquell moment, per exemple, no havia irromput l’espai virtual com ara, ni teniem eines de comunicació com les actuals.Parlant dels canvis socials, ¿no creus que ara mateix tornem a viure una onada molt conservadora?Sí, aquestes coses depenen molt del benestar de la societat. A mesura que augmenta el benestar, també augmenta la cosa reaccionària. Quan estàs esparracat al sofà amb un puro, no vols sentir a parlar de revolucions ni de revolucionaris. Però si veus que no arribes a fi de mes, ja estàs disposat a sortir a fotre quatre crits. La qüestió és que ara mobilitza més la cosa identitària que no pas la crematística. Per sort hi ha aquesta força feminista que fins i tot s’està carregant la identitària, i això m’agrada. Jo crec que de mica en mica anirem cap a un matriarcat, o cap a un pater-matriarcat, que potser seria el més correcte. Però no em sembla que es pugui arribar al pater-matriarcat sense passar primer per un matriarcat, o si més no per una revolució feminista potent.

Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara